La Vaqueria Calvet estava situada al carrer Torrijos número 7 del barri de Gràcia de Barcelona i va ser dels últims establiments de la capital on venien llet fresca i disposaven d'animals a l'interior. Els veïns expliquen que quan va tocar desallotjar-la el 15 de novembre de 1984 —per ordre d'una normativa dels anys 60— el seu propietari s'hi va tancar dins, escopeta en mà, protegint les vaques dels agents municipals que venien a confiscar-li. L'Independent de Gràcia recollia l'efemèride d'aquell dramàtic desallotjament a conseqüència de les obres que s'estaven fent a l'antic local.

Vaig fer la foto que il·lustra aquest article fa una mica més de quatre anys, poc abans d'abandonar el barri on havia viscut tota la vida. L'edifici que des de 1936 havia allotjat l'antiga vaqueria restava tapiat des de feina alguns anys per evitar que fos okupat i a l'espera que algun voltor del totxo hi fes el que tots ensumàvem que passaria: convertir l'edifici en una nova joia del postmodernisme il·lustrat. Fa pocs dies, passejant pel barri, vaig passar per davant de l'antiga vaqueria i vaig veure que la casa estava rehabilitada de dalt a baix. Cal dir però, que qui havia planificat la rehabilitació de la nova finca, havia tingut el detall de mantenir l'esperit de l'austera façana de l'edifici i conservar el rètol de l'antic negoci, que està gravat sobre la porta principal.

No ha estat difícil topar amb informació sobre com ha quedat l'interior de l'edifici després de les obres. Realment, la transformació del comerç i les antigues quadres és impressionant: 270 metres quadrats —i ara us ho diré amb el seu llenguatge— d'espais interconnectats amb multiplataformes decorades amb la cruesa del contrast de vells i nous materials. A les fotografies de l'obra nova hi veiem un pati amb piscina i una enorme sala d'estar amb butaques cobertes per presumptes pells d'animal. La sala, de sostres més llargs que un dia sense pa, la completa una moderníssima llar de foc de planxa metàl·lica acompanyada per dues taules de surf. Tot plegat decorat talment com un catàleg de la desapareguda botiga Vinçon. Puta enveja que diria algú. Potser és cert. Malgrat el dubtós gust per tanta modernor, afortunat sigui qui s'ho hagi pogut pagar.

D'aquell trosset de barri que simbolitzava les restes de la Vaqueria Calvet ja no en queda massa res. És un pensament recurrent que m'envaeix en forma d'espiral cada cop que torno a posar els peus a Gràcia. Com una obsessió flagel·ladora en forma d'espina clavada al cor per a nostàlgics de mena. Al barri ja no hi queda quasi ningú dels meus. De la colla, l'últim va marxar no fa gaire i, com tots, no pas per voluntat pròpia, sinó perquè ja li era impossible afrontar els preus d'uns lloguers totalment desorbitats. Un procés de gentrificació galopant que ha transformat Gràcia en pocs anys. Molts barris de Barcelona es troben exactament en aquesta situació. El comerç de tota la vida plega per jubilació, per manca d'algú que vulgui continuar el negoci i, sobretot durant els últims anys, forçat pel final dels antics contractes de lloguer i la incapacitat de pagar els preus astronòmics per mantenir els locals oberts. Així ha estat com molts dels emblemàtics comerços de Barcelona han tancat definitivament les seves portes. El Índio, el Musical Emporium, la Filatèlia Monge, El Palacio del Juguete... i d'altres desenes de locals sense un nom molt conegut però amb molta èpica.

Seria absurd i maniqueu culpar Barcelona en Comú d'una situació que es va trobar quan tot just arribava al poder i després de quatre anys de parèntesi convergent. Tan absurd com obviar que Barcelona segueix perdent la seva identitat a canvi d'una fantasia de cartó pedra després de més d'un any de l'entronització d'Ada Colau. Alguna responsabilitat deuen tenir els comuns si Barcelona segueix governada per dos dels partits (PSC i ICV) que durant 32 anys han convertit la ciutat en "la millor botiga del món". Això sí, "la millor botiga" pels turistes que vénen de creuer.

És molt probable que la ciutat ja no tingui marxa enrere. Ja fa temps que la dono per perduda i és per això que, des de fa uns anys, de tant en tant empunyo la càmera i surto de safari nostàlgic per procurar captar les restes de la Barcelona que va ser. A vegades faig tard i em planyo per no haver fotografiat l'últim alè d'aquella botigueta que venia sabó a granel, llegums cuits o botons de mil colors. Ho faig, en part, perquè el dia de demà, quan els meus fills siguin més grans, tingui alguna cosa per explicar-los com era la ciutat que vaig conèixer i el barri on em vaig criar. Un barri avui en dia poblat d'albergs juvenils, tallers de roba de disseny, franquícies multinacionals i coworquings multidisciplinars d'artistes de renom. Carrers reocupats per gent amb abundants recursos fills de l'Upper Diagonal, des d'on per cert, s'han dedicat a repartir carnets de classe i proletariat parlant dels botiguers com un càncer filoconservador que calia extirpar de la ciutat. Vells tòpics transmesos de pares a fills i que van néixer de la progressia adinerada que poblava a la barra de l'antic Boccaccio.

Finalment ja ho han aconseguit. Els fills dels botiguers que treballaven de sol a sol rere el taulell hem hagut de marxar del lloc on ens vam criar per deixar lloc a una colla de cretins que es decora el menjador amb taules de surf. Descansi en pau Barcelona. Mentre en quedi alguna cosa, seguiré retratant la seva essència.