De ben segur que més d’un voldrà veure aquest article com un afer entre partits. Com un exemple més de l’estira i arronsa que tots plegats hem constituït de forma maldestre els últims mesos. Però deixeu-me dir d’avantsala que no és així. O si més no, i amb la sinceritat que aquells que em coneixen saben que procuro practicar, no és pas la intenció de qui l’escriu. La voluntat és tan sols fer arribar una reflexió que aquests dies m’acompanya quan penso en l’afer del triumvirat De Alfonso, Fernandez Díaz i Germà Gordó. Cap dels tres dimitits. Un acomiadat, l’altre reforçat pel resultat electoral de diumenge (tornarà a ser ministre?) i, finalment, la vàlua «catalanista», amagada dins a Convergència emparada per l’omnipresent Artur Mas.

De Fernandez Díaz i de De Alfonso n’hem parlat. No pas a l’Estat on en general ni els partits, a excepció de les confluències, ni les institucions s’han alterat gaire per uns comportaments que consideren «patriòtics» però sí a Catalunya, realitat pròpia i esperem que aviat sobirana. Ara bé, en el nostre debat, el del meu país, he percebut que es parlava poc de Germà Gordó i el seu paper galdós en aquest entramat segons les declaracions enregistrades a les quals tothom ha donat validesa. Ja se sap que és més fàcil veure la palla a l’ull veí. Per entendre’ns, segons aquestes converses, Germà Gordó va ser una de les persones claus en el nomenament de De Alfonso, va ser també el proposant que Interior condecorés al mateix personatge i va ser/és finalment el cavall de Troia de la Convergència sobiranista. A punt i llest per fer virar la nau cap al regeneracionisme espanyol de la mà de Fainé i l’alta burgesia catalana. Amb la seva gent, la seva força interna com a exgerent del partit, també en èpoques fosques, i amb el premi d’haver estat nomenat Conseller de Justícia el 2012. Tot plegat un afer greu en el partit que es considera pal de paller i del qual una setmana després ningú en parla. De fet, Gordó és encara membre de la Direcció Nacional de Convergència i amb un comunicat a mitja setmana passada es va guanyar un pont de tres dies tranquil.

Gordó, la persona que sabem que tramava activament per descarrilar el Procés amb nocturnitat i traïdoria, segueix a la direcció del partit de President i aquí no hi ha hagut pressió comunicativa ni popular de cap tipus. Podríem comparar la situació amb la que s’ha viscut, per exemple, amb el debat del Pressupost o amb algunes declaracions cupaires que poden no agradar, fins i tot en algun cas ser equivocades, però que mai han tingut voluntat de fer descarrilar res, ans el contrari. La pregunta, doncs, sembla lògica: com és que quan és la CUP qui altera els plantejaments de Junts pel Sí s’organitza una autèntica massacre comunicativa (editorials, columnistes, opinadors, ràdios i programes de TV alhora) però quan es corrobora que un dirigent de Convergència trama amb els poders fàctics la fórmula per mantenir el jou de l’Estat sobre el poble català, es procura el silenci? És fruit de la normalitat democràtica? Deixeu-me’n dubtar.

Us seré clar. Sé que ser de la CUP porta implícit rebre aquest tractament. No m’ha sorprès. L’statu quo es protegeix davant d’aquells que procuren el canvi profund i no el simple maquillatge. Als municipis patim també la indiferència i la batalla comunicativa l’hem de dissenyar sis vegades més bé que la resta. No és cap excusa. Crec també que nosaltres hem de saber-ho fer prou bé com per poder superar aquesta barrera. Només així ens mereixerem poder liderar un projecte alternatiu a la mediocritat política i econòmica actual. Forma part de la partida. Ara bé, el que no és tant democràticament comprensible, per dir-ho d’alguna manera, és el silenci mediàtic al voltant de la figura de Germà Gordó durant els últims dies. I menys encara en aquells espais comunicatius i organitzatius que es vanten de ser una molla del Procés cap a la independència. Germà Gordó hauria de dimitir. Sense pal·liatius. I hauria de donar explicacions a tothom, a la militància de Convergència i a la ciutadania tot després. És un escàndol. I punt. Però hi ha un pacte de silenci. Dels que tan mal fan al país, dels que ens impossibiliten plantejar un canvi real per a Catalunya. Es parla molt d’eixamplar el Procés i de tirar endavant un nou projecte social i polític però, de moment, els qui es consideren reguladors de la bondat i la maldat escridassen a una banda i giren el cap quan els intocables queden descoberts. I tot mentre no sé quantes vegades al dia sentim això de la «refundació».

Diumenge molta gent va acabar el dia decebuda. Personalment, n’esperava poc del canvi a l’Estat. De fet, normalment me’n preocupo poc. Crec en la referencialitat nacional i, per tant, observo més a fons el que ens passa aquí. I de la setmana, el més preocupant no són segurament els vots sinó que una part d’aquells amb qui hem de fer camí cap a la ruptura democràtica, i una part dels mitjans que ens acompanyen, continuen ancorats en les pràctiques més velles possibles. Una llàstima. Ja ho he dit.

Article publicat a [Es]crits per Girona