Ens trobem submergits en una societat profundament violenta. Tots som profundament violents. Junyits al carro de la violència, vulguis no vulguis, qui digui que és no violent a nivell polític i econòmic menteix descaradament o és un inconscient.

La societat occidental, en la qual vivim, porta deu mil anys de tradició violenta.

Des de fa deu mil anys els pobles que avui habiten les nostres terres exerceixen sense parar aquell estrany costum: que un home oprimeixi un altre home i que el segon tracti d’alliberar-se del primer. Els vells orientals, que hi entenen més que nosaltres de no-violència, diuen que difícilment es deixarà d’oprimir l’home si abans no es deixa d’oprimir l’animal, el vegetal i el mineral. I no tan sols no hem deixat d’oprimir sinó que el dogma modern del desenrotllisme ha fet i està fent veritables barbaritats que es tradueixen en els desastres ecològics que tots coneixem. La venjança espontània dels rius i dels mars bruts, de la terra i de l’atmosfera pol·lucionades, de l’apujada dels preus de l’energia i dels aliments, la terrible venjança dels vessaments a les centrals nuclears, no són més que justificants d’una altra venjança espontània de la naturalesa contra l’explotació més irresponsable del poderós. Em refereixo a la violència dels oprimits per defensar-se i alliberar-se de l’opressió.

Existeix una idea equivocada, molt arrelada en el cervell dels explotadors. El famós psicoanalista Erik Erikson l’anomena “pseudoespècie”. L’explotador es creu d’una espècie superior a la de l’explotat. Però, en realitat, es tracta d’una falsa espècie. Entre iguals tota acció produeix una reacció igual i contrària. L’explotador genera en l’explotat, com deia Marx, el seu antagònic. És el mateix explotador qui, sense voler però inexorablement, fabrica el seu propi enemic.

La violència, mal anomenada terrorista, és el resultat d’una violència prèvia que genera una absurda marginació del qui, a primera vista, sembla més dèbil o d’una espècie inferior. Després es veu que, quan per evitar les fuetades de l’oprimit, més se l’oprimeix i més se’l margina, també més s’enverina aquesta violència secundària de defensa i alliberament. Això serveix tant per al marginat sentimental, econòmic, polític, social o nacional. Ai del qui condemna com a “espècie inferior” un germà! Qui al cel escup a la cara li cau! La paret del frontó tan sols es limita a tornar la pilota segons la força i l’efecte amb què s’hagi empès en el viatge d’anada. Això no és ni tan sols venjança. La veritable llibertat és: “Fes el que vulguis... i atén-te a les conseqüències”.

 A la nova “democràcia espanyola”, els vividors de sempre voldrien seguir explotant camperols, obrers, nens i ancians, nacions i pobles... com abans però amb paraulotes i gestos “campetxans”, amb llibertats simbòliques, pintant de blanc el que abans era gris, etc. Ells han perfeccionat la primera violència, la violència ofensiva, que roba, per obra de pocs, les butxaques de tots amb la inflació, amb factures absurdes d’electricitat, que condemna a la ignorància en no invertir en escoles, que pren la feina amb l’evasió de capitals, que priva barris sencers d’asfaltat, de comunicacions o de desguassos, per mitjà de l’evasió d’impostos, que deté i apallissa i arrenca confessions per mitjà de tortura, que jutja i condemna sense proves concloents, que legisla inadequadament sota amenaça de grups de pressió militars o econòmics i que té prou diner per teixir-se un ample i bellíssim domàs per tapar tota aquesta immundícia amb usos i maneres democràtics, la via pacífica vers l’harmonia social.

Fa dos mil anys un no violent sublim ho digué: “Qui a espasa mata a espasa morirà”. No serem els no violents els qui ajudem la no-violència opressora a escapolir-se de les conseqüències dels seus crims legals i de guant blanc. El que ells ara volen anomenar “terrorisme” abans ho anomenàvem el càstig de Déu que digué des del principi: No t’és lícit matar el teu germà. Sovint se’m diu a cau d’orella: “Xirinacs, no violent, ajuda’ns contra el terrorisme”. Van llestos!

Sento, és cert, no disposar d’un exèrcit de veritables no violents, tan entrenats en el seu mètode com tot aquell que ja des de petit sap disparar amb una “pipa”. De tenir-lo, acabaria amb els opressors i els oprimits i arribaríem al respecte de persones i pobles com Déu mana. Però els pobres no violents, en realitat, encara vivim a les catacumbes. I mentre creixem, cap poderós no ens podrà comprar al seu servei per convertir-nos en pacifistes candorosos. Nosaltres, en la guerra a mort entre opressors i oprimits, no som neutrals per ser contraris a la guerra, nosaltres estem a favor dels oprimits, es diguin marginats socials, es diguin palestins expulsats del seu país o anomenin-se euskalduns oprimits en el seu. Estem farts d’hipocresia.