Com més s’acosten les eleccions espanyoles del 26 de juny més creix l’atenció mediàtica sobre Veneçuela, fins al punt que el candidat de Ciutadans, Albert Rivera, fins i tot hi ha anat a fer campanya electoral.
Com ja s’ha assenyalat en altres ocasions, l’interès per Veneçuela no és casual i té motivacions en clau interna espanyola que sobrepassen una cobertura internacional normal. No hi ha cap motiu lògic –ni els interessos al país, ni les relacions històriques, ni la proximitat geogràfica ni la noticiabilitat del que hi passa- que justifiqui aquesta sobreexposició.
Mentre fa més d’una setmana que Veneçuela copa l’atenció mediàtica, altres conflictes igual o més greus succeeixen a països amb llaços similars o més propers sense que semblin despertar el mateix interès informatiu.
Aquests són uns exemples:
– Cop d’Estat a Brasil? Fa només dues setmanes la presidenta electa del Brasil, Dilma Rousseff, era expulsada del càrrec després d’un tèrbol procés polític que moltes veus han qualificat de «cop d’Estat», una apreciació que sembla que noves revelacions estarien demostrant. A l’Estat espanyol els mitjans van donar rellevància als fets un o dos dies i van abandonar el tema ràpidament. La possibilitat de cop d’Estat ha quedat relegada a una acusació personal de Rousseff i els seus partidaris i no una possibilitat real a tenir en compte. A pesar de la gravetat dels fets i de la importància del país –el més gran, poblat i ric d’Amèrica Llatina- El Mundo destacava en portada una manifestació opositora a Caracas el mateix dia de l’impeachment.
– Veneçuela s’enfonsa, però i Argentina? Les notícies se centren en un possible col·lapse econòmic de Veneçuela, però en els primers sis mesos de la presidència de Mauricio Macri a Argentina la pobresa s’ha disparat i 1,4 milions de persones han entrat en aquesta categoria i la inflació supera el 40%. Potser no és una situació tan delicada com la veneçolana, però això no justificaria que no se n’hagi publicat pràcticament una línia.
– Assassinats a Hondures. Fa dos mesos van assassinar l’activista ambiental Berta Cáceres a Hondures. Aquest país centreamericà és un dels més perillosos del món per a militants socials, defensors dels drets humans i periodistes, tot en un clima d’impunitat i repressió estatal. El país encara arrossega les conseqüències del cop d’Estat però excepte casos aïllats i puntuals d’alguns reportatges no s’estén cap sensació d’alarma social sobre el país.
– Rècord d’assassinats a Mèxic. Encara més flagrant –per la mida i la intensitat de les relacions- el cas mexicà. El país es dessagna en una onada de violència que no sembla tenir aturador i al febrer assolia un nou rècord en la xifra de morts violentes. La cobertura de Mèxic és, òbviament, més àmplia que la d’Hondures, però tot i així ni tan sols s’acosta –en quantitat i intensitat- amb la que té Veneçuela.
– L’Estat francès paralitzat. Però potser l’exemple més clar i flagrant de la intenció antiperiodística de la cobertura veneçolana és l’onada de vagues i protestes que paralitza l’Estat francès, amb manifestacions massives des de fa dies, carreteres bloquejades, greus aldarulls i cues a les benzineres. A pesar de la proximitat geogràfica i la seva importància econòmica i política durant l’última setmana poden trobar-se a les portades dels diaris de Madrid 14 referències a l’actualitat veneçolana. Només una a la francesa.