La culminació d’un llarg procés constituent és el que tenim ara entre mans i ho dic així perquè no crec que en el nostre cas hàgim de pensar que el procés constituent es redueix a bastir una arquitectura d’estructures d’estat de cara a la construcció d’un nou estat independent que s’expressa en una nova constitució.

Els constitucionalistes es solen trencar el cap intentant aclarir en quin moment es considera que comença un procés constituent d’un nou estat; segons alguns en el context d’un procés d’independència un procés  constituent comença quan es té un estat independent de facto, sigui reconegut o no o bé es pot entendre que el procés constituent comença amb una declaració formal de no dependència i de ruptura amb els lligams de submissió que, de fet, ja assenta alguns principis fundacionals del nou estat.

Per tant, un procés constituent seria un conjunt d’ actuacions que condueixen a una ruptura jurídica amb l’ordre existent i que culminen en l’elaboració d’una Constitució nova pròpia.

Tanmateix un procés constituent no té perquè reduir-se a l’aprovació d’una Constitució perquè un procés constituent democràtic s’ha de veure com un procés d’autoorganització popular, és a dir un procés que va sumant milers d’actes de micro-ruptures amb l’estat, que va estenent un estat d’insubmissió per tot el cos social i que va posant de relleu la incapacitat de l’estat espanyol per imposar la seva llei.

En aquest sentit jo penso que en el cas català el procés constituent ja va començar fa uns anys amb una sèrie de moviments polítics que, en poc temps, passen del concepte del que hem convingut a anomenar “dret de decidir” al concepte de dret a exercir el dret d’autodeterminació i després al concepte d’estat propi, al concepte de sobirania i finalment al concepte d’independència i república independent.

De tots els moviments de masses polítics que han tingut lloc els últims 10 anys, per mi el que té aquest caràcter d’estar prefigurant un procés constituent rupturista  no és pas el conegut com a “moviment del 15 de maig” - que no passa de ser un moviment regeneracionista clàssic espanyol que ni tan sols qüestiona el sistema monàrquic- sinó el moviment que es produeix al mateix temps que el 15 M a Catalunya conegut com el moviment popular de les consultes sobre la independència que es va estendre a llarg de dos anys entre 2009 i 2011; es tractava d’un moviment nou amb components polítics i organitzatius inèdits de gran abast social,

que va desplegar cinc onades de consultes a 554 localitats amb un total de 885.000 vots i més de 60.000 voluntaris organitzats: valdria la pena, ara que molta premsa i alguns grups polítics estan tan interessats a destacar el cinquè aniversari de les ocupacions populars de places com la Puerta del Sol de Madrid o la de Catalunya de Barcelona i les reivindicacions que s’hi plantejaven , que es fes el mateix amb el moviment de les consultes populars sobre la independència: què s’hi plantejava? Quina evolució han tingut tots aquests moviments?  Com han alterat el sistema polític posfranquista?  S’ha vist qüestionada d’igual manera la legalitat espanyola? i ha desembocat d’igual manera en moviments d’insubmissió política i autoorganització popular? Són processos socials de sobirania popular iguals els moviments de les consultes i els del 15 M?

En la meva opinió només el moviment de les consultes conté elements de prefiguració d’un procés constituent rupturista i ha provocat el qüestionament total del sistema polític autonomista, de la monarquia borbònica, i del sistema de partits lligat a les estructures polítiques de l’Estat Espanyol.

Que el moviment independentista en tots els seus aspectes i organitzacions és l’autèntica bèstia negra de l’unionisme, de les terceres vies i de totes aquelles forces que volen de totes totes conservar l’estructura de l’Estat espanyol com a sistema de dominació es demostra amb la insistència, amplitud i varietat de formes i eines amb què intenten incidir en el panorama polític català, sembrant la confusió, enganyant i mentint a tort i a dret, introduint zitzània entre les forces i organitzacions independentistes, escampant la desconfiança i el recel sistemàticament, magnificant els debats, les polèmiques i les controvèrsies que de manera natural es presenten dins la societat catalana.

Només repassant breument les línies principals de reflexió que es  van repetint a les tertúlies, als mitjans de comunicació i en els posicionaments de dirigents polítics trobem unes quantes d’aquestes idees

elaborades per distorsionar, embrutar i sembrar la discòrdia i la confusió; destaquen sobretot en primer lloc l’ús que es fa dels resultats de les diverses eleccions que s’han produït en els últims dos anys  a casa nostra: es barregen amb tota la impunitat i la barra eleccions municipals, eleccions autonòmiques, eleccions estatals, processos de primàries de partits, eleccions en sindicats, en entitats de gran envergadura sociopolítica com l’ANC  etc, etc. El punt de confluència de totes aquestes barreges és intentar certificar que el procés independentista és minoritari, no ha arribat al 50% dels votants, ha fracassat en el seu esforç plebiscitari a les eleccions autonòmiques, ha estat superat pels unionistes a les eleccions espanyoles, és una olla de grills desavinguts i va de baixa inexorablement. Els opinadors s’atipen de buscar elements negatius que abonin aquestes consideracions i, si no els troben, se’ls inventen, aporten enquestes i xifres cuinades pels serveis d’intoxicació que vehiculen a través de la premsa i els espais televisius amics. Fer cas de totes aquestes maniobres és el pitjor error que podem cometre els independentistes, que hem de tirar per la via de l’autocentrament, fixar-nos en les xifres que ens ofereixen els Països Catalans i mirar què és el que fan les forces polítiques pròpies- de centre, de dreta, d’esquerra, anticapitalistes... però sempre no sucursalistes respecte a les forces polítiques espanyoles.

Perquè una altra via de confusió i intoxicació és fer passar per pròpies tàctiques i estratègies cuinades a 600 kms i que estan al servei de la conservació de l ‘estat: i aquí hi entren totes les reformes constitucionals que se’ns ofereixen – que, en general, s’encaminarien a una constitució encara més centralista i retrògrada- i totes les propostes de pseudoreferèndums que fan veure que són possibles (“sí, se puede, sí se puede”...) en una maniobra no se sap si d’autoengany, de presa de pèl o de maquillatge conservador de l’statu quo del règim del 78 i el seu aparell politicoeconòmic.

Aquí tornem al moment en què estem del procés constituent i el paper que hi han de desenvolupar les institucions autonòmiques (Parlament, govern amb totes les seves limitacions), les organitzacions polítiques, sindicals, municipals i les organitzacions i entitats populars.

El règim autonòmic, que forma part de l’arquitectura política de l’Estat espanyol imposa unes limitacions que comencen pel no reconeixement de l’existència d’una nació i un poble català i la impossibilitat, per tant, que aquest poble d’aquesta nació pugui decidir el seu futur polític; d’això en resulta la impossibilitat d’organitzar la consulta efectiva d’autodeterminació des del Parlament Autonòmic i el Govern de la CAC; si dintre de la democràcia del sistema polític espanyol el Poble Català no està dotat de personalitat jurídica pròpia, també pot resultar que no podem ser reconeguts en el marc jurídic internacional i que el nostre plet sigui considerat, fins ara, una picabaralla interna entre espanyols.

Totes aquestes consideracions em porten a concloure que el procés constituent català, si vol realment programar l’exercici del dret d’autodeterminació via referèndum o eleccions constituents vàlids en Dret Internacional, ho haurem de fer fora dels òrgans regits pel marc de la Constitució espanyola i, per tant, en un necessari nou marc institucional propi – digui’s Assemblea de Representants Electes Catalans o Assemblea Nacional Constituent, i de forma unilateral. Aquesta és la feina que , de manera coordinada, hem de tirar endavant en els pròxims mesos, des de les institucions de la CAC, des dels poders municipals i des de les entitats populars com l’ANC.