La valoració de l'anomenat "cicle d'Octubre", estès entre el 1917 i el 1991, condiciona en bona mesura la diversitat existent en el "moviment comunista" actual. En quin moment es torça la "construcció del socialisme" a la Unió Soviètica? Aquesta qüestió hom també l'aplica a la República Popular Xinesa i a d'altres experiències de "socialisme real". L'Oposició Obrera, formada en el 1920, ja denunciava llavors la burocratització creixent a la Unió Soviètica. D'altres, consideren que la contrarevolució només triomfa a la Unió Soviètica en el 1991. Entre mig, tenim una diversitat de punts d'inflexió: 1926, 1939, 1956, 1968, 1986, etc. En el trencament amb la Unió Soviètica per part de la Iugoslàvia de Tito (per la dreta, 1948) o per part de la Xina de Mao (per l'esquerra, 1956-1962), els factors diferencials de caràcter nacional tingueren especial rellevància, però recolzaren formalment en signes de desviacionisme o revisionisme.
Per a la Quarta Internacional, fundada en el 1938, la Unió Soviètica havia patit una degeneració burocràtica. En tant que "estat obrer", per a la Unió Soviètica, els trotsquistes proposaven una revolució política contra la burocràcia. Noranta anys després del Manifest Comunista, la Quarta Internacional formulava un programa de transició (https://www.marxists.org/catala/trotsky/1938/progtrans.htm). Per a la Quarta Internacional, la situació política mundial es caracteritzava per "la crisi històrica de la direcció del proletariat". Dit d'una altra manera, hi havia una contradicció entre les condicions objectives ("la premissa econòmica de la revolució proletària ha arribat, des de fa molt de temps, al punt més elevat que es pot assolir sota el capitalisme") i les condicions subjectives (el rol de les "organitzacions socialdemòcrates, socialistes, stalinistes, anarquistes i sindicalistes"). En els prop de 80 anys següents, les diferents forces hereves de la Quarta Internacional, han vacil·lat entre opcions oportunistes-revisionistes d'acomodament i les attituds sectàries de "refús a lluitar per les reivindicacions parcials o transitòries".
La qüestió d'un programa de transició basat en les condicions concretes actuals de la Unió Europea ha estat formulada en els darrers anys per diferents partits i moviments socialistes. Poc després de l'esclat de la crisi del 2008, Paul Cockshott, Allin Cottrell i Heinz Dieterich publicaven un article sobre la transició al "socialisme del segle XXI" en la Unió Europea (http://reality.gn.apc.org/econ/Berlinpaper.pdf). En aquest "document de Berlín" proposaven una reforma monetària, comptable, laboral i fiscal, encarada a l'eliminació de l'explotació laboral i de totes les altres formes d'explotació (usura, renda), i alhora acompanyada d'una democratització de la Unió Europea.
Més recentment, i també en un marc paneuropeu es va presentar el passat mes de febrer el Moviment per la Democràcia en Europa (http://www.diem25.org). El punt feble que s'ha remarcat des de "l'esquerra de l'esquerra" s'ha centrat en les seves aspiracions, formulades de la manera següent:
- una Europa democràcia en la qual tota autoritat política derivi dels pobles sobirans d'Europa
- una Europa transparent on tota presa de decisions tingui lloc sota l'escrutini dels ciutadans
- una Europa unida els ciutadans de la qual tinguin tan en comú entre països com dins de cada país
- una Europa realista que es presenta la tasca de reformes democràtiques radicals, per bé que assolibles
- una Europa descentralitzada que utilitza el poder central per maximitzar la democràcia localment
- una Europa pluralista de regions, etnicitats, fes, nacions, llengües i cultures
- una Europa igualitària que celebra la diferència i posa fi a totes les formes de discriminació
- una Europa cultivada que impulsa la diversitat cultural dels seus pobles
- una Europa social que reconeix l'absència d'explotació com a prerequisit d'una veritable llibertat
- una Europa productiva que dirigeix la inversió cap a una prosperitat compartida i verda
- una Europa sostenible que viu dins dels mitjans del planeta
- una Europa ecològica dedicada a una transició genuïna verda d'abast mundial
- una Europa creativa que allibera els poders innovadors de la imaginació dels seus ciutadans
- una Europa tecnològica que impulsa noves tecnologies al servei de la solidaritat
- una Europa amb mentalitat històrica que cerca un futur brillant sense amagar-se del seu passat
- una Europa internacionalista que tracta els no-europeus com a fins en ells mateixos
- una Europa pacífica que redueix tensions en el seu veïnat i més enllà.
- una Europa oberta que és viva a idees, gent i inspiració de tot el món, reconeixent valles i fronteres com a signes de feblesa i fonts d'inseguretat.
- una Europa alliberada en la qual privilegi, prejudici, privació i l'amenaça de violència caduquin, permetent als europeus de nàixer dins de menys rols estereotipats, per gaudir més oportunitats de desenvolupar el llur potencial, i ésser lliures per triar més dels llurs companys en la vida, la feina i la societat.
Però més que no pas en aquests objectius, el que falla és la descripció de la transició. Encarar els privilegis descrits comporta, com deia el Manifest del 1848, "intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció". Aquestes intervencions són, és clar, insuficients i insostenibles. I aquí rau el problema de la transició.