Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.