Així cantava un membre dels setze jutges- crec que en Miquel Porter- a La  Cançó de la taverna i així s’hauria de continuar cantant si mirem – un any més davant el 8 de març i dies abans i següents del dia de la dona treballadora 2016, en què, de manera repetitiva anem constatant com la societat patriarcal és tan dura de pelar i de canviar que sembla com si any darrera any haguem d’ anar retraient les mateixes misèries: el feminicidi que no cessa, els abusos i maltractaments i insults que salten de la manera més natural de la boca d’alguns homes, la reivindicació necessària i  constant  que hem de fer de la igualtat entre homes i dones en el tracte humà, laboral i en el sou per una mateixa feina.

Hi ha fets que et deixen bocabadada: per exemple hi ha hagut relleu en el quadre de comanament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: a part que continua sent un afer massa depenent dels interessos dels diversos partits polítics, no hi ha ni una sola periodista a qui se li hagi encomanat una de les feines de direcció ja sigui de programes, ja sigui de responsabilitat directiva. I el fet ha passat gairebé desapercebut.  Un altre exemple: dissabte 5 es va reunir l’assemblea del moviment Reinicia que tractarà de tirar endavant el projecte de Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya: a part que només una dona va intervenir en la presentació del projecte, en els 14 àmbits temàtics  previstos no hi consta cap àmbit de la igualtat on entraria el tema de la igualtat de gènere i altres igualtats importants tal com va remarcar en el torn d’intervencions  la professora Tània Verge, com tampoc  no hi ha un eix dedicat a la llengua enlloc de situar-la com un element únicament de la cultura quan és un element cabdal de l’educació, els drets i deures, la ciutadania, el coneixement , la justícia o la comunicació; com tampoc hi ha un eix que permeti enfocar el tema del conjunt de la nació, més enllà de les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Com es pot pensar en una Constitució de la República Catalana sense acordar que aquesta Constitució no serà igualitària si no és al seu torn antipatriarcal.

Tot això em fa pensar que els moviments dels diversos feminismes han d’estar molt presents i actius en el procés constituent que estem engegant.

Per això són importants les Jornades Feministes 2016 batejades com a “Radicalment feministes” que tindran lloc el 3,4 i 5 de juny de 2016 a Barcelona. Comptant amb la Comissió antipatriarcal del SEPC i la Sectorial de Dones de l’ANC ja s’ha presentat una proposta a aquestes Jornades de com voldríem que s’articulés una Constitució Política Feminista de l’Estat. Tenint en compte que estem immerses en un procés constituent i per tant de canvi constitucional, la presència i acció de les dones  són crucials per aprofitar el que se’n diu “ finestra d’oportunitats” que això representa per avançar en la justícia, equitat i llibertats.

Mentrestant ja està bé que les diputades de la CUP hagin respost als insults que reben amb una singular roda de premsa conjunta a la plaça del Rei de Barcelona on van respondre amb ironia i contundència donant la volta als insults i reivindicant-se com a dones lliures.

Ja està bé que el col·lectiu Feministes per la Independència hagin elaborat un Decàleg Català “Per una República Catalana Lliure, Independent i Feminista”.

Ja està bé que Òmnium Cultural s’hagi decidit per honorar una escriptora  immensa com Maria Antònia Oliver per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016. Després de tants anys de Premis d’Honor és la quarta dona que el rep!

Ja no està tan bé que hàgim de llegir textos tan ben raonats com els de Bel Zaballa “Quan anar sola és un factor de risc” arran de les piulades dels Mossos d’Esquadra que adverteixen «Si vas sola no passis per carrers solitaris i esquiva persones que no t’inspirin confiança. Evita posar-te en risc» També podrien dir amb més raó : «Si estàs pensant en inscriure el teu fill o filla en una escola, esquiva escoles que amaguen un historial de professors que abusen i agredeixen sexualment la canalla que tenen al seu càrrec. Evita posar la teva mainada en risc”».

Anar sola pot ser, certament, un factor de risc, però cal , per acabar, recordar una altra cançó  que, sense adonar-nos del seu terrible contingut fèiem servir per jugar i cantar tot fent rotllana quan dones com jo érem petites: La cançó de la Caterineta:

  -A la plaça fan ballades
Mare, deixeu-m’hi anar;

- No hi vagis Caterineta
Que ton pare arribarà,

- Tant si arriba com no arriba,
Jo a la plaça vull anar.-

Al cap d’una hora que hi era,
Son pare ja va arribar.

- On és la Caterineta,
on és que no fa el sopar?

- A la plaça n’és que ballen,
Se n’hi ha volgut anar.-

Ja n’agafa una buscalla,
I un bastó a l’altra mà.

-Passa, passa, Caterina,
Passa, passa a fer el sopar.-

La primera garrotada
L’un braç ja li feu sagnar;
La segona garrotada
L’altre braç li va trencar,
La tercera garrotada
Morta ja la va deixar.
Sota l’oliver l’oliva,
Sota l’oliver s’està.
La mare se’n va a la cuina,
Rebentant-se de plorar.

-Tant si plores com no plores
La teua filla morta està.-
Lo dia del seu enterro
Dos paraules va llençar:

- Ai, mares que en teniu filles,
no les deixeu festejar,
que a la pobra Caterina
la vida li n’ha costat.

A la pobra Catarineta, doncs, el risc no l’esperava al camins solitaris per anar al poble a ballar sinó a dins de casa i en el clos familiar, com, per altra banda, demostra tant la saviesa popular com les estadístiques.