Ramon Barnils, periodista i professor, va destacar pel seu estil corrosiu i l’esperit crític envers la societat dominant. Era una home brillant, modern, àcrata, díscol, intel·lectual, independentista, clarivident, rebel, entusiasta… o si més no això és el que diuen d’ell els que el coneixien, l’estimaven i l’enyoren. Com que mai el vaig conèixer, no puc fer meus cap dels adjectius que li dediquen amics, companys i col·legues en les converses que recull el llibre Vint i Ramon Barnils, escrit per la Laia Altarriba o en el documental Barnils tal com raja que van fer la Laia Soldevila i l’Albert Lloreta. No puc fer res més que llegir i escoltar quin és el record que en tenen els qui hi van coincidir.
El dia que en Ramon va morir -el 14 de març del 2001- jo tenia 15 anys, els mateixos que fa que ell no hi és. Dimarts, durant el petit gran homenatge que li va organitzar el grup de periodistes que porta el seu nom, el periodista i exdiputat de la CUP David Fernández mirava d’imaginar com veuria avui el món en Barnils. En aquests tres lustres sense ell, el terrorisme ha fet caure els pilars del món occidental, les guerres i les crisis -econòmiques, polítiques, socials, de valors, de convivència o de refugiats- s’han estès com una bassa d’oli per tot el món, i el periodisme s’ha precaritzat fins a límits insospitats. Què pensaria en Ramon Barnils de tot això? No ho sé, però me l’imagino mirant-se l’avui amb ulls crítics i un gintònic a la mà.
M’agradaria saber què diria quan veiés que davant l’arribada incessant de milers de persones a la costa mediterrània, la flamant Unió Europea els gira l’esquena i els utilitza com a moneda de canvi per interessos geopolítics. Em pregunto què pensaria del que s’ensenya a les classes de Periodisme i de les condicions laborals que tenim alguns periodistes. I dels nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? M’encurioseix saber com veuria el tàndem que han format Convergència i ERC que, com a Junts pel Sí, ahir votaven a favor de mantenir les subvencions públiques a les escoles privades que segreguen per sexes.
M’agradaria saber si a aquestes alçades en Barnils ja s’hauria afartat de tant procés i si s’arribaria a creure que al Parlament han arribat uns diputats que no porten corbata ni camisa i que algú anomena antisistema. Però també m’agradaria saber quina cara faria en Ramon quan li expliquessin que el feminisme ha agafat embranzida i que la ràdio més escoltada a Catalunya és aquella de privada que va començar a funcionar poc abans que ell se n’anés.
M’agradaria conèixer en Ramon Barnils perquè sento que és un referent per molts periodistes i a la meva generació d’aquests no en tenim gaires. Voldria preguntar-li per què diuen que no s’hauria fet mai soci d’un grup de periodistes i què hi ha de mite i què de realitat en tot el que diuen d’ell. M’agradaria saber qui és aquest personatge que amb la seva absència és capaç d’inspirar a tants periodistes i amics com els que continuen omplint el seu buit amb records, 15 anys després.