Algú amb dos dits de front hauria de dir a Artur Mas que pari d’empastifar la vida política catalana amb sermons i entrevistes que sobrepassen el ridícul. Ahir el Molt Honorable visità la seva enamorada Terribas a Catalunya Ràdio i, amb poc més de tres quarts d’hora, ens va regalar una lliçó sobre com repartir ressentiment contra tota criatura mòbil que no sigui ell mateix. L’antic president va desautoritzar el full de ruta del Govern per pur caprici, va exercitar-se en l’art d’alliçonar Esquerra (semblava ben content que ara toqui a Junqueras fer genuflexions a Montoro), es va erigir com el garant del pacte d’estabilitat entre Junts pel Sí i la CUP al Parlament i, per si el despropòsit ja fos poc, ens va regalar la troballa d’una Convergència “més sobiranista que independentista”.
A aquestes alçades del Procés, i quan hom té la gosadia de parlar de refundació, tornar als eufemismes convergents de tota la vida només es pot qualificar d’estafa. En un temps en què l’estabilitat del Govern és essencial i les relacions entre Junts pel Sí i la CUP s’han de dur amb discreció i murrieria, que Mas actuï com un druida que guarda les essències del pacte pel qual es va immolar no ajuda gens a ningú. L’antic president va fer un sacrifici i l’hem aplaudit manta vegada: recordar-nos-ho a cada entrevista és confondre el deure moral amb el narcisisme de la víctima. Si Artur Mas vol ajudar a crear un bon clima entre les forces del Sí el millor que pot fer és callar i no sembrar més zitzània: si Mas vol que la CUP compleixi pactes el millor és que Convergència oblidi el sobiranisme de bomber.
No hi ha res pitjor que veure un gran polític fer el ridícul per no saber callar i marxar a temps. Mas ha entès finalment que no podrà tornar a ser president i ara li cal capir que el millor garant per l’èxit del Procés i la renovació del seu partit és la seva absència de la vida política catalana. Sé que fa mal, però tota cura és dolorosa i sempre és pitjor acabar de bufó d’una cort on ja no pots manar.
