En la defensa de l’assemblearisme, habitualment, es produeixen dues confusions de tipus idealista i petitburgès, que cal combatre ideològicament, justament, per assegurar l’èxit del model assembleari de presa de decisions.
En primer lloc, l’idealisme antiorganització que defensa una baixa centralització i la inexistència de direcció política en el model assembleari, al·legant l’horitzontalitat de l’estructura organitzativa: tots som iguals a tots els nivells durant tot el procés deliberatiu. D’acord, però si defensem l’assemblearisme, no és perquè trobem que sigui especialment divertit dedicar el nostre temps lliure a fer reunions, debatre arguments, contraposar esmenes, etc. Escollim l’assemblearisme perquè estem convençuts que és el millor sistema de presa de decisions per poder arribar a les millors decisions.
D’una banda, perquè considerem que tota persona militant té, no només el dret, sinó també la capacitat de participar a tots els nivells de l’estructura organitzativa. D’altra banda, i encara més important, perquè creiem que és necessària la participació de la majoria de militants, ja que una decisió sotmesa a diversos punts de vista consisteix en una decisió més legítima (més representativa de la voluntat majoritària) i més bona, amb més possibilitats d’èxit, al ser fruit d’un debat entre persones diferents, i no com a decisió particular d’un sol individu.
Tanmateix, l’assemblearisme no pot reeixir si la decisió presa no és executada de forma efectiva, ni tampoc si la majoria de la militància no té la capacitat de formar part del procés deliberatiu. Per això, cal que el model assembleari estigui dotat d’una estructura centralitzada i que disposi, al capdamunt d’aquesta, d’una direcció política que pugui no només executar, sinó també disposar de la discrecionalitat necessària en el desplegament de l’acció política. Només així, a través del centralisme democràtic, en el sentit leninista, l’assemblearisme és possible i operatiu.
Això no nega l’horitzontalitat del model, tot el contrari: un sistema de presa de decisions vertical i jerarquitzat, que depengui d’un sol individu o d’un grup minoritari no requereix d’aquesta estructura. Només requereix un estat major que dicti les ordres i que tota la resta de militants siguin soldats que les obeeixin. En canvi, l’assemblearisme, com a model horitzontal i democràtic que és, sí que requereix una estructura forta i complexa, que pugui fer possible el procés de presa de decisions i la seva execució.
En segon lloc, l’idealisme voluntarista defensa l’absència o la limitació de la militància alliberada, al·legant una falsa dicotomia tècnica-política en una apologia utòpica de l’esforç militant. Això també és una confusió, ja que, com hem dit abans, no només cal que l’estructura de l’organització garanteixi el procés deliberatiu i executiu, sinó que també, per ser veritablement assembleària, cal que tots els seus militants tinguin la capacitat material de formar-ne part. Com deia Engels, al discurs de comiat a Karl Marx: “l’home necessita, en primer lloc, menjar, beure, tenir un sostre i vestir-se abans de poder fer política, ciència, art, religió, etc.” És a dir, necessita abans que res tenir cobertes les seves necessitats materials.
Per tant, en tota estructura organitzativa, sobretot si és assembleària, cal que hi hagi personal alliberat, ja que per tal d’assegurar el bon funcionament del procés de presa de decisions i la seva execució, cal que les persones que el fan possible tinguin les necessitats materials cobertes. El mateix succeeix pel què fa a la direcció política de qualsevol organització, la qual ha de ser alliberada per aquesta si realment vol exercir de direcció política.
Sinó, la suposada executiva no seria més que una espècie de “consell consultiu” de l’organització, exercint veritablement de direcció aquelles persones que sí que en fossin alliberades, al disposar del temps material per dedicar-se a la tasca de garantir-ne el bon funcionament. O bé, acabarien participant més (militant més, decidint més) aquelles persones que tinguin les necessitats materials assegurades fora de la pròpia organització, per raons de classe, el qual és inconcebible en una organització que busqui defensar els interessos objectius del poble treballador.
Si una estructura organitzativa no disposa d’aquestes condicions, doncs, no pot ser operativa i no es pot dir que sigui veritablement assembleària, ja que a la pràctica, ni la majoria de la militància participarà del procés deliberatiu, ni l’execució de les decisions podrà ser efectiva ni duta a terme, en la mateixa mesura, per totes les persones responsables de la mateixa. D’aquesta manera, com deia Thomas Hobbes, la democràcia (assembleària) degeneraria en una espècie d’aristocràcia, on només uns quants exercirien veritablement el poder dins de l’estructura organitzativa.
Així doncs, tota organització que tingui vocació de ser assembleària ha de tendir a superar aquestes confusions, vetllant per la construcció d’una estructura forta i centralitzada, així com d’una direcció política i tècnica alliberada. Alhora, només així, es podrà garantir la igualtat entre els membres de l’organització i assegurar-ne orgànicament el seu component de classe. A tot això, si li afegim la raó de gènere, la territorialitat i la conciliació familiar, encara queda més clar.