El chavisme s’enfronta demà a una de les eleccions més determinants de la seva història. Al marge de la seva naturalesa d’eleccions a l’Assemblea Nacional, a ningú se li escapa que el plebiscit en què s’acostumen a situar tots els comicis al país agafi demà una connotació molt més elevada, sent, possiblement, les primeres eleccions al marge del referèndum del 2007 que la revolució bolivariana podria perdre.
No obstant això, la pregunta és, plebiscit entre què? Hi ha alguna alternativa amb capacitat d’aglutinar el descontentament? La resposta és no: el cert és que el chavisme competeix en aquestes eleccions contra sí mateix. De fet, demà diumenge, les veneçolanes ni tan sols aniran a votar pensant “revolució sí o revolució no”: els comicis de diumenge se situen en la disjuntiva de si el desencís amb el govern de Nicolás Maduro per no haver superat una crisi econòmica que fa massa que dura és més fort que el crit de guerra per defensar la revolució.
Lluny del miratge que presenten la major part dels mèdia internacionals, la identitat chavista és una identitat arrelada en la major part de la societat, especialment en les classes populars que han resistit cops inimaginables en altres països com el cop d’Estat de 2002 de Pedro Carmona i la posterior aturada de producció petroliera. Així mateix, el nivell de consens del “model de la revolució” i les seves conquestes democràtiques i socials dels últims 17 anys forma ja part del sentit comú de tot veneçolà, sigui quina sigui la seva opció política. D’aquest cert grau d’irreversibilitat n’és conscient fins i tot l'oposició, que, lluny d’impugnar el model complet, entra a disputar els seus elements més simbòlics.
No, aquestes eleccions no són un plebiscit entre seguir construint el socialisme o abandonar el procés: són unes eleccions centrades a fiscalitzar la gestió del govern d’una crisi econòmica que ja fa tres anys que dura i que s’ha agreujat en l’últim temps a causa del descens del preu petroli. Lluny del catastrofisme apocalíptic dels mitjans colpistes internacionals, l’escassetat i la inflació que tenen com a expressió simbòlica les famoses cues són una realitat; una realitat que ha anat a pitjor i que ha començat a afectar el poder adquisitiu dels més humils, paradoxalment, aquells per als qui sempre ha treballat i treballa el procés bolivarià.
La situació econòmica del país té diversos motius i culpables: una xarxa de distribució de productes controlada per la burgesia, un teixit de màfies de revenda de productes que augmenta com més empitjora la situació, el contraban de moneda i de productes, xifres extraoficials amb capacitat d’estar marcant l’augment incontrolat dels preus, al marge d’una sèrie de mesures econòmiques que podríem considerar poc adequades a la conjuntura. No obstant això, hi ha una raó que sobresurt entre totes: el model econòmic veneçolà marcat pel rentisme petrolier que entra en crisis amb la davallada del preu del cru.
En aquest sentit, Veneçuela és un país que tradicionalment ha importat tot el consumeix i que té com a assignatura pendent el salt productiu. Com sempre, l’urgent s’ha anat menjant l’important fins que el preu del petroli s’ha situat de 100 a 40 en menys de dos anys afectant fortament al nivell d’ingressos del país. Podríem dir que la davallada del preu del petroli ha estat el cop d’efecte a una economia en permanent situació d’assetjament per la burgesia nacional i internacional. En aquest context tan cru, ni el govern de Maduro ni l'oposició han pogut oferir respostes ni solucions a curt termini per revertir la situació.
Eleccions parlamentàries
És en aquest context i amb aquestes claus que es donen aquestes eleccions a l’Assemblea Nacional. Històricament, aquests comicis amb un fort caràcter regional compten amb un grau d’interès baix. Aquesta vegada, però, tot indica que les problemàtiques locals (especialment relacionades amb el subministrament d’aigua, electricitat, gas i transport) passaran a un segon terme en relació amb els grans problemes de l’economia: l’escassetat i la inflació.
En aquest sentit, ha estat el discurs nacional el que ha centrat el discurs electoral en campanya. Així, el chavisme, que ha situat alguns dels quadres més importants del govern i del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) a liderar les llistes a cada Estat, s’ha centrat en situar el 6D com un plebiscit a la continuïtat de l’acció social de govern i a les Missions socialistes. Això és així perquè, tot i que Veneçuela té un sistema de govern presidencial, l’Assemblea té un gran poder decisió en aspectes com, per exemple, l’aprovació dels pressupostos i de tota la inversió addicional. Aquest últim punt és fonamental, ja que la major part d’inversions, sobretot per a les Missions i Grans Missions, es duen a terme a través dels anomenats puntos de cuenta que són aprovats per l’Assemblea Nacional al marge del pressupost anual.
Davant d’aquest escenari plantejat, l’oposició ha basat la seva campanya en un sol significant: CANVI. La de la MUD (Mesa d'Unitat Democràtica, gran coalició dels partits opositors), que lidera Jesús Torrealba, ha estat una campanya sense cares visibles, sense lideratges i sense programa enfocada als dos eixos més erosius per al govern: acusacions d’incapacitat per resoldre la situació econòmica, de fracàs de les mesures i de corrupció. El cert és que l'oposició veneçolana és una oposició dividida, majoritàriament entesa com a violenta i radical i amb uns lideratges molt fluixos i poc valorats per la població. Ells ho saben i han entès bé l’únic que havien de fer per guanyar els comicis: situar-se com a opció útil per al vot de càstig.
Mobilització militant i del vot com a punt determinant
Finalment, per tenir clar el mapa complet de les possibilitats del diumenge falta una equació fonamental: la grandíssima força del chavisme com a identitat política majoritària al país i la capacitat de mobilització d’una maquinària de dimensions gegantines que és la del PSUV i la resta del Gran Pol Patriòtic. Això és l’únic que explica que, davant d’una situació econòmica tant greu com la veneçolana que en qualsevol país hauria fet caure un i dos governs, la possibilitat de guanyar sigui encara una realitat factible. Aquest cop d’efecte s’ha fet sentir en els tancaments de campanya regionals i nacionals que han superat de molt lluny les expectatives de mobilització.
Passi el que passi el diumenge, però, el cert és que en aquests 17 anys de batalla, l’hegemonia chavista ha aconseguit construir, més enllà de consensos, una realitat material no reversible ni a curt ni a mitjà termini. Per això no està res escrit i no seria la primera vegada que aquesta revolució dóna un ensurt a tots aquells que voldrien que Hugo Chávez ja no visqués més. Però com recorden aquí tots els discursos, “Chàvez no va desaparèixer, sinó que està present”.
