És així com aquest 11 de setembre, amb la poderosissima mobilització popular a la Meridiana hem demostrat que ha arribat l’hora de posar les cartes sobre la taula, deixar les ambigüitats i mostrar la clarificació política creixent a què obliga el pas següent: les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

Cada actor d’aquesta contesa ha mogut fitxa entre la segona quinzena d’agost i aquesta primera de setembre: comencem pels poders de l’Estat espanyol i els seus alts funcionaris: han anat concretant el que, es vulgui admetre o no, és una manera aconstitucional d’aplicar , sense dir-ho, l’article 155 de la Constitució: no els cal l’aplicació legal de la suspensió de l’autonomia, que els duria molts mals de cap interns i internacionals; amb unes quantes maniobres legals (com la llei mordassa de Seguretat Nacional, o l’atorgament de funcions de policia al Tribunal Constitucional) i el recurs als pronunciaments dels amics del partits conservadors europeus britànic i alemany i unes quantes amenaces ben preparades a càrrec de les patronals dels sectors financers, de comunicació, dels serveis d’intel·ligència i les clavegueres del poder i dels partits dependentistes, es pensen que en tenen prou per aturar la marxa social catalana cap a la independència. Bé, no tots s’ho pensen, hi ha qui és partidari d’utilitzar sense embuts l’article 8 que confereix a les forces armades la missió de vetllar per la integritat territorial i també sense embuts pressionar la presidència i el govern de la Generalitat fins a l’empresonament: és a dir aplicar “l’imperi de la llei” amb totes les conseqüències.

Hi ha una evident manca d’unitat d’estratègia antiindependentista dins del govern espanyol, dins del propi PP i altres partits dependentistes, (sobretot el PSOE); la debilitat política, econòmica, de consens social, la corrupció sistèmica que ho envaeix tot, la crisi (que volen donar per acabada però que segueix rabejant-se en les classes populars i les classes mitges, víctimes principals de les retallades socials) tot això condueix al bloqueig polític de les polítiques antisobiranistes, i, .per tant, afavoreix la força del moviment popular; en definitiva ens dóna una oportunitat de ruptura nacional i social com feia dècades que no es presentava.

Al mateix temps la pertinença al selecte club de la Unió Europea ha deixat de ser una bicoca que rajava euros sense parar i sense haver de donar massa explicacions de com els malbarataves o simplement te’ls embutxacaves i s’està convertint en un malson: no hi ha prou euros per satisfer uns bancs i banquers insaciables si no és a base d’extorsionar els ciutadans europeus de les classes populars i amenaçar els estats més fràgils, com Grècia,  amb el cobrament del deute i els interessos corresponents; un club comandat per una oligarquia corrupta i nefasta, inútil i inhumana, que ara es dedica a subhastar immigrants i refugiats en un tràfic de persones escandalós. Realment, ens interessa als catalans continuar en aquest club?

Els altres actors del moment polític que s’acosta aquest setembre cada dia està més clar que s’estan definint entorn al caràcter i les finalitats d’aquestes eleccions excepcionals: Hi ha els partits, entitats, i persones que tenen clar el caràcter plebiscitari d’aquests comicis entorn al Si o al NO sobre el projecte d’independència i la construcció de la República Catalana Independent : és el conjunt polític que s’aplega sota el lema “Junts pel Sí” i apel·len a exercir el vot de la nostra vida; tenen uns quants cadàvers guardats a l’armari i un compromís ineludible de fer net i fer-los un enterrament visible i perdurable. La dreta conservadora i la socialdemocràcia catalana fan un bon tàndem.

Hi ha el conjunt polític de l’esquerra independentista, anticapitalista i antipatriarcal que s’aplega a la candidatura de la CUP-Crida Constituent i que posa l’accent en unes eleccions plebiscitàries i constituents: un objectiu de ruptura nacional i social i un procés constituent amb una declaració immediata d’independència hauria de fixar el camí de la construcció de la República Catalana al servei de les classes populars. El seu lema “governem-nos” deixa clar que el poder de fer lleis, recaptar impostos, distribuir-los i actuar pel món com un subjecte polític independent va de baix a dalt i està en mans del poble.

Per altra banda hi ha els partits que neguen el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, que per a ells no són més que les primàries o primera volta de les eleccions espanyoles, però que saben que si no treballen intensament pel NO i per barrar el pas al moviment independentista en el seu conjunt, ho tenen molt pelut per guanyar el govern espanyol i sobretot per mantenir l’stato quo polític actual de dominació sobre Catalunya. Van enganxats de la maneta dels seus caps espanyols, en la pràctica més coneguda del sucursalisme de sempre. El seu objectiu declarat és “echar a Mas” com a lema obsessiu i estratègia compartida entre tots. Malgrat que diuen que no són plebiscitàries exigeixen que l’independentisme guanyi la majoria absoluta en escons i en vots, però immediatament també diuen que encara que el SÍ guanyi i arrasi per 60, 70 ó 80 % això no ens dóna dret a res i és políticament irrellevant!!

Hi ha també els que no són ni carn ni peix, que han ressuscitat el peix al cove, el nadar i guardar la roba i la puta i la Ramoneta i altres pràctiques polítiques del passat; no aclareixen ni tan sols si veuen aquestes eleccions com a plebiscitàries, com a catalanes o com a què. Curiosament, es presenten com a nous, frescos, campions de la nova política i no obstant la nòmina de les seves llistes és un revival de velles glòries del Psuc, Bandera Roja amb algunes cireretes de l’actualitat indignada; també la seva visió del país és totalment obsoleta, basada en les tàctiques, estratègies i anàlisis de fa més de 40 anys confiant en un “cinturó roig” ple d’immigrants extremenys, andalusos... que s’han quedat congelats en els anys 60-70, com si la immigració autèntica actual no fossin els catalans paquistanesos, amazigs, senegalesos, marroquins, romanesos, búlgars, filipins, xinesos..., molts d’ells , per a vergonya de la democràcia, que penquen com uns desesperats i paguen impostos però no poden votar!: fan uns mítings també enganxats de la maneta del líder espanyol corresponent perquè per a ells també es tracta d’unes eleccions en primera volta de les espanyoles i “para echar a Mas como primer paso para echar a Rajoy”. Després de l’espectacle polític que van fer per boicotejar l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la independència, totalment contrari a un esperit de política nova, assembleària i de catalanitat popular, no hi ha gaires esperances que la coalició d’ICV-EUA-Podemos, que es presenta amb el lema “Catalunya Si que es Pot”, pugui realment fer res que no sigui reforçar el NO, o com algú ha dit “de poder sí que pueden, però no quieren”. Si d’alguna cosa fins ara són campions és de l’engany (què es el que poden realment fer en un programa social, si d’entrada renuncies a tenir el poder de fer i els diners per a fer) i campions del cinisme: després de boicotejar la via lliure a la Meridiana (ben inútilment, per cert) procuren fer-se la foto d’algun d’ells (sector ajuntament de Barcelona) a la zona vip de la Ciutadella i després reclamen com a CSQEP una quota mediàtica superinflada als mitjans de comunicació catalans públics.

En definitiva, per als partidaris del poder popular queda meridianament clar que hem de reforçar quatre estratègies seculars: RESISTIR, DESOBEIR. LLUITAR I CONSTRUIR.