Si ja ho entenc. Més d'una i d'un pensaran que m'he begut l'enteniment, ves per on que potser no n'he tingut mai. Per fi toca trencar l'oblit televisiu d'en Manuel de Pedrolo (gràcies és clar al treball d'entitats privades i de l'impuls del micromecentage), després de fer el buit de pantalla sense recança a la seva persona i a qualsevol associació o persona que aixequés la seva veu. Mentrestant amb el fons públic destinat a entretenir l’audiència, s'han perpetrat autèntics delictes intel·lectuals en forma de sèries, documentals o programes. I és que són 15 anys de música i diverses gires amb en Manuel assentat a dins el cotxe o el tren, des de la Franja a Perpinyà o des de Girona a Alacant, un petó a Bellpuig de l'Adelais o una passejada per l'Aranyó, verd com mai aquesta primavera. I el silenci constant de la telenovel·la barata de La Vostra, aquesta televisió que sovint ha confós Catalunya amb el partit de la pujolada o que ens adorm a totes i a tots amb els colors blaugranes. Sí senyor sí, no cal fer discurs de ciutadans i ciudadanos ni aplaudir un excés de convergència. Ja està bé segurament donar una quota a Espriu, al President o al Barça. Però senyores i senyors, aquesta Catalunya té un gran nombre d'administrats i administrades que volen, ja fa molts anys, veure un reconeixement a en Manuel de Pedrolo o a Maria Mercè Marçal fet i cuinat per la que es fa dir la nostra. Administrats que paguen tributs per a que les quotes de televisió siguin més equilibrades i es puguin escoltar totes les opinions a telenotícies i debats i no només la de la casta que mai s'acaba. I què voleu que us digui, no és qüestió de ficar-nos a comptar, però de ben segur molts administrats no són del Barça i s'han d'empassar comentaristes absolutament imparcials que no són de bon grat. Ah! Ja ho se! Que a Televisión Española fan el mateix però a l’inrevés i també la paguem els catalans i les catalanes i és injust. Ves per on quina raó i quin parany a la vegada haver de comportar-se de la mateixa manera. Benvingut Manuel de Pedrolo a la gran pantalla gràcies a les formiguetes que han anat teixint la memòria. Ateneu de Lleida, grup de teatre de Bellpuig, Fundació Pedrolo i un llarg etc...que no s'acaba mai, coronat per la mà incansable de l'Adelais. Protesto sí. Si la Televisió ha estat durant molts anys d'uns quants i no la nostra. Perquè cal protestar fins i tot quan no serveix de res.