En els atacs desfermats en la premsa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) eren qualificats sistemàticament de "trotsquistes". Els del POUM, gairebé uniformement, rebutjaven l'apel·latiu. Al capdavall, el trotsquisme oficial, el que havia de convergir en la "Quarta Internacional", era representat a Espanya pels col·lectius autodenominats "bolxevics-leninistes", els quals vacil·laven entre l'entrisme en el POUM i la crítica despietada del "centrisme" de la seva direcció. És clar que el "trotsquisme", en la literatura dels partits de la Tercera Internacional, havia esdevingut ja una categoria generalitzada per designar tots aquells partits rivals que es reclamaven "comunistes". En aquest ús, eren "trotsquistes" tot el ventall de grups i grupuscles "esquerranistes", però també aquells grups que provenien d'escissions "per la dreta".
 
És en aquest sentit ample, el POUM, en tant que rival del PCE i PSUC, era "trotsquista". Ho era, encara que la majoria del POUM provenia del Bloc Obrer i Camperol (BOC), organització "de masses" de la Federació Comunista Ibèrica, la qual al seu torn provenia del trencament de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) amb el PCE. Aquella escissió, produïda en el 1930, era tècnicament una escissió "de dretes", que cal entendre en el context de les directrius de "tercer període" de la Tercera Internacional. Aquest component "de dretes" era enfortit pel fet que en el BOC, la FCCB havia confluït amb el Partit Comunista Català (PCC), el qual era expressió de l'assumpció del marxisme per part de militants "catalanistes", els quals òbviament se sentien propers a les tesis sobre el fet nacional que a la Unió Soviètica encarnava l'anomenada "Oposició de Dretes". L'aliança entre proletariat industrial i pagesia, expressada en les sigles del BOC, era una altra de les característiques d'aquest corrent.
 
Ara bé, allò que havia justificat la U del POUM havia estat la fusió del BOC amb l'Esquerra Comunista (EC) d'Andreu Nin. L'EC provenia de la secció a l'estat espanyol de l'Esquerra Comunista Internacional, el corrent impulsat per Trotski. Però en el moment de la "unificació", tardor del 1935, ja feia més d'un any que Nin i Trotski havien partit peres. El trencament s'havia produït al voltant de l'estratègia de l'Aliança Obrera. Encara s'agreujaria més amb la participació del POUM, juntament amb els altres partits obrers que havien de confluir en el PSUC, en el Front d'Esquerres encapçalat per ERC, que era expressió del Front Popular.
 
El referent internacional del POUM, de fet, era el Buró Internacional per la Unitat Socialista Revolucionari, conegut com a Buró de Londres, en tant que el secretariat era confiat al Partit Laborista Independent (ILP). Trotski i els seus seguidors motejaren el Buró de Londres de "3+1/4 Internacional", i la caracteritzaven habitualment de "centristes", és a dir de vacil·lant entre el revolucionarisme i el reformisme. L'ILP, per exemple, s'havia creat en el 1893, i havia participat com una organització afiliada al Partit Laborista fins el 1932. En termes generals, les organitzacions del Buró de Londres o bé provenien d'escissions per l'esquerra de la social-democràcia o bé provenien d'escissions per la dreta del partit comunista. Un d'aquests darrers partits era el Partit Comunista Opositor d'Alemanya (KPO o KPDO).

El KPO era conegut en la literatura dels partits rivals com a "brandlerista", en referència al seu dirigent més destacat, Heinrich Brandler. Brandler, nascut el 1881 a Bohèmia, era paleta d'ofici, com el seu pare, i des dels 16 anys participà en el moviment obrer. Als 20 anys, resident a Hamburg, ingressà en el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya. Dins de l'SPD i del sindicat d'obrers de la construcció, era arrenglerat amb les tesis d'esquerres, i la seva oposició a la guerra li va valdre l'expulsió del partit en el 1915. Contribuí a la fundació de la Lliga Espartaquista i després del Partit Comunista d'Alemanya (KPD).
 
L'altre dirigent del KPO era August Thalheimer. Havia nascut el 1884, al si d'una família jueva de comerciants de Württemberg. Si el perfil de Brandler era el de treballador manual i sindicalista, el de Thalheimer era nítidament acadèmic. Havia començat a fer estudis de medicina a Stuttgart, però els deixà per un currículum de lingüística i etnologia. La tesi doctoral, defensada el 1907 a Estrasburg, tractava dels "Pronoms personals i possessius de les llengües de Micronèsia" (illes que Alemanya havia "comprat" a Espanya en el 1900). Va entrar en l'SPD com a col·laborador amb Rosa Luxemburg i Franz Mehring. Com Brandler, aviat quedà arrenglerat amb el sector d'esquerres del partit, i participà en la fundació de la Lliga Espartaquista i del KPD.
 
Brandler i Thalheimer havien pres de la direcció del KPD el febrer del 1921, subsituint Paul Levi. Dirigiren les fallides accions revolucionàries del març del 1921, per les quals Brandler fou condemnat a cinc anys de presó. No obstant, fou posat en llibertat el novembre del 1921. La primera meitat del 1922, la va passar a Moscou. L'agost del 1922 retornà a Alemanya. Els "brandleristes" defensaven la formació de "coalicions obreres". Per exemple, Thalheimer assumí la cartera de finances del govern SPD-KPD de Württemberg. En el 8è Congrés del KPD, celebrat a Lepizig, el gener-febrer del 1923, refermà les tesis de Brandler. Les pugnes a Moscou entre la "dreta" (Radek) i "l'esquerra" (Trotski) s'escenificaren a Alemanya la tardor del 1923, en un aixecament novament fallit. Brandler i Thalheimer foren responsabilitzats de la fallida, apartats de la direcció del KPD i cridats a Moscou. En territori soviètic, estretaren la seva col·laboració amb Radek i Bukharin.
 
L'octubre del 1928, Brandler i Thalheimer retornaren a Alemanya. El KPD era somogut llavors per un cas de malversació de fons del partit per part del secretari local d'Hamburg. Ernst Thaelmann, que s'havia fet càrrec de la direcció nacional des del 1923, fou acusat d'encobriment i destituït. Seguí una doble pugna faccional a Alemanya i a Rússia. Brandler i Thalheimer i els seus associats a Moscou la perderen, i foren expulsats del KPD (desembre del 1928). S'afanyaren a constituir el Partit Comunista d'Alemanya (Oposició) i a publicar el seu òrgan, "Gegen den Strom". El millor resultat electoral l'aconseguiren en les eleccions provincials de Turíngia del desembre del 1929 (12.000 vots). El KPO treballà especialment amb el SAPD, una escissió esquerranosa de l'SPD, però en general maldà per un "front unit" de partits obrers i per la unitat sindical. En les eleccions presidencials del març del 1932 demanà el vot per Ernst Thälmann. El triomf conservador en aquelles eleccions, i l'ascens d'Adolf Hitler a la cancelleria, tallaren les activitats del KPO. La direcció del KPO s'exilià a París.
 
No cal dir que August Thalheimer, el KPO i d'altres organitzacions "comunistes opositores" (és a dir, els "comunistes de dretes") eren especialment interessats en els fets desencadenats arran del colp militar espanyol del 17 de juliol del 1936. La implicació del règim nazi en el bàndol facciós era descarada. El govern resultant de les eleccions de febrer era un govern de Front Popular, però certament havia quedat desbordat per una situació revolucionària en les zones on no havia triomfat l'aixecament militar. On més clara semblava aquesta situació era a Barcelona, amb la coexistència formal del Govern de la Generalitat i del Comitè de Milícies Antifeixistes. El sindicat més potent, la CNT, havia assumit carteres en els governs de la República i de la Generalitat. De fet, en el Govern de la Generalitat, amb Josep Tarradellas, d'ERC, com a conseller primer, Andreu Nin (el dirigent més conegut del POUM tota vegada que Joaquim Maurín havia desaparegut a Galícia els primers dies de la guerra) havia assumit la cartera de Justícia. El govern Tarradellas anava al redòs dels fets consumats de la revolució, tant pel que fa a les col·lectivitzacions en la indústria com a l'establiment de tribunals populars.

Indica quina era la situació el fet que August Thalheimer, en preparar el seu viatge a Barcelona sol·licités un salconduït en la legació de la Generalitat de Catalunya a París, i no pas a l'Ambaixada de la República. Abandonà París el dijous 19 de novembre en prendre un tren al Quai d'Orsay en direcció a Tolosa de Llenguadoc. A Tolosa prengué un tren a Narbona, on arribà prop de la mitjanit. Pernoctà a Narbona, i l'endemà prengué un altre tren cap a Perpinyà, que arribà a les 8 del matí. Es dirigí al Comitè de Vigilància de la Plaça d'Aragó, on havia de trobar-se amb el responsable del POUM de la comunicació entre Perpinyà i Barcelona. Un altre militant del POUM i dos joves suïssos que volien anar al front acompanyaren Thalheimer de nou a l'estació, a quarts d'una, aquesta vegada en direcció al pas fronterer de Cervera/Port-Bou. Passaren primer el control francès i, passat el tunel, el control espanyol, on la presència d'altres poumistes facilità el trànsit. Com més s'apropava el tren a Barcelona, més es percebia una atmosfera "viva, amistosa i confiada". Després de passar un nou control a l'estació de Barcelona, Thalheimer i els dos joves suïssos foren conduïts i allotjats a l'Hotel Falcón, a la Rambla.

El mateix divendres 20, Thalheimer visità el Comitè Executiu del POUM, del qual ja coneixia a Jordi Arquer. Lliurà al tresorer del partit, en Pere Bonet, un donatiu de 200 dòlars recaptat pel Partit Comunista Opositor dels Estats Units. La conversa tractà la situació del Buró de Londres. El POUM n'era membre oficial, mentre que el KPO n'era tan sols observador. Arquer manifestà a Thalheimer la seva incomprensió per la línia del KPO, que combinava el refús de la política de la Internacional Comunista amb una aprovació general de la política interior de la Unió Soviètica. Aquesta no era una mera qüestió teòrica. La Unió Soviètica havia començat a trametre armes i aliments al bàndol republicà, cosa que feia que un bon nombre de poumistes se sentís incòmode amb la posició més crítica de la direcció. Thalheimer atribuïa la posició de la direcció al sector procedent de l'Esquerra Comunista. El que sí compartia Thalheimer amb el POUM era en la necessitat d'evitar "tota influència soviètica o de la Comintern en les llurs polítiques a Espanya o Catalunya". Aquesta influència es manifestava en les consignes de "Front Popular" i de "defensa de la democràcia burgesa", fermament seguides pel PSUC, i que eren objecte de controvèrsies en la premsa dels dos partits rivals.

Thalheimer tingué la impressió que Barcelona era "completament controlada pels elements proletaris". Ho manifestava la indumentària de la gent, la profusió de cartells de la CNT, FAI, POUM i PSUC, els milicians amb xaquetes de cuir, o el fet que les patrulles obreres armades fossin molt més nombroses que no pas els militars amb uniformes regulars. L'únic signe de la policia burgesa es reduïda als "uniformes blaus i cascos blancs punxeguts" de la policia de trànsit.

Thalheimer fou testimoni del funeral de Buenaventura Durruti, que tingué lloc a Barcelona el 22 de novembre, amb una assistència massiva. Thalheimer conegué de Nin la versió segons la qual Durruti fou mort en un enfrontament amb un grup de milicians que s'allunyaven del front. Els poumistes eren del parer que "Durruti era molt capaç militar, però sovint semblava massa indisciplinat i despòtic". També en aquells dies, concretament el 26, Thalheimer seguí per la premsa les escasses i confoses notícies sobre la detenció del cap de policia, que si bé "Solidaridad Obrera" suggeria que tenia a veure amb delictes comuns, traspuava que es relacionava "amb maniobres polítiques d'un sector d'Estat Català" i "amb tendències separatistes i contra-revolucionàries". O llegia també com Antonov-Ovseenko, cònsol especial de l'URSS a Barcelona, ja acusava obertament el POUM de "feixista".

Thalheimer, en el decurs de la seva estada, assistí a una sessió del Tribunal Popular, visità la Casa de Pioners del POUM i la biblioteca que el POUM havia instal·lat a Gràcia. El divendres 27 assistí a una reunió del POUM del districte de Gràcia. El dissabte 28 tingué una llarga conversa amb Andreu Nin. Parlaren de la Conferència de Barcelona que, segons Nin, havia d'elaborar "la base ideològica per una nova Internacional". Nin li argumentà les raons per les quals el POUM treballa simultàniament en l'UGT i en la CNT, amb la perspectiva d'una unificació sindical. Thalheimer no podia compartir l'opinió de Nin quan li afirmava que els treballadors tenien menys llibertat a la Unió Soviètica que a l'Alemanya de Hitler.

El dilluns 1 de desembre, Thalheimer viatjà a Lleida en cotxe. L'acompanyava Sardà, expert agrícola del POUM, així com Walter Schwarz. Schwarz era dels pocs forasters ben integrats en el POUM, ja que, com remarca Thalheimer, "per ésser políticament efectiu en el partit és essencial saber parlar espanyol i, si més no, entendre el català". A Lleida s'allotjaren a l'Hotel Palace. La correlació de forces a Lleida era diferent a Barcelona. A Lleida predominava l'UGT per damunt de la CNT, i el control polític de l'UGT l'exercia el POUM. L'endemà, visitaren la "Bona Pàtria", una granja col·lectivitzada a 20 quilòmetres de Lleida. El mateix dia, Thalheimer tornava a Barcelona. Desfeia ara el camí emprès dues setmanes abans:

"Vaig deixar Figueres el dimecres de bon matí, vaig creuar Port-Bou per arribar a Perpinyà. Les oficines de la duana francesa són a un quilòmetre passat Port-Bou cap a Cervera. Els duaners francesos semblaven simpatitzar força amb la causa, i no hi havia registre sinó tan sols un breu control de passaports. A la llum del dia podíem veure com la neu cobria els Pirineus que rodegen Perpinyà, i a sota vinyes, grans plantacions de fusta, etc. En el viatge de Port-Bou a Cervera i de Cervera a Perpinyà molts dels jornalers que treballaven al costat de la carretera saludaven el cotxe [amb el distintiu del POUM] amb el puny enlaire".

Aquest text forma part de les notes codificades (https://www.marxists.org/catala/thalheimer/1936/12/catalonia.htm) que Thalheimer anà trametent al KPO i a la Lliga Leninista de Glasgow. El text sobrevisqué en una còpia conservada en el Arbejderbevægelsens Arkiv de Copenhague, i fou publicat per primera vegada amb motiu del cinquantenari dels fets de maig (Der Spanische Bürgerkrieg, "Gruppe Arbeiterstimme", 1987). Precisament els fets de maig del 1937, la victòria franquista del 1939 i la caiguda de França en el 1940, impediren l'agrupament internacional proposat pel KPO i les altres formacions "comunistes opositores". Brandler i Thalheimer s'exiliarien a Cuba en el 1940. Thalheimer es va morir a la Havana en el 1948. Brandler tingué encara esma per retornar a l'Alemanya Occidental, on tornà a publicar "Arbeiterpolitik", al voltant del qual es creà un grup que continua fins els nostres dies (http://www.arbeiterpolitik.de/).