L'atemptat feixista contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo a París, que ha arrabassat la vida a dotze persones, entre elles els quatre dibuixants Charb, Cabú, Wolinsky i Tignous, deixa una doble o triple sensació d'horror, agreujada per una espècie de ressò amarg i brut i per una ombra d'amenaça imminent i general. Hi ha, sens dubte, l'horror de la matança per part d'uns assassins que, amb independència dels seus mòbils ideològics, s'han situat al marge de tota ètica comuna i, per això mateix, fora de tot marc religiós, en el seu sentit més estricte i precís.
Però també hi ha l'horror del fet que les víctimes es dediquessin a escriure i dibuixar. No és que no es pugui fer mal escrivint i dibuixant –de seguida parlarem d'això–, és que escriure i dibuixar són tasques que una llarga tradició històrica compartida situa a l'extrem oposat de la violència. Si, a més, es tracta de la sàtira i l'humor, ningú no ens sembla més protegit que qui ens fa riure. En termes humans, sempre és més greu matar un bufó que un rei perquè el bufó diu el que tots volem sentir –encara que sigui improcedent o, inclús, hiperbòlic–, mentre que els reis només parlen de si mateixos i del seu poder. El que mata un bufó, a qui hem encomanat la tasca lliure i general de dir, mata la humanitat mateixa. També per això, els assassins de París són feixistes. Només els feixistes maten bufons. Només els feixistes creuen que hi ha objectes no hilarants o no ridiculitzables. Només els feixistes maten per imposar serietat.
Però hi ha un tercer element d'horror que té menys relació amb l'acte que amb les seves conseqüències. Ara mateix –ho confesso– és el que em fa més por. I és urgent advertir sobre el que ens hi juguem. El més urgent no és impedir un crim que ja no podem impedir; ni tampoc condemnar, fastiguejats, els assassins. Això és normal i decent, però no urgent. Ni tampoc, és clar, escumejar contra l'islam. Al contrari. El que és veritablement urgent és alertar contra la islamofòbia, precisament per evitar el que volen –i ja estan aconseguint– provocar els assassins: la identificació ontològica entre l'islam i el feixisme criminal. La gran eficàcia de la violència extrema té a veure amb el fet que esborra el passat, que no es pot evocar sense justificar el crim d'alguna manera; té a veure amb el fet que la violència és actualitat pura i l'actualitat pura sempre està plena del pitjor futur imaginable. Els assassins de París sabien molt bé en quin context estaven escometent la seva infàmia i quins efectes produiria.
El problema del feixisme i de la seva violència actualitzadora és que sempre es tracta d'una resposta. El feixisme sempre està responent; tot feixisme s'alimenta de la seva legitimació reactiva en un marc social i ideològic en què tot és resposta i tot és, per tant, feixisme. El context europeu (pensem en l'Alemanya antiislàmica d'aquests dies) és d'un feixisme rampant. A França, concretament, aquest feixisme blanc i laic té alguns valedors intel·lectuals de molt prestigi que, a l'ombra del Front Nacional de Le Pen, van escalfant l'ambient des dels púlpits privilegiats a partir del pressupòsit –anunciat amb fals empirisme i autoritat mediàtica– que l'islam és un perill per França. Pensem, per exemple, en l'última novel·la del gran escriptor Houllebecq, Submissió (traducció literal del terme àrab islam), en què un partit islamista guanya el Front Nacional a les eleccions de 2021 i imposa la xaria a la pàtria de les llums. O pensem en el gran èxit de les obres de l'ultradretà Renaud Camus i del periodista polític del diari Le Figaro Éric Zemmour. El primer és autor de Le grand remplacement, on se sosté la tesi que el poble francès està sent “reemplaçat” per un altre, en aquest cas –òbviament– integrat per musulmans estranys a la història de França. El segon ha escrit El suïcidi francès, un gran èxit de vendes que rehabilita el general Petain i descriu la decadència de l'Estat-nació, amenaçat per la traïció de les elits i la immigració. Fa uns dies, a Le Monde, l'escriptor Edwy Plenel feia referència a aquestes obres com a dipositàries d'una “ideologia assassina” que “està preparant França i Europa per a una guerra”; una guerra civil –diu– “de França i Europa contra elles mateixes, contra una part dels seus pobles, contra aquells homes, aquelles dones i aquells nens que viuen i treballen aquí i que, a través de les armes del prejudici i la ignorància, han estat prèviament construïts com a estrangers amb motiu del seu indret de naixement, la seva aparença o les seves creences”.
Aquest és el feixisme que ja existia a França i que ara reacciona –pur present– davant la reacció –pura actualitat assassina– dels islamistes feixistes de París. Fa molta por pensar que, a les set de la tarda, mentre escric aquestes línies, el trending topic mundial a Twitter, rere el tranquil·litzador i emocionant “jo soc Charlie”, és el terrorífic “matar tots els musulmans”. La islamofòbia té tant fonament empíric –ni més ni menys– com l'islamisme gihadista; tots dos, en efecte, són feixismes reactius que s'activen recíprocament, incapaços de fer aquestes distincions que caracteritzen l'ètica, la civilització i el dret: entre nens i adults, entre civils i militars, entre bufons i reis, entre individus i comunitats. “Mateu tots els infidels” és contestat i precedit pel “mateu tots els musulmans”. Hi ha, però, una diferència. Mentre s'exigeix a tots els musulmans del món que condemnin l'atrocitat de París i tots els dirigents polítics i religiosos del món musulmà condemnen sense excepció els fets succeïts, el “mateu tots els musulmans” és justificat d'alguna manera per intel·lectuals i polítics que, amb la seva autoritat institucional i mediàtica, legitimen la criminalització de cinc milions de francesos musulmans (i d'uns quants milions més a tot Europa). Aquesta és la diferència –ho sabem històricament– entre el totalitarisme i el deliri marginal: que el totalitarisme és deliri naturalitzat, institucionalitzat, compartit al mateix temps per la societat i pel poder. Si recordem, a més, que la majoria de les víctimes del feixisme gihadista al món també són musulmanes –i no occidentals–, potser caldria que mesuréssim millor el nostre sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Pinçats entre dos feixismes reactius, els perdedors són els de sempre: els immigrants, els esquerrans, els bufons, les poblacions dels països colonitzats.
Del gihadisme feixista, no n'espero sinó fanatisme, violència i mort. Em repugna, però em fa menys por que la reacció que precedeix –valgui la paradoxa einsteiniana– els seus crims. El “mateu tots els musulmans” és justificat, en certa mesura, pels intel·lectuals que “preparen la guerra civil europea” i els polítics, que responen als crims amb discursos populistes religiosos laics. Quan Hollande i Sarkozy parlen “d'un atemptat als valors sagrats de França” per referir-se a la llibertat d'expressió, estan raonant de la mateixa manera que els assassins dels redactors de Charlie Hebdo. No accepto que un francès em digui que defensar França implica necessàriament defensar la llibertat d'expressió. Per molt laica que pretengui ser, aquesta lògica sempre és religiosa. No s'ha de defensar França; cal defensar la llibertat d'expressió. Perquè defensar els valors de França potser és defensar la revolució francesa, però també Thermidor; és defensar la Comuna, però també els afusellaments de Thiers; és defensar Zola, però també el tribunal que condemnà Dreyfus; és defensar Simone Weill i René Char, però també el col·laboracionisme de Vichy; és defensar Sartre, però també les tortures de l'OAS i el genocidi colonial; és defensar el maig del 68, però també els bombardejos d'Alger, Damasc, Indoxina i –més recentment– de Líbia i Mali. És defensar ara, front el feixisme islamista, la igualtat davant la llei, la democràcia, la llibertat d'expressió, la tolerància i l'ètica, però també defensar la destrucció de tot això en nom dels valors de França. Fa molta por sentir parlar dels “valors de França”, de “la grandesa de França”, de “la defensa de França”. O defensem la llibertat d'expressió o defensem els valors de França. Defensar la llibertat d'expressió –i la igualtat, la fraternitat i la llibertat– és defensar la humanitat sencera, visqui on visqui i cregui en el déu que cregui. La frase “els valors de França” pronunciada per Le Pen, Hollande, Sarkozy o Renaud Camus no es distingeix de la frase “els valors de l'islam” pronunciada per Abu Bakr Al-Baghdadi. En realitat, són el mateix discurs enfrontat, legitimat per la mateixa reacció assassina que bombardeja innocents en un costat i metralla innocents a l'altre. Perden els de sempre, els que perden quan dos feixismes no deixen cap mena d'escletxa per al dret, l'ètica i la democràcia: els de baix, els del costat, els petits, els sensats. D'això, en sabem molt, a Europa. Els seus grans valors van produir el colonialisme, el nazisme, l'estalinisme, el sionisme i el bombardeig humanitari.
Comença malament, l'any 2015. El 1953, refugiat a França, el gran escriptor negre Richard Wright escrivia contra el feixisme: “Temo que les institucions democràtiques i obertes no siguin res més que un interval sentimental que precedeix l'establiment de règims fins i tot més bàrbars, absolutistes i postpolítics”. Protegir-nos del feixisme islamista és protegir les nostres institucions obertes o democràtiques –o el que queda d'elles– del feixisme europeu. La islamofòbia feixista, a Europa i a les colònies, és la gran fàbrica d'islamistes feixistes i l'una i l'altra són incompatibles amb el dret i la democràcia, els únics principis –no pas valors– que encara podrien salvar-nos. Bona part de les nostres elits polítiques i intel·lectuals estan interessades més aviat en tot el contrari.
Descansin en pau els nostres alegres i valents companys bufons del Charlie Hebdo. I que ningú, en el seu nom, no aixequi la mà contra un musulmà ni contra el dret i l'ètica comunes. Això sí que seria la veritable victòria dels feixismes de les dues bandes.
