Tenim moltes coses bones a fer el diumenge 9 de novembre: dormir, descansar, somiar, llegir un còmic que enamori, anar a missa i llegir una llibre de la Pilar Rahola (ai no, que deia bones...), rascar-nos el nas, fer l'amor, ser reincidents i tornar a fer l'amor...

O anar a votar, que és una cosa bona de fer aquell dia i compatible amb la majoria de les que he indicat com a coses bones i inclús amb alguna de les que he contraindicat com a no coses bones.

I votar què i on? Doncs primer on. Votar en alguna dels centenars de taules que hi haurà pel tros dels Països Catalans sota administració de la Generalitat que presideix Artur Mas. En aquest tros de món, d'Alcanar a la Jonquera, tenim una consulta o procés participatiu que per si mateixa és no res si la confrontem amb el que havia d'haver estat, és a dir si la confrontem amb el referèndum d'autodeterminació que havia d'haver estat aquest 9 de novembre del 2014, però que ara ens val per al que ens val, és a dir per posar en dubte l'actual estat de coses i l'actual marc estatal espanyol. Ja ho deia el Titot que l'Estat espanyol faria bo fins i tot aquest no res de “procés participatiu”...

I votar què? Doncs si volem fer un estat nou o no i si volem que Catalunya sigui independent o no. Jo no vull fer un estat nou i sí que vull que Catalunya, i la resta dels Països Catalans, siguem independents. No vull un estat perquè aquesta és la més perniciosa forma de sotmetiment col·lectiu de les persones de què ens hem dotat els humans en els darrers segles. I sí que vull la independència perquè defenso la plena sobirania de la col·lectivitat a què pertanyo com a individu sense que la meva especificitat desaparegui en el seu si. I sé que la forma estat Espanya odia les diferències, totes, i en canvi la forma no estat Catalunya les accepta i en fa un factor identificador. Aquí i allà hi ha ximples i feixistes però si en un cas són anècdota en l'altra comanden l'Estat, i això no és cap broma, és absolutament perillós per a les persones que vivim sota el seu domini. A banda si he de triar entre grans estats i estats petits (la destrucció de l'Estat no passarà el dia 9) trio sempre petits, per un evident sentit utilitarista.

I més enllà del que vull, aterro en el que hi ha i crec que el procés d'alliberament nacional que esta protagonitzant una part de la nació catalana és exemplar, per inclusiu, divers, defensor dels drets bàsics i esperançador per als que volem acabar amb totes les dominacions. Ser-hi ha estat decisiu per tal de mostrar al món sencer que es pot demanar l'alliberament d'un poble sense ser xenòfob ni patrioter, defensant els drets bàsics democràtics de totes i tots, preparar i fer créixer els moviments d'alliuberament social i personal més enllà del nacional.

Aquí on som ara, per continuar obrint escletxes en el mur que l'Estat espanyol ha construït contra les persones que l'habiten i contra els que vénen de fora, cal fer net i per fer net cal anar a votar diumenge. Jo votaré sí i sí, tot i no estar d'acord amb aquestes preguntes, tot i no estar d'acord amb aquest procés ni amb qui sembla comandar l'actual estat de coses. Accepto qualsevol altra opció menys el no fer res. No atrevir-se no obrir la boca és sinònim de mort i prefereixo un opositor viu a un amic mort.

Votaré sí i sí per continuar lluitant contra el domini de les elits, de la màfia, de la casta... perquè aquest és un poble rebel i insubmís que no oblida els remences, els segadors, els angelets de la terra, la defensa dels drets de les dones, la lluita diversa i constant per allò comú, la revolució anarquista i la defensa de la diversitat, la defensa de la terra, els drets bàsics i l'absoluta llibertat sense renunciar a les altres dues bases del triangle alliberador que són solidaritat i igualtat.

El 9N no és ara o mai però sí que és ser-hi o no ser-hi. I no ser-hi avui és donar ales a l'Estat que ja hi ha, que ja hi és, i que ens ha maltractat, negat, oprimit i escarnit com a persones, individus, pobles i col·lectivitats. No ser-hi és deixar en mans de la burgesia el procés d'alliberament nacional catalunyès, deixar-los la possibilitat de canvi, que si fan ells serà sempre contra la majoria per continuar enriquint els de sempre, que si fan ells suposa que continuï el seu domini anys i panys. I això no entra dins de les nostres intencions, almnenys de les meves.

Per això i perquè jo també votaré per algú, vull deixar clar que ho faré per ma padrina, la meva àvia que dirien a Barcelona, la tia Josefina, que va marxar al 39 a l'exili amb el seu home, mort a l'Estat francès anys després. Per ella que va tornar acabada la guerra per cuidar els seus tres fills i que un dia, molts anys després que arribés el silenci, va mudar-se per anar a a ca la Vallesa al cine, a Marçà, a veure una pel·lícula, ella que mai no anava al cine. Anys després, mentre jo estudiava Filologia Catalana a la Rovira i Virgili vaig entendre per què. Era una adaptació de la novel·la “La plaça del diamant”, de la Mercè Rodoreda, en cinema, amb Lluís Homar i Sílvia Munt, i ella n'era la protagonista. Per ella i per tots els que van haver de callar, per totes les colometes escombrades i sepultades pel soroll feixista, s'ha acabat el silenci. Sí i sí, manos. Ara i sempre. Per tu, per mi, per naltros.

Diumenge podem fer moltes coses, però quedar-se a casa no està escrita a la meva agenda. I votar res que no sigui sí i sí tampoc.