Des de dilluns passat, un anticicló ha agitat la marea groga proconsulta, produint-se una allau de reaccions de tot tipus: des del catastrofisme contemplatiu d’uns, al liquidacionisme derrotista dels altres, passant per l’aparent resignació d’aquells que no accepten cap crítica al Procés. Com si es tractés d’un conte de fades, incorruptible i preciós, susceptible d’esberlar-se com una fràgil figura de porcellana. Com si admetre la imperfecció dels seus components i la dialèctica necessària, impliqués fer el joc al feixisme institucionalitzat a l’Estat i als seus aliats.

De totes les reaccions, però, vull destacar aquelles que, en comptes de conduir-nos al cercle viciós de la frustració o l’estancament, han atiat novament la marea, amb una nova onada de força i de coratge, com la que l’esquerra independentista va generar el mateix dilluns a la nit. Em refereixo, especialment, a l’optimisme combatiu que ens ha transmès l’Antonio Baños, així com tants altres companys i companyes i, el de tots plegats en conjunt, que han fet ressonar l’eco de l’esquerra conseqüent i decidida, la del “ni un pas enrere”.

Perquè el “no passa res”, no val. I tant que passa! Des de l’esquerra independentista ja vam advertir des del principi que amb l’Estat no hi hauria res a negociar, ja que els drets no són carn de carronyaire, ni molles de pa sec. El Govern de la Generalitat ha tractat per enèsima vegada driblar la necessària ruptura amb la legalitat espanyola. Perquè, a falta de voluntat d’escoltar al poble català, més d’hora que tard, serà el mateix poble català qui haurà de prendre els seus drets i exercir-los. Per tant, la desobediència, davant d’un Estat espanyol incapaç d’obeir la sobirania popular, no és una opció, sinó que és exactament la via, que posa el President Mas entre l’espasa i la paret: entre desobeir el poble català o desobeir l’Estat.

En algunes ocasions, se’ns ha acusat de ser poc clars, però ves per on, qui insisteix en respectar els acords polítics, blindar les garanties democràtiques i mantenir la unitat entre els partits, som precisament nosaltres, els que fins i tot se’ns ha titllat en més d’una ocasió de “posar pals a les rodes al Procés”. Ara més que mai, ha quedat palès el compromís històric de l’esquerra independentista en obeir el mandat popular i la nostra disposició d’arribar fins al final, costi el que costi, i malgrat totes les contradiccions que això suposi per al nostre projecte polític.

Per això, des del principi, la nostra tasca ha consistit sempre en empènyer, empènyer i empènyer. I emprenyar. És clar que sí, emprenyar als que veient-se sobrepassats per les incommensurables mobilitzacions populars, no han tingut més remei que anar cedint mica en mica, i decidir-se a tractar de canalitzar políticament aquesta gran marea groga, o bé ofegar-se entre les aigües, en cas de no moure fitxa. Perquè “la traïció dels líders” que apuntava Lluís Maria Xirinacs, l’esquerra independentista no l’hem oblidat mai.

L’ombra de la renúncia i la traïció no ens l’hem inventat pas nosaltres, no és que li pengem una llufa al President Mas, sinó que és la mateixa Convergència i Unió, qui l’ha projectat des de sempre. I quan dic sempre, no em remunto a “os tempos da Maria Castanha”, sinó a no fa tant. Podríem repassar el procés de liquidació de l’Assemblea de Catalunya, la repressió contra l’independentisme, les polítiques antisocials i, tot plegat, amb la culminació del “Cas Pujol”, com a cirereta del pastís enverinat i sediciós. Però no cal anar tant enllà: 21 de gener de 2006, pacte Mas-Zapatero per retallar l’Estatut. Si és que fa quatre dies d’això!

Som l’esquerra independentista uns malpensats o és que hi ha raons per desconfiar del potencial botifler de CiU? Si com bé diu l’Antonio Baños, “ay, y quién no”. Perquè nosaltres, que sabem de quin peu calcen, no perdem de vista que governen el país, i que deixar el Procés a les seves mans seria un risc inassumible i, per això, hem empès una vegada i una altra, rumb a la ruptura democràtica, un horitzó que, com deia, poden anar tractant de postergar amb tacticismes jurídico-polítics, allargant l’agonia de l’autonomisme, però que, tard o d’hora, fins i tot ells, hauran d’assumir aquest trencament, o bé se’ls emportarà la marea groga.

En aquest sentit, l’esquerra independentista, més que ningú, hem hagut d’encaixar la mà a l’enemic (perquè durant dècades ens ha tractat d’enemic) amb una pinça al nas. Però, tanmateix, hem sigut conseqüents i responsables, i ho hem fet. Perquè, com deia Lenin, “en la mesura que la burgesia de la nació oprimida combat l’opressor, sempre en som favorables, perquè som els enemics més ferms i conseqüents de l’opressió”[1]. Però, alhora, la nostra posició és complexa, “de cap manera passem la lluita per privilegis de part de la nació oprimida”, ens oposem al “pragmatisme” que ens reclamen, i això no és perquè dubtem del Procés. Tenim una perspectiva molt clara de la revolució democràtica que està sacsejant el nostre país i, per això, diem que volem la independència per canviar-ho tot.

Per tant, que ningú dubti ni un instant de la nostra determinació. No ens conformarem amb qualsevol cosa, és clar, i justament per això, el “nou” 9N ha de significar una nova mobilització massiva, una expressió nítida de la voluntat popular majoritària, que impliqui la immediata obertura d’un procés constituent que ens condueixi a la independència d’aquesta part del país de forma irreversible. Aquest serà novament el nostre paper, com esquerra independentista: empènyer cap endavant. Perquè la unitat popular no és de porcellana, sinó d’argila: ferma, tosca, amb olor de terra. Si es trenca, es pot tornar a recompondre. Com la terra argilosa que treballo al meu dia a dia, és dura i pedregosa, però fèrtil i assedegada de vida, si se la treballa amb la dedicació i la decisió que requereix, com totes les coses boniques, també, aquest moment històric.