Escric aquest text d’estómac, induït per una experiència personal recent i per una base argumental molt intuïtiva: conec escassament les aportacions teòriques del moviment animalista, i com que no tinc cap altra pretensió que la d’expressar una opinió, reconec també amb antuvi el subjectivisme que puguin denotar les meves argumentacions. Tanmateix, si l’anàlisi marxista es fonamenta, no en elucubracions metafísiques, sinó en l’observació de la realitat, junt a aquesta advertència, estic convençut també que trobaré la complicitat de moltes persones que, com jo, i com en tants altres àmbits teòrics, sense disposar d’una formació documental consistent, comparteixen una visió de la realitat conseqüent amb els valors del socialisme. Per això em disculpo, abans que res, per aquest atreviment.
Com no podia ser d’altra manera, fruit de la contínua evolució de les forces productives i de l’acumulació d’experiències culturals i científiques, la lluita socialista ha anat abraçant nous fronts que, en el “marxisme clàssic”, tenien un caràcter més aviat insipient, o bé secundari. És el cas de les aportacions del moviment feminista o del moviment ecologista, les quals han esdevingut pilars essencials per a qualsevol programa polític sòlid del socialisme del segle XXI. De la mateixa manera, penso que s’haurien d’assumir les principals reivindicacions del moviment animalista, ja que tenen un caràcter clarament progressiu – des del punt de vista de l’evolució de les societats humanes en la seva relació dialèctica amb el medi natural – i, per tant, tenen un elevat component revolucionari.
Si bé, el socialisme contemporani ha assumit ja moltes de les reivindicacions concretes del moviment animalista, sobretot en relació a la defensa dels drets dels animals que són vulnerats cruentament – abolició de la tauromàquia i altres espectacles circenses amb animals, prohibir-ne l’experimentació científica, entre d’altres–, no s’ha assumit realment encara la igualtat animal com a fonament ideològic, ni com a principi programàtic de caràcter estratègic. Això ho demostra la manca de propostes de caràcter radical, més enllà de la superació de les tradicions i pràctiques cruels, acceptades social i institucionalment, així com la banalització i connivència amb el carnivorisme que, com a “brutal expressió de la barbàrie capitalista i de la societat del malbaratament, és incompatible amb el socialisme”, segons apunta Carlo Frabetti.
Per abordar la qüestió de la igualtat animal, en primer lloc, cal superar la perspectiva especista i antropocèntrica del materialisme clàssic, basada en la relació dialèctica entre l’ésser humà i la natura, on aquest domina l’altra, i en funció d’aquesta dominació, mitjançant el treball, evolucionen les forces productives i, amb aquestes, evolucionen les societats humanes. Tot i que el moviment ecologista ha ajudat a superar aquesta visió merament instrumental del medi natural, aportant conceptes com la sostenibilitat del desenvolupament humà –tot i que, més recentment, s’ha assumit el decreixement com a superació del concepte de desenvolupament sostenible–, des del moviment animalista es va més enllà, i a les espècies animals no humanes, que les podríem considerar part del medi natural, no només se’ls reclama respecte, sinó que també se’ls atorga un reconeixement de drets positius, en progressiu pla d’igualtat amb l’espècie humana.
En aquest sentit, el repte del socialisme, a l’incorporar aquest “nou” element programàtic, consisteix en defugir les visions iusnaturalistes que invoquen uns “drets originals” de totes les espècies animals sobre la terra, en una perspectiva metafísica, gairebé animista, a la qual des del marxisme hi contraposem sempre el materialisme històric, com a mètode científic de comprensió i anàlisi de la realitat social. D’aquesta manera, combatem també els detractors de la igualtat animal, que sovint es recolzen també en aquesta metafísica, advocant per una superioritat “natural” de l’espècie humana i, per tant, per un “dret natural” dels éssers humans a explotar els altres animals com a matèria primera integrant del medi sobre el qual desenvolupem la nostra activitat productiva. O, dit més simplement, apel·len a la cadena alimentària, a la “llei de la selva”, com a argument definitiu contra qualsevol perspectiva animalista de la doctrina del dret natural.
Evidentment, cap socialista conseqüent podria acceptar el dret natural com a fonament argumental vàlid: els drets positius, com a institucions jurídico-polítiques i, per tant, integrats a l’hegemonia ideològica – són de “sentit comú” –, formen part de la superestructura de la societat. Per tant, els drets no vénen “donats”, no són naturals, sinó que estan sotmesos a la infraestructura econòmica, a les relacions de producció, i evolucionen envers i en funció d’aquestes, en constant relació dialèctica, al llarg de la història. És a dir, som els éssers humans, com a éssers socials i racionals, els que hem hagut d’anar establint un reconeixement positiu, una conquesta de drets, “creant-los”, ja que a diferència de la resta d’espècies, la nostra forma de relació és la vida en societat, la qual s’ha basat històricament en la lluita de classes: en l’opressió i l’explotació d’una minoria sobre una majoria.
En aquest sentit, quan defensem els drets dels animals, hem de reconèixer que són drets que els propis éssers humans els atorguem: a la “selva” no hi ha drets, allà el més gran sol menjar-se el més petit, però en la societat capitalista, independentment de la mida de l’ésser, és el propietari dels mitjans de producció el que domina al no propietari o, en aquest cas, és l’animal humà el que domina l’animal no humà, al ser-ne propietari. Per tant, la igualtat animal assumida pel socialisme, no és altra cosa que fer extensius els drets humans a la resta d’espècies animals, el qual significa avançar cap a un estadi superior de consciència en la pròpia cosmovisió socialista, ja que implica el reconeixement a ultrança del dret a la vida.
Diuen que el que ens diferencia dels animals, als humans, és la consciència de nosaltres mateixos, fonamentalment, per la nostra intel·ligència racional. Sense entrar en debats metafísics sobre la relativització de les formes d’intel·ligència, simplement, acceptant que els éssers humans som animals racionals, lluny d’implicar un menor respecte als drets dels animals – els drets no són atorgats de forma directament proporcional a la capacitat de raonar ni a la intel·ligència de l’ésser –, justament per això, podem racionalitzar la vida dels animals, humanitzar-la, en un sentit positiu, fent extensius els drets que volem per a nosaltres mateixos, a la resta d’espècies que tenen capacitat de sentir (tant per bé: plaer, per exemple; com per mal: dolor físic o psíquic).
Perquè, entenent que nosaltres, com a éssers racionals, podem decidir infligir dolor físic a altres espècies – o a la nostra pròpia espècie –, ja que no actuem merament guiats per uns instints biològics, i podem modificar la nostra conducta i hàbits (per exemple, alimentaris) de forma voluntària i conscient, això significa que actuem com a espècie opressora –entenem l’opressió com un fenomen social que només és propi de la societat humana– sobre els animals no humans, en la mesura que els explotem per al nostre propi profit, podent tenir alternatives a aquesta explotació. Així, entenent que els socialistes som els enemics més coherents i ferms de l’opressió, en paraules de Lenin, hem de considerar també que l’edificació de la societat comunista comportarà l’abolició completa de l’especisme.
D’una banda, perquè aquest reconeixement del dret a la vida per als animals, positivitzant-lo per exemple, en la carta de drets fonamentals d’una futura constitució, o bé desenvolupant-lo legislativament, a través de lleis que protegeixin efectivament la vida de les espècies animals no humanes, significa universalitzar uns drets que, malgrat que els puguem tenir assumits, tampoc els tenim garantits ni com a éssers humans, en la mesura que estem inserits dins dels engranatges depredadors del món capitalista. Així doncs, no es tracta tant d’una qüestió de sentiments individuals, de sensibilitats donades cap als animals, sinó d’una racionalització conscient i col·lectiva dels drets humans cap a la resta d’espècies, una empatia universalista, compresa com un estadi superior de la pròpia consciència humana, en la universalització del dret a la vida per a tot ésser vivent amb capacitat de sentir.
D’altra banda, aquest progressiu reconeixement, a base de la institucionalització d’aquest marc d’igualtat animal, implicaria necessàriament obrir la “caixa dels trons” del debat sobre el carnivorisme: demostrat científicament que podem prescindir de menjar carn per sobreviure, hauríem de considerar aquest hàbit alimentari com a part de la superestructura, juntament amb la resta d’hàbits i costums de la societat capitalista. Perquè, efectivament, tal i com apuntava abans, el carnivorisme està subordinat al mode de producció capitalista (la infraestructura econòmica), que aboca a la fam a una gran majoria d’éssers humans, perquè una minoria es sobrealimenti de carn –que requereix grans extensions de sòl agrícola per a la producció d’aliments per a les granges, en detriment d’aliments d’origen vegetal per al consum humà–. Per tant, el menjar carn, si no és una necessitat biològica objectiva, ni un hàbit generalitzat (ni generalitzable) per a la humanitat, no és altra cosa que un element cultural superable (i que per tant cal superar), en la superació del mode de producció capitalista.
Aleshores, assumint que el progrés humà portarà a l’abolició de l’especisme, instaurant-se la igualtat animal i produint-se, conseqüentment, també l’eradicació del carnivorisme, però que, d’altra banda, aquestes metes s’assoliran juntament amb la victòria final del comunisme mundial, entenem que no podem caure en el sectarisme esquerranista de voler imposar el vegetarianisme o el veganisme a la societat, ni entre la militància socialista, automàticament, pel simple fet d’assumir l’animalisme al nostre programa polític. Jo mateix, no sóc vegetarià ni vegà, el qual no significa que no comprengui, des de la perspectiva del materialisme històric, que hem de considerar com a necessària la superació del carnivorisme, junt amb la resta d’institucions derivades del mode de producció capitalista, a les quals també m’hi sento integrat, com tota la humanitat. I, justament, per això estem, per derrocar el capitalisme i construir una societat nova. Si ens en poguéssim aïllar individualment, quin sentit tindria l’organització i la lluita col·lectiva?
I qui consideri que no és conseqüent, el defensar una cosa i no practicar-la immediatament, suposo que no gasta energia nuclear a l’encendre la llum de casa seva, ni posa gasolina al seu cotxe, ni consumeix cap producte de les multinacionals, no compra mai als supermercats, ni ha entrat mai a un restaurant de menjar ràpid, etcètera. Justament, perquè entenc que les reivindicacions del moviment animalista encaixen en el progrés històric de la humanitat, entenc també, com en la resta d’àmbits de la nostra lluita, que no podem ser “humans nous” comunistes en una societat vigentment capitalista (la infraestructura determina la superestructura). Tanmateix, al reconèixer les contradiccions, en aquest cas, respecte a la lluita antiespecista, i la necessitat d’integrar-la en l’estratègia del socialisme del segle XXI, sí que cal dibuixar un programa de mínims que ens permeti avançar en el camí de l’alliberament animal, que sigui conseqüent amb l’actual nivell de consciència:
-Abolició de la crueltat amb els animals a tots els àmbits de la societat (experimentació científica, espectacles, zoològics, etc.);
-Blindar constitucionalment els drets dels animals (carta de drets fonamentals);
-Establir deures legals per als propietaris d’animals domèstics (sancionar penalment l’abandonament i el maltractament dels animals);
-Apostar per la transformació del sector agrari cap a un model més sostenible que superi l’actual agroindústria intensiva (ramaderia extensiva i sobirania alimentària);
I que comenci la rebel·lió a la granja!
*Dedicat a la Naireta