TangentÚpoli a la catalana
08/08/2014 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona

Jo sóc de les que pensa que tot el tema de les revelacions que ha fet l’antic president de la Generalitat i president d’honor de CDC sobre les seves finances i les del seu entorn familiar tindran conseqüències polítiques bones per al país i per a la lluita independentista d’esquerres. I no solament a la llarga sinó de manera força immediata.

En primer lloc la confessió de Pujol –perquè entre catòlics de pedra picada s’utilitza aquest vocabulari expiatori de culpa, perdó, purgatori, redempció...- no ha nascut d’una necessitat personal d’un ancià que a la fi de la seva trajectòria vital necessita confessar-se i quedar en pau amb la història i amb sí mateix, és una revelació feta perquè ja no hi havia més temps ni més possibilitats de continuar la impostura, perquè tot estava a punt d’esclatar i s’ha preferit una voladura més o menys controlada;( és curiosa la semblança amb la confessió de Millet en el cas del Palau de la Música); suposo que la bomba estava preparada per l’Estat espanyol i els seus serveis de vigilància i intel·ligència per esclatar més a prop en el temps entre 11 de setembre i el 9 de novembre en ple cor de la revolta sobiranista i potser ajuntant els casos de l’expresident, de la seva família i del seu partit.

Per què es materialitza aquesta història amb acusacions concretes ara i no fa una dècada, per exemple? És la pregunta que ens fem tots; i la resposta és política: Pujol i el pujolisme han fet durant més de 20 anys un servei molt valuós a la causa de l’estabilitat i la integritat de l’Estat Espanyol postfranquista; ha estat el ciment que ha mantingut el monstre de les 17 autonomies i ha mantingut sense gairebé piular un repartiment infame de la fiscalitat i un suport inalterable a mesures que sacrificaven el benestar del poble treballador. A canvi se li permetia fer, com ell mateix deia, “la puta i la ramoneta” i unes concessions de peix al cove més o menys vistoses: una despenalització del català i la implantació de l’escola catalana, uns mitjans de comunicació “nacionals”, una policia autonòmica, uns calerons de tant en tant, i un mirar cap a una altra banda amb el frau fiscal i els negocis bruts; així hem anat muntant una autonomia per anar fent la viu-viu, sense passar-se, amb unes oligarquies petites i infeudades a les mes grosses espanyoles cada cop més familiaritzades amb la corrupció: com a mínim un de cada quatre contribuents fa accions petites o grans en negre i evadint el fisc: és la famosa i omnipresent economia submergida, que és la sal de la nostra economia i també l’acumulació de fortunes en paradisos fiscals.

Aquest idil·li entre autonomisme pujolista i Estat Espanyol en transició postdictatorial va viure els seus moments més daurats els finals dels anys vuitanta del segle passat amb l’entrada a la UE i la presidència de Pujol i el pujolisme a la Generalitat autonomista (CAC) de manera ininterrompuda durant 23 anys. La marxa de Pujol de la Generalitat pel pacte del tripartit (PSC-ERC-ICV/EUA) va marcar la fi de l’idil·li; ja aleshores es va parlar “del 3%”), tímida denúncia d’un sistema corrupte. Però també aleshores hom s’adonava que el sistema corrupte abastava la política i l’economia de tot l’Estat, dels partits polítics i el seu finançament il·legal ja des del començament de la transició i, segurament, en obscena continuïtat amb el franquisme i els seus estraperlos, el seu contraban tolerat de matèries primeres, la fuga de capitals etc., etc. El distanciament de Pujol i de CDC de l’autonomisme de manual i el seu acostament primer a postulats del genèric dret de decidir i després del dret a l’exercici de l’autodeterminació han fet la resta; l’ Estat Espanyol es defensa i ha obert la caixa dels trons, en primer lloc amb tota la carpeta informativa que ha anat acumulant sobre els prohoms de CDC, començant pel seu fundador i líder.

A partir d’aquestes revelacions s’ha desfermat una tempesta informativa i un torrent de declaracions per a tots els gustos i totes les sensibilitats.

En primer lloc els amics i companys més íntims de la família Pujol, uns sincerament sorpresos estupefactes i apesarats, altres fent-se els desentesos i els ofesos, començant a tractar l’antic president com un empestat; reaccions semblants s’estan produint en els cercles polítics, professionals i ciutadans que, durant molts anys s’han beneficiat de la Generalitat de Pujol, dels seus governs i de CDC i CIU Uns revelen una posició crítica honesta i reconeixen al mateix temps les moltes accions positives del personatge; altres s’amaguen darrera una hipòcrita defensa de l’ètica política A què ve ara fer tants escarafalls? Per què tirar a matar, reclamar càstigs, comissions d’investigació, retirades d’honors i carnets, una gent de partits embolicats ells i els seus partits en una i mil malifetes? Per què els mateixos que van venerar al Palau de la Generalitat i enterrar amb tots els honors un feixista depredador com Juan Antonio Samaranch, especialista en negocis foscos, ara tenen tants escrúpols i reclamen a Pujol gairebé un suïcidi honrós a la romana? Per què no reclamen ara mateix una denúncia davant la fiscalia i una investigació a fons de tots els tripijocs milionaris que van rodejar i rodegen els comptes del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 SA i el Consorci Organitzador del Fòrum Universal de les Cultures?; que es cridi a donar explicacions en seu judicial l’exalcalde Joan Clos, Jaume Pagès (actual conseller assessor de la Fundació Príncep de Girona) i Jordi Oliveras, conseller delegat i director general del Fòrum respectivament.

Tot el grotesc afer de les escoltes al restaurant La Camarga ,organitzades, pel que sembla, en un complot conjunt de PP-PSOE(psc) revela que ja fa uns quants anys es va decidir obrir una carpeta d’investigació sobre la família Pujol Ferrusola per fer-ne usos de xantatge polític quan i com convingués i que els serveis d’intel·ligència fent ús del lema mai més ben trobat de “cherchez la femme” van localitzar unes quantes “femmes” dignes de seguiment, començant per Marta Ferrusola i seguint per amants i examants despitades dels seus fills, com Vicki Álvarez.

Així es defensa l’Estat, quan sent atacada la seva integritat” remarca amb molts bons arguments i amb un cinisme absolutament sincer el conegut periodista Zarzalejos. I continua dient “”En Cataluña –abierta la caja de Pandora- algunos se están tentando ahora la ropa. Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrà con otros. Se ha acabado el juego de la ingenuidad de la política naif , de manejar la ilusión popular del viaje independentista a Ítaca”. I l’alcaldessa de Madrid, sra d’Aznar, ja anuncia una de les línies d’atac que ens trobarem, quan diu amb tota la barra:”la mentira de Pujol es la mentira del nacionalismo, el expolio o las balanzas fiscales”.

No es pot dir que sigui una línia d’atac massa imaginativa ni que contingui grans novetats des de l’època del gran depredador espanyol Conde Duque de Olivares i el seu amo Felip IV fa uns quants segles. El que en Zazalejos, Botella i altres com ells i elles no diuen és que sí que s’ha obert la capsa de Pandora , però d’una capsa que contenia a més casos com el Gürtel, Bàrcenas, Matas, Fabra, Bustos, EROS andalusos, Mercurios, directius de caixes, Bankia, tràfic de drogues del vaixell-escola Juan Sebastián Elcano etc., etc. Per no parlar del cas de la primera família de l’Estat –la nissaga dels Borbons, especialistes en amagar fortunes i viure dels contribuents-.

En definitiva, el contingut putrefacte que surt d’aquesta capsa ens parla de la necessitat de combatre en primer lloc el sistema de capitalisme financer depredador que és el fonament de tota aquesta corrupció; ens parla de la necessitat de combatre els resultats d’una transició espanyola postfranquista muntada sobre el frau i la impostura i d’ un règim autonomista que fomenta els clans mafiosos i el repartiment del botí entre els cacics; ens parla de la necessitat ineludible de fer foc nou i de la gran oportunitat que ens oferim catalans i catalanes en aquest procés de ruptura radicalment democràtic que tenim plantejat i que s’hauria d’endur riu avall i netejar tot aquest femer. No serà fàcil, però la gran oportunitat la tenim: es diu 11 de setembre per la independència i el canvi social; es diu referèndum i SÍ SÍ el 9 de novembre; es diu, a continuació, procés constituent i República Catalana Independent.