Sovint es parla, sobretot en l’àmbit municipal, de polítiques encaminades a  potenciar el teixit associatiu, entitats, moviments socials, etc. Certament, almenys d’entrada, qualsevol iniciativa política encaminada a reforçar i donar suport a les entitats i moviments socials locals és positiva. Tot i així cal tenir en compte tant el fons com la forma en que es plantegen aquestes polítiques des de les institucions, sobretot per no caure en el parany de l’oportunisme polític per tal de quedar bé i perdre les oportunitats que un teixit associatiu viu i actiu ofereix al conjunt de la ciutadania.

Malauradament, des de les institucions es té certa tendència a concebre el teixit associatiu i els moviments socials com un perill perquè sovint qüestionen i posen en contradicció, amb arguments ben sòlids, la praxis de la política institucional clàssica.  El sistema actual es basa en un manera de fer política on pràcticament tot ja està blindat, i així evitar que a la pràctica gairebé res pugui canviar, mes enllà del joc d'intercanvi de cadires cada quatre anys. Les institucions obliden i obvien que la  perspectiva  de les problemàtiques socials i les qüestions ciutadanes que es te des de l’òptica dels moviments socials o entitats que treballen a peu de carrer és diferent i sovint molt més objectiva que la que es té des de les sales de plens o els despatxos. La pressió que s’exerceix des dels moviments socials és la que moltes vegades converteix l’oportunisme dels que s’apoltronen en càrrecs institucionals en oportunitats reals per a la ciutadania, com per exemple les lluites que han aturat centenars de desnonaments i que han garantit els recursos bàsics a ciutadans i famílies en risc d’exclusió social. Aquesta realitat és un aspecte essencial que qualsevol proposta política plantejada en clau rupturista amb l’actual marc hauria de tenir molt i molt present en tot moment.

Una anàlisi de la realitat  feta exclusivament des de les institucions porta molt sovint a una visió tancada i preconcebuda de la societat. Aquest sistema autoanomenat ''democràcia'', consolidat  i perpetuat deliberadament al llarg dels anys per  la manera de fer política de tots els que ens han anat governant, desdibuixa la realitat i dificulta enormement l’obertura de mires necessària per impulsar polítiques socials potents i valentes encaminades cap a la igualtat, la justícia, la solidaritat, i sobretot destinades al be comú. La perpetuació d’aquesta manera tancada de fer política va també molt lligada a la pèssima concepció de la participació ciutadana que tenen els que ens han anat governant durant d’anys i panys. En aquest sentit, i només a tall d’exemple, és ben simptomàtic un cas com el de  Blanes, on s’ha trigat més de trenta anys (amb governs de tots colors) en plantejar la necessitat de la participació activa de les entitats i ciutadans en els plens municipals.

El foment del teixit associatiu crític i autònom, lliure de tuteles institucionals innecessàries, és una oportunitat, mai  un perill. Si volem canviar la manera caduca de fer política als nostres municipis s’han de concebre els moviments socials com oportunitats per superar les enormes limitacions de la política institucional i eradicar les praxis basades en l’oportunisme de discursos  grandiloqüents, sobretot en èpoques pre-electorals, que s’omplen la boca de suport al teixit associatiu i que, en el fons, no fan més que perpetuar el model actual  garantint que, en essència,  res canviï.