Per la llibertat de Catalunya

Article d'Hilari Arlandis publicat a la revista  L'Hora, núm 19, del 17/5/1931

08/05/2014 El fil roig

En el número passat de L'Hora hem dit que el partit d'Estat Català no era un partit revolucionari, ni en la seva doctrina ni en els seus mitjans, i ara ho podem argumentar a la llum dels esdeveniments actuals.

El separatisme del partit de Macià ha estat cristal·litzat amb aquests factors d'ordre sentimental: exaltació del sentiment català, amor a la terra catalana, defensa de la llengua i de la cultura catalana, defensa de totes les tradicions, àdhuc si aquestes són d'un caire reaccionari, entre moltes altres el mateniment en el dret català dels privilegis feudals de l'hereu. En l'aspecte econòmic no compta més que amb una càndida ficció: la il·lusió de la petita burgesia que la independència de Catalunya podria obrir nous mercats a l'economia catalana.

¿Quina valor tenen tots aquests factors per a fonamentar un partit revolucionari? Absolutament cap, i anem a demostrar-ho.

Tots els factors d'ordre sentimental perden tota llur eficàcia davant aquesta gran realitat: els antagonismes d'interessos entre les classes. La burgesia catalana no podrà aliar-se ni amb el proletariat ni amb la pagesia de Catalunya, si aquesta aliança posa en perill els seus interessos materials. La Lliga, partit polític de la gran burgesia catalana, molt més realista que els idealistes sentimentals d'Estat Català, va ajudar la dictadura, que va ésser l'expressió més opressora del poder central contra els anhels i els sentiments de Catalunya, perquè la dictadura defensava els seus cabals contra el perill d'una revolució proletària.

La burgesia catalana no pot ésser separatista. Ella sap que la independència de Catalunya la privaria per molt temps del mercat de la resta de la península, el qual, per represàlia, es proveiria de teixits de l'estranger. Sap tanmateix que Catalunya, independent, cauria immediatament sota les urpes dels imperialismes econòmics americà, anglès o francès. Les declaracions fetes aquests dies per una delegació patronal catalana al ministre de Governació queixant-se de la forta disminució de les comandes del mercat espanyol a la indústria catalana posen en evidència l'estat d'esperit de la burgesia catalana, disposada, ara, com en el moment de la dictadura, a vendre la llibertat de Catalunya, per la promesa de poder continuar el seu petit negoci.

El partit d'Estat Català havia de saber, en fer l'anàlisi de les forces socials de la política catalana, que ni la gran burgesia representada per la Lliga ni la mitjana agrupada entorn d'Acció Catalana no podran mai ajudar un moviment separatista, ans al contrari, seran l'obstacle més fort que trobi el separatisme a Catalunya.

Així, doncs, l'Estat Català, comptant amb l'hostilitat d'aquests dos sectors, els més importants de la burgesia catalana, que no dubtarien a aliar-se amb les forces repressives del poder central, s'havia de recolzar únicament en les forces del proletariat i de la petita pagesia. Per a portar a cap el moviment en aquestes condicions, tenint al davant enemics tan formidables com són les forces del poder central i les de la burgesia catalana, el partit d'Estat Català havia de confiar únicament l'èxit del seu moviment a la força organitzada de les masses, formant un exèrcit revolucionari capaç de defensar amb eficàcia la llibertat de Catalunya, destruint totes les forces que el poder central té arrelades a Catalunya, i en primer terme la burgesia catalana.

El partit de Macià ha tingut aquesta única ocasió i no l'ha sabuda aprofitar els primers dies que seguiren el 14 d'abril. L'enderrocament de la monarquia va desarticular d'un cop tota la força del poder central a Catalunya. Les masses populars haurien obeït unànimement el partit de Macià si aquest partit en els moments decisius les hagués cridades i les hagués armades. ¿Per què no ho va fer el partit de Macià? ¿Per què varen renunciar a la independència de Catalunya quan ja havien proclamat la República Catalana? Macià i el seu partit varen renunciar a la independència de Catalunya únicament per por de la guerra civil.

La independència de Catalunya no podia conquistar-se pacíficament. La destrucció de l'aparell d'Estat del centralisme espanyol, amb tot la trama d'interessos entrellaçats entre la burgesia espanyola i la catalana, no podia portar-se a cap sense la creació d'un altre aparell ofensiu i defensiu, la qual cosa forçosament hauria d'ocasionar la revolució social, la guerra de classes. La retirada de Macià davant la ineluctabilitat de la guerra civil demostra que el seu partit no era realment revolucionari ni separatista. Havien de saber que avui tota guerra civil a Europa pren forçosament un caire de guerra de classes.

Dintre el sistema capitalista, la llibertat de Catalunya és impossible. Si la burgesia catalana no estigués lligada al poder central de la burgesia espanyola, s'aliaria a qualsevol altre imperialisme per tal de continuar dominant les altres classes oprimides de Catalunya.

Únivament una república dels obrers i pagesos catalans, després d'haver suprimit els privilegis econòmics i polítics de la burgesia, pot trobar el camp lliure per aliar-se amb els obrers i pagesos de la península ibèrica, perquè entre treballadors no hi pot haver antagonismes d'interessos que dificultin la federació amb els altres pobles tractant d'igual a igual.

La claudicació del partit de Macià en hipotecar la independència de Catalunya al que acordin les Constituents espanyoles prova que només nosaltres, els comunistes, podem donar la llibertat completa a Catalunya.

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org