En canvi, però, sí ha canviat radicalment l’enfocament de la majoria de mitjans de l’Estat espanyol. Una comparació de les portades d’El País i El Mundo –els dos diaris que més espai han dedicat a aquest tema- d’entre el 19 i el 23 de febrer, coincidint amb la caiguda de Ianukòvitx, i dels darrers quatre dies, mostra les diferents paraules emprades per acostar-nos al conflicte.
Així, per exemple, quan les manifestacions eren a Kíev, aquests diaris sempre els van anomenar “opositors” o “el carrer”, mentre que el govern presidit per Ianukòvitx era “el règim”. El màxim exponent d’aquesta selecció semàntica va ser el titular d’El País del 23 de febrer: “El carrer enderroca el règim ucraïnès”.
Ara, en canvi, quan l’epicentre del conflicte s’ha traslladat a l’est russòfon, els manifestants són anomenats de forma repetitiva “separatistes”, “rebels” o fins i tot “milícies”, apel·latiu que els trauria el rang de manifestants civils i que per tant ajudaria a fer comprensible una intervenció militar contra seva. A més aquests sempre són anomenats “pro-russos”. A l’altre bàndol, l’actual Govern ucraïnès ja no és un “règim”, sinó senzillament el “Govern” o “Kíev”. Aquests termes són més precisos i neutrals que el confús “règim”, per això sobta que s’emprés de forma sistemàtica mentre Ianukòvitx era a la presidència, tenint en compte que hi havia arribat després d’unes eleccions democràtiques, cosa que no ha passat amb l’actual executiu, que no serà referendat fins el 25 de maig.
També ha canviat la descripció de la repressió. Així, l’acampada de la plaça Maidan va patir “un bany de sang” a mans d’una policia amb “armes de combat” i amenaçada per “una mobilització militar”. A més El País va donar per bona, en la portada del 21 de febrer- la versió segons la qual els franctiradors que van causar una carnisseria a Kíev obeïen ordres governamentals. Versió que després s’ha mostrat força dubtosa davant la indiferència mediàtica.
Ara en canvi, les amenaces governamentals –per ara han quedat en això- són descrites com “operacions antiterroristes”. El fet que es posi entre comentes –donant a entendre que es tracta del vocabulari oficial és un argument relatiu, ja que també l’anterior govern emprava el terme “terrorisme” per referir-se als manifestants. També es parla “d’operació militar”, terme que quedaria avalat pel fet que l’actual govern no s’enfronta a “manifestants” sinó a “milícies”.
També ara es destaca més les ideologies més extremes dels opositors. Així, El País incloïa en la portada de l’11 d’abril la definició com a “soviètic” d’un dels dirigents de la revolta del Donetsk. En canvi les protestes de Kíev van ser descrites sempre com a “pro-europees” –“pro-UE hauria estat més precís- mentre s’hi menystenia o obviava la participació de forces d’extrema dreta.
Finalment, ara es destaca de forma reiterativa el suport i influència del president rus, Vladimir Putin, en les protestes de l’est ucraïnès. Però en canvi, la presència pràcticament constant de polítics estatunidencs, alemanys, polonesos o de la UE animant l’ocupació de la plaça Maidan van passar pràcticament desapercebudes.
La part més irònica és que probablement la cobertura actual és molt més neutral –amb mancances com el silenciament dels motius de la població russòfona per no reconèixer l’actual govern- però ajuda a posar en evidència una cobertura anterior clarament partidista i interessada.