El passat 4 de febrer, l’Ajuntament de Girona va organitzar un acte institucional arran del 75è aniversari de l’entrada de l’exèrcit d’ocupació franquista a la ciutat. Aquests actes són necessaris i és imprescindible que tant la societat civil com les nostres institucions recordin aquells fets històrics que expliquen la realitat actual. A la vida és bàsic tenir memòria, i encara més tenir memòria històrica, i és encara més important recuperar-la després de tants anys en què els nostres enemics han volgut imposar-nos l’amnèsia col·lectiva o ens han volgut canviar la història descaradament.

En l’acte de Girona es va recordar com el 4 de febrer del 1939 l’exèrcit “nacional”, sense oposició perquè la resistència republicana ja s’havia retirat, va entrar triomfal a la ciutat. L’entrada dels franquistes va ser un passeig militar. Tal com es deia en el full volant que es va repartir durant l’acte, Girona presentava un aspecte trist i desolat; havia suportat dies de bombardejos intensos de l’aviació feixista i els republicans, en la seva retirada, havien incendiat alguns edificis.

Segons diversos cronistes, i com s’explica també en aquell text: “A dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra accediren al barri de l’estació de ferrocarril i, abans de les dues, tota la força entrà per la banda occidental de la ciutat, mentre que els legionaris italians ho feren per l’oriental, per la carretera de Sant Feliu de Guíxols, i algun escamot entrà per Sant Daniel. El general en cap de l’exèrcit d’ocupació era Camilo Alonso Vega, que rebé els honors dels franquistes a la plaça Marquès de Camps, i es possessionà tot seguit de la casa de la vila”

Justament a la plaça Marquès de Camps es va fer l’acte institucional municipal per recordar aquells fets, i allà es va instal·lar una placa que en deixarà constància per a generacions futures. Un petit homenatge a tots aquells que en el seu dia van defensar les llibertats de Girona i del poble català, la immensa majoria dels quals van patir la repressió dels vencedors, ja que, malgrat les promeses de “pau i reconciliació” dels franquistes, molts gironins van ser afusellats les setmanes següents de la seva entrada a la ciutat. Els ocupants van portar a terme una sagnant repressió. Entre els afusellats ha passat a la història com un referent el periodista i escriptor Carles Rahola, que va ser afusellat el 15 de març del 1939, encara no un mes i mig després que Girona caigués en mans franquistes.

El text de la placa instal·lada a la plaça Marquès de Camps diu: “El 4 de febrer de 1939 l’exèrcit franquista va ocupar la ciutat de Girona. Recordem aquest fet perquè no torni mai més cap dictadura”. Uns bons propòsits però que encara fan curt, perquè si una cosa tenim clara molts gironins i catalans d’avui és que els franquistes van entrar al nostre país per quedar-s’hi, per governar-lo, per impedir que el poble català accedeixi mai a la llibertat. Potser ara no vivim en una dictadura, però el sistema juridicopolític actual és hereu directe del règim instaurat pels guanyadors de la Guerra Civil espanyola, i el model d’estat autonòmic beu de les fonts del model regional i provincial franquista, com –i cada cop queda més clar– la Constitució Espanyola és a la pràctica una prolongació dels Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

 La ruptura amb l’Estat espanyol és un deure patriòtic que els actuals ciutadans de Catalunya tenim envers tots aquells que fa 75 anys van lliurar la seva vida en defensa dels nostres drets i les nostres llibertats. No els decebrem.