Els mil fronts de confrontació entre el moviment kurd i Turquia van tenir, ara fa un any, un tràgic i escandalós episodi amb l'assassinat a sang freda de tres dones activistes kurdes en ple centre de París. Sakine Cansiz i Leyla Söylemez eren a París per fer-hi una visita. Sakine, de 52 anys, era fundadora del Partit dels Treballadors del Kurdistan, l'organització hegemònica entre els kurds des que el 1984 va iniciar el moviment d'alliberament nacional a Turquia. Fidan Dogan, amb nom de militant 'Rojbin', era una jove activista kurda de 32 anys que havia col·laborat amb entitats catalanes en l'organització d'esdeveniments internacionals com el Fòrum Social Mundial, i que treballava al Centre d'Informació del Kurdistan de París, al centre de la ciutat, on els assassins van entrar, van disparar a sang freda a totes tres dones i se'n van anar, a les 4 de la tarda d'un dia feiner qualsevol. El 9 de gener, avui fa un any.

L'escenari dels assassinats --Europa-- feia molts anys que no era camp de batalla de la guerra bruta contra els kurds, d'ençà que els líders del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià foren assassinats d'un en un entre Berlín i Viena, des dels anys setanta fins al múltiple assassinat de la direcció del partit al restaurant Mykonos de Berlín, el 1992, per part d'un agent sota ordres del Gran Aiatol·là, com fou provat i jutjat cinc anys més tard. Sense cap més conseqüència.

Des del primer dia, els kurds estan segurs que darrere dels assassinats hi ha la mà de Turquia. Hi ha qui diu que les activistes, i d'aquí ve la presència de la fundadora del PKK, Sakine Cansiz, en realitat esperaven aquell dia emissaris de Turquia per a parlar, discretament, del procés de pau: una reunió de negociació entre el PKK i l'estat turc. Fóra doncs, potser, el mateix patró que van seguir els assassinats de les direccions del PDKI, tots a càrrec dels suposats negociadors d'Iran.

En turc hi ha una denominació pròpia per a designar el poder real dins l'estat turc, aquell que decideix fins i tot al marge dels partits, l'estat en estat pur: 'Derin devlet' --'estat profund', traduït literalment--. Ara com ara no s'ha pogut demostrar encara res de manera concloent. Tres jutges francesos porten una investigació que avança lentament però que dóna fruits. El primer ministre francès, François Hollande, va ser taxatiu quan es va reunir amb representants de la comunitat kurda: aquest és un assassinat polític i França investigarà fins al final qui hi ha darrere l'atemptat. A més a més, François Hollande coneixia prou bé Rojbin, amb qui s'havia reunit unes quantes vegades abans de ser primer ministre.

Les primeres investigacions van dur a detenir un dels presumptes autors materials del crim, Ömer Güney, actualment a la presó. Sembla que s'havia infiltrat en les files de l'associacionisme kurd a Europa provinent de grups de l'extrema dreta o del nacionalisme turc. En concret, havia començat a col·laborar en l'associació local de Villiers-le-Bel, als afores de Saint Denis, àrea metropolitana de París. Se sap que va fer uns quants viatges seus a Turquia els mesos previs. Des del seu mòbil es van fer trucades a números especials que pertanyen, se sospita, a la intel·ligència turca. Fa poques setmanes, se saberen noves dades sobre fotos esborrades del seu mòbil, fetes la nit abans de l'assassinat, en què apareixen 329 fitxes personals d'activistes kurds. Ell ho nega tot, fins i tot les evidències, i també es nega a donar més noms.

Però aquí la clau no és saber qui va ser-ne l'autor material, sinó per què enmig de les negociacions de pau algú necessitava mostrar al PKK la capacitat d'eliminar, en ple cor d'Europa, una de les seves fundadores i activistes insignes, i sortir-ne il·lès. La hipòtesi de l'extrema dreta és vàlida. A Turquia l'ultranacionalisme xenòfob té força; el principal partit d'aquesta ideologia té 53 diputats al parlament, però també té més organitzacions amb currículums criminals, especialment contra els kurds. Així mateix, té força la tesi que fos Hizmet, una organització islamista amb forta implantació a Turquia però sobretot entre la immigració turca a Europa. També hi ha un llarg currículum d'organitzacions islamistes amb activitats criminals contra la insurgència comunista kurda. L'any 2002, sense anar més lluny, es dissolia l'Hesbol·là turca, organització que sembla que fou entrenada per l'exèrcit als anys noranta per executar kurds i activistes d'esquerres. Molt més a prop en el temps, els kurds recullen nombroses proves i evidències que la guerrilla islamista Jabat al-Nusra, que ha causat milers de baixes entre els kurds de Síria –només ataca els kurds, pràcticament–, és finançada per Turquia.

L'assassinat de les tres activistes kurdes a París va tornar a tibar la corda entre Turquia i França, després de l'aprovació per part de França, el 2012, de la llei de reconeixement del genocidi armeni per part de l'imperi Otomà-Turquia el 1915, un tema absolutament tabú a Turquia. Però en realitat en aquesta investigació hi ha en joc el paper d'Europa en el conflicte kurd, un conflicte que s'escampa per diversos països i que acumula moltes violacions de drets humans, sense que Europa acabi mai de prendre-hi partit. Ni d'acompanyar cap procés de democratització a Turquia. Hi ha en joc, una vegada més, la credibilitat de les conviccions democràtiques de Turquia davant dels 40 milions de kurds, que continuen creient que és més o menys a Europa on trobaran la solució per a la seva situació.