Finalment ja es va fer l’esperada votació, el 16 de gener, i el Parlament català ha fet una pas més en el procés cap a la independència, cap a l’estat propi... o digueu-li com vulgueu. En aquest cas es va votar i aprovar per àmplia majoria –87 vots a favor, 43 en contra i 3 abstencions– sol·licitar a les Corts espanyoles el dret a convocar una consulta sobre el nostre futur com a poble. En sóc escèptic, ja em perdonareu. És a dir, jo puc entendre que cal “esgotar totes les vies” dins la legalitat espanyola fins que toqui fer el pas decisiu, que és necessari “carregar-nos de raons” davant el món per quan calgui prendre la decisió definitiva, que cal demostrar que en aquest procés “anem tots junts” aquells que estem a favor del dret a decidir... tot això ho entenc i fins i tot ho puc compartir en molt bona part. Ara bé, no sé si avançar per la via constitucional espanyola és la millor opció perquè el poble català pugui exercir un dret fonamental que, com a tal, ja tenen totes les nacions del món i que, per tant, no cal demanar a aquells que et neguen la llibertat, als teus colonitzadors.

Des del meu punt de vista, l’única cosa que cal, si és que realment ens creiem tot això, és convocar el referèndum i votar, independentment del que digui Espanya. I si l’Estat t’impedeix per la força l’exercici d’aquest dret, ja sigui enviant la Guàrdia Civil a emportar-se les urnes o recorrent a qualsevol altre mecanisme “legal” contra l’autogovern català, doncs proclamar la independència des del Parlament, cambra que representa la sobirania popular. És a dir, si l’Estat fes alguna d’aquestes accions coercitives, no serien aquestes raons suficients per avalar el nostre procés als ulls del món? No quedaria Espanya ja prou desprestigiada i deslegitimada si actués d’aquesta manera totalitària i impedís que els catalans ens poguéssim autodeterminar? Per què cal, doncs, “confiar” en una via constitucional que no té sortida i que en certa manera legitima una legalitat, l’espanyola, que té més de franquista que de democràtica? No perdem més el temps.

De fet, la via de demanar a Madrid “permís” per poder fer la consulta és un tema menor, el realment important és que finalment ja tenim data i pregunta –o preguntes– per anar a les urnes a decidir el nostre futur. A l’Ajuntament de Girona el nostre grup va votar a favor d’una moció conjunta impulsada per diferents formacions, en què nosaltres també hi érem, en la qual es donava suport a l’acord assolit el 12 de desembre, i en el text d’aquesta moció també es feia referència a la via del 150.2 per la cessió del dret a fer la consulta. El que es va votar el 16 de gener al Parlament, però, no és la ratificació de l’acord del desembre de l’any passat, sinó aprovar que es demani a l’Estat espanyol que ens deixi fer la consulta per la via del 150.2, i prou. I no calia una majoria de 2/3 per aprovar-ho, com alguns malintencionadament han anat deixant anar, sinó tan sols majoria absoluta, que hi va ser i de sobres. D’aquesta votació, el més important, des del meu punt de vista, és que va servir per evidenciar que a la cambra hi ha dues terceres parts dels diputats i diputades favorables al dret a decidir de Catalunya i una tercera part que hi estan en contra. Va bé saber-ho pel que encara ha d’arribar.

En conclusió, jo no sé què hauria acabat fent si hagués estat diputat al Parlament el 16 de gener, si hauria preferit la unitat del bloc sobiranista o si hauria seguit la línia de la CUP i hauria deixat clar que la via constitucional no porta enlloc i que un poble quan s’autodetermina no demana permís a ningú per poder-ho fer. Potser sí que és veritat que cal esgotar fins al final tots els camins que atorga la legalitat espanyola en aquesta matèria, però també és cert que aquesta és una arma de doble tall perquè, un cop començada la via constitucional, fins on hem d’arribar? Tal com diuen les formacions unionistes: “Quan al Congrés espanyol us diguin que no, ja que aneu per la via de la legalitat, suposo que acatareu la decisió i us oblidareu de celebrar la consulta, no?” És a dir, si el nostre Parlament està demostrant que el marc jurídic espanyol és prou bo per sol·licitar el dret a convocar el referèndum, al món entendran que no sigui igual de bo per acceptar la resposta que ens doni? I si al final tot ha d’acabar en un acte de desobediència, perquè ho allarguem tant i insistim a jugar segons les seves regles de joc?

L’independentisme històric, i per tant també l’esquerra independentista que representa la CUP, sempre ha denunciat que el marc juridicopolític espanyol no és democràtic, que cal rebutjar-lo i que no li hem de donar cap legitimitat amb les nostres actuacions. Per tant, fins a quin punt és útil que per un simple mecanisme tàctic de dubtosa eficàcia, ara calgui, en seu parlamentària, donar legitimitat democràtica a una legalitat que beu de les fonts dels franquisme? La CUP no es mereix les garrotades que alguns sobiranistes li estan clavant per haver-se abstingut en una votació en què els seus tres vots no eren determinants i en què senzillament es van mantenir fidels als seus principis ideològics i als seus orígens. I ho puc dir jo, que sí que vaig criticar la posició dels diputats de la CUP en la votació de la Declaració de Sobirania, que per mi no va tenir cap sentit ni es va entendre i que era molt més important que la del 16 de gener, ja que convertia Catalunya en subjecte jurídic, un element bàsic en tot aquest procés. Ara, en canvi, si es tracta de buscar empara en la Constitució d’Espanya, ja em perdonareu l’escepticisme...