Periòdicament, cada vegada i en cada territori en el qual un "problema nacional" es presenta amb tota la urgència i domina els plantejaments polítics, els diferents grups de l'esquerra comunista avancen valoracions i consignes diverses, bé en favor de la independència o de solucions federals/confederals. Sovint les valoracions són tenyides de prejudicis diversos i, com més és el cas, més forta és la tendència de ventilar la qüestió amb un parell de citacions dels clàssics.

El paràgraf corresponent del Manifest Comunista (1848) és citat doncs sovint, però únicament de forma parcial ("Els obrers no tenen pàtria"). Paga la pena de llegir-lo, però, sencer:

"S'ha retret encara als comunistes que volien suprimir la pàtria, la nacionalitat. Els obrers no tenen cap pàtria. No se'ls pot prendre allò que no tenen. El proletariat, pel fet que ha de conquerir en primer lloc el domini polític, ha d'elevar-se a classe nacional i ha de constituir-se ella mateixa en nació, encara és nacional, tot i que no ho sigui en el sentit de la burgesia."

El paràgraf, doncs, es presta al doble ús. Tant per a l'abstencionisme en els conflictes "nacionals" ("els obres no tenen pàtria") com per a l'intervencionisme independent i dirigent ("elevar-se a classe nacional"). En l'edició del 1888, Engels substitueix el terme "classe nacional" per "classe dirigent de la nació".

La finalitat d'aquest paràgraf, com de bona part del capítol 2n del Manifest ("Proletaris i comunistes") és la de respondre a tot un seguit d'acusacions que hom feia (que hom fa) al moviment comunista. Els acusadors burgesos clamen per l'amenaça comunista contra la propietat, contra l'educació, contra la família, contra la pàtria, etc. Així doncs, també és rellevant la part que segueix a la que hem citat abans:

"Els aïllaments i antagonismes nacionals dels pobles desapareixen cada dia més amb l'evolució de la burgesia, amb la llibertat de comerç, el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions de vida corresponents. El domini del proletariat els farà desaparèixer encara més. L'acció unida, almenys dels països civilitzats, és una de les primeres condicions del seu alliberament. En la mesura en què s'aboleix l'explotació d'un individu per l'altre, s'aboleix també l'explotació d'una nació per l'altra. Amb la desaparició de l'antagonisme de les classes a l'interior de la nació cessa també l'hostilitat de les nacions entre elles."

És a dir, que qui empeny l'homogeneïtzació nacional és, de fet, la pròpia "evolució de la burgesia". Alhora, el text del Manifest demana combinar la feina revolucionària dins de la mateixa nació (esdevindre "classe dirigent de la nació") amb "l'acció unida" del proletariat, si més no, dels "països civilitzats". La virtut del Manifest Comunista és l'extremada condensació i precisió del text, que també s'estén a les parts més estretament vinculades a la tàctica concreta (la política d'aliances) per a cada país/nació.

El "Manifest Comunista" el va redactar essencialment Karl Marx el desembre del 1847, per encàrrec de la Lliga Comunista, la qual havia celebrat el seu primer Congrés a Londres sis mesos abans. La base del redactat, però, incorpora diversos texts elaborats per Friedrich Engels en els mesos anteriors.

"Fonaments de comunisme" (https://www.marxists.org/catala/marx/1847/grundsatze.htm), redactat entre l'octubre i el novembre del 1847 segueix un esquema de "qüestió/resposta" manllevat dels catecismes cristians, la qual cosa li dóna menys agilitat que el Manifest però que alhora permet un major expansió en alguns punts. La qüestió 22 demanava "Quina serà l'actitud de l'organització comunista davant les nacionalitats existents?", i la resposta d'Engels era aquesta:

"Les nacionalitats dels pobles que s'associen d'acord amb el principi de comunitat es veuran obligats a barrejar-se com a resultat d'aquesta associació i per tant a dissoldre's-hi, de la mateixa forma que les diferències entre els diversos estaments i classes hauran de desaparèixer mitjançant l'abolició de la llur base, la propietat privada."

La referència a la "dissolució de les nacionalitats" desapareix en el "Manifest Comunista". En tot cas, Engels reflecteix una noció ja present en el republicanisme burgès. Dins de la "comunitat" que ha resultat de la revolució proletària, les diferències nacionals es dissolen, no tant per una política forçosa, sinó per les necessitats que comporta aquesta "comunitat". Hom ha relacionat aquesta visió amb la del jacobinisme, fins i tot quan la "comunitat" resulta de la voluntat majoritària dels pobles que la integren (és a dir, amb l'aplicació del dret d'autodeterminació de les nacions). Marx i Engels entraren en el 1848 amb la idea que el partit de la classe treballadora s'havia d'apoderar de la maquinària estatal i iniciar l'aplicació d'unes "mesures dirigides contra la propietat privada i per assegurar l'existència dels proletaris".

Aquesta tàctica era, doncs, la que informava la posició de Marx i Engels sobre les qüestions nacionals en el 1847-48 i, de fet, la mantindrien fins que l'experiència de la Comuna de París (1871) els mostrà "que la classe obrera, una vegada en el poder, no podia mantindre's amb l'antiga maquinària estatal". Andreu Nin dedicà el primer capítol de "Els moviments d'emancipació nacional" (http://www.marxists.org/catala/nin/moviments/part1.htm) als debats interns en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT, fundada en el 1864) sobre el "principi de les nacionalitats", una de les moltes qüestions que enfrontaren Marx i Bakunin. Bakunin escrivia en aquella època:

"L'any 1848 vam tenir divergències amb Marx sobre la qüestió eslava; i he de dir que més aviat tenia raó ell que no pas jo. Embriagat pel moviment revolucionari, em deixava portar molt més per l'aspecte negatiu que no pas per l'aspecte positiu d'aqueixa revolució... Hi ha un punt, però, en el qual jo tenia raó contra ell... En qualitat d'eslau, volia l'alliberament de la raça eslava del jou alemany... mentre que Marx, en qualitat de patriota alemany, aleshores no reconeixia, com no reconeix encara avui, el dret dels eslaus a alliberar-se del jou alemany, per tal com considerava, i considera ara, que els alemanys estan cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzar-los de grat o per força."

Bakunin encara podia fonamentar més l'acusació de "patriota alemany" en raó de la polèmica haguda entre Marx i Wilhelm Liebknecht. El 7 de setembre del 1868, Liebknecht havia fet una de les primeres formulacions del derrotisme revolucionari en relació a la pugna entre la França bonapartista i l'Alemanya bismarckiana:

"El cesarisme d'aquella banda del Rin es condueix per un “destí”, per la “lògica dels fets” a una guerra contra el cesarisme d'aquesta banda del Rin. La col·lisió és inevitable. El poble tan sols pot guanyar si els seus enemics es fan la pell mútuament. Però no haurien de fer pròpia la causa dels seus enemics. Cal impedir a tot preu que la guerra venidora prengue un caràcter nacional. L'home que ofegà la república francesa el 2 de desembre de 1851, no pot ésser de cap manera el representant dels interessos nacionals de la mateixa forma que l'home que ofegà Alemanya l'estiu de 1866, no pot ser el representant dels interessos nacionals alemanys. Cada derrota del cesarisme napoleònic és una victòria del poble francès; cada derrota del cesarisme bismarckià és una victòria del poble alemany."

Marx discrepava del neutralisme de Liebknecht, i veia en la constitució d'una Alemanya unificada i centralitzada (encara que fos la Petita Alemanya que deia Liebknecht) una base per al desenvolupament del capitalisme i, en conseqüència, del proletariat. Que la posició de Marx no era la de l'estricte "patriota alemany" ho mostra el fet que refusés l'annexionisme prussià sobre Alsàcia i Lorena (integrades políticament a França).

El problema nacional, en tot cas, era ben present en els debats de la Primera Internacional. No debades, entre els assistents a les reunions fundacionals del 1864 hi havia independentistes irlandesos i polonesos, a banda d'unionistes italians i alemanys. En la Conferència de Londres del 1865 es reiteraven les propostes sobre l'alliberament nacional d'Irlanda i, especialment, de Polònia, i es demanava que la independència de Polònia figurés entre les demandes que l'AIT havia d'adoptar en el Primer Congrés (que s'havia de celebrar a Ginebra en el 1866). Marx sentia que havia de combatre en aquesta qüestió amb dos sectors. D'una banda, amb els proudhonistes francesos, que sostenien que el moviment polonès (i, per extensió, qualsevol moviment polític) no tenia res a veure amb el moviment obrer. D'altra banda, amb els partidaris del "principi de les nacionalitats". En les pàgines de "The Commonwealth", Engels publicà tres articles sobre la qüestió (http://www.marxists.org/archive/marx/works/1866/03/24.htm), en els quals reprenia les idees sobre les nacionalitats que ja havia dibuixat en el 1847.

En el primer article (24 de març del 1866), Engels recorda com la solidaritat amb el poble polonès havia estat present en el moviment obrer de l'Europa Occidental i que "els treballadors d'Europa proclamen la restauració de Polònia com a part del llur programa polític, com l'expressió més profunda de la llur política exterior". Blasma seguidament a la "petita minoria que pertany a l'escola del desaparegut J. P. Proudhon" i compara la seva posició contrària a la restauració de Polònia a la dels "conservadors extrems de tots els països". Ara bé, Engels es demana com és que la qüestió polonesa únicament s'agiti contra Rússia, quan "hi ha dos poders alemanys, Àustria i Prússia, que participen del saqueig".

En el segon article (31 de març del 1866), Engels aprofundeix en el "principi de les nacionalitats". Els proudhonians blasmaven el "principi de les nacionalitats", que associaven a una "invenció de Napoleó III", que alhora que servia per apuntalar el despotisme interior també servia per a justificar les intervencions franceses a l'exterior. Com tots els imperialismes, el francès era prou hàbil per negar l'existència de nacionalitats en el seu interior i per veure'n uns bons grapats de nacionalitats diferenciades a fora. Engels recorda que les fronteres europees del 1815 "foren dibuixades merament per conveniència diplomàtica" i que "no es va prendre cap consideració dels desitjos, interessos o diversitats nacionals de les poblacions". Engels sosté "el dret de cadascuna de les grans subdivisions nacionals d'Europa de disposar d'elles mateixes, amb independència dels veïns, en totes les qüestions internes, sempre que no afectessin les llibertats dels altres". No és només la defensa de la "restauració de la unitat nacional" de Polònia, Alemanya i Itàlia, sinó també la defensa de la "completa disgregació de la monarquia austríaca". En tot cas, Engels sosté que aquests principis únicament valen per a les "nacions històriques grans i ben definides d'Europa" ("Itàlia, Polònia, Alemanya, Hongria, França, Espanya, Anglaterra, Escandinàvia").

Engels contrasta seguidament el dret d'autodeterminació de les "grans subdivisions nacionals d'Europa" amb el "principi de les nacionalitats" formulat pel Segon Imperi francès. El "principi de les nacionalitats" seria únicament la coberta de la política exterior napoleònica, per tal de donar-li una flaire democràtica i popular. Engels remarca, a més, un canvi lèxic: de "nació" Napoleó III ha passat a parlar de "nacionalitat". Engels adverteix que "no hi ha cap país d'Europa on no hi hagi diferents nacionalitats sota el mateix govern". És en aquest punt on Engels diferencia nació de nacionalitat. Així hi hauria nacionalitats (Engels posa com a exemples els "gaèlics dels Highlands", els "gal·lesos", els "habitants cèltics de Bretanya") que, en tant que "romanents de pobles fa temps desapareguts", ja "ningú no gosaria donar-los el títol de nacions". A més, diu Engels, que "cap frontera estatal no coincideix amb la frontera natural de la nacionalitat, que és la de la llengua". Com a exemple cita que "hi ha un munt de gent fora de França que té el francès com a llengua materna, de la mateixa manera que hi ha molta gent de llengua alemanya fora d'Alemanya, i amb tota probabilitat sempre n'hi haurà". El desenvolupament històric, doncs, hauria segellat els casos dels "alemanys de Suïssa i Alsàcia que no desitgen reunir-se amb Alemanya" o dels "francesos de Bèlgica i Suïssa que no volen vincular-se políticament a França".

Aquests fets, per Engels, són enriquidors ja que "formen vincles connectors entre veïns i varien la uniformitat altrament massa monòtona del caràcter nacional".  En conseqüència, el "principi de les nacionalitats" tindria un efecte pertorbador per a la "gran qüestió del dret d'existència nacional per als pobles històrics d'Europa", en un sentit que Engels resum en a) les qüestions fronteres entre els grans pobles històrics; b) la qüestió del dret d'una existència nacional independent de "les nombroses petites romanalles de pobles" que han estat absorbides. Així, el "principi de les nacionalitats" faria equivaldre els italians ("amb una història de 2000 anys") amb els "romans de Valàquia" ("que mai no tingueren història").

Per continuar l'argumentació, Engels recorda que el "principi de les nacionalitats" ja havia estat emprat per Rússia contra Polònia i, més generalment, amb el "paneslavisme", que Engels defineix com "el principi de les nacionalitats aplicat als serbis, als rutens croats, als eslovacs, als txecs i a d'altres romanents dels pobles eslavonians de Turquia, Hongria i Alemanya". Assegura, a més, que agents russos "en aquest mateix moment, viatgen pel nord de Noruega i Suècia, per tal d'agitar entre els lapons la idea d'una 'gran nacionalitat fínnica', que caldria restaurar en l'extrem Nord d'Europa, sota protecció russa".

El tercer article d'Engels sobre la qüestió se centra en la qüestió polonesa i en l'aplicació de la doctrina de la nacionalitat a Polònia. Comença per recordar que Polònia és habitada per pobles de diferents nacionalitats: els polonesos pròpiament dits (els que parlen la llengua polonesa), els lituans pròpiament dits (que parlen "una llengua diferenciada dels veïns eslavònics"), els "immigrants alemanys" del Bàltic, els "russos blancs" (que parlen "una llengua entre el polonès i el rus") i els "petits russos" ("la llengua dels quals es considerada per la majoria d'autoritats com perfectament diferenciada del gran rus"). Així doncs, el restabliment de Polònia hauria de suposar el "restabliment d'un estat integrat per, si més no, quatre nacionalitats diferents". Engels continua analitzant el procés pel qual Polònia "fou arruïnada per l'aristocràcia, la qual, després d'haver-ho, fet es vengué ella mateixa i el seu país al foraster", de manera que "la història polonesa, del 1700 al 1772, no és més que un registre de la usurpació russa del domini de Polònia". Però també s'atura als esforços que va fer l'emperadriu russa Caterina per guanyar entre la Il·lustració títols de prestigi, que li foren útil després a Rússia per repartir-se Polònia, amb Prússia i Àustria de companys.

Les posicions dibuixades per Engels en aquests articles del 1866 han tingut una llarga influència i, directament o indirecta, hi han recolzat arguments sectors socialistes o comunistes ben diversos. Rosa Luxemburg, polonesa ella mateixa, acusava el principi del dret d'autodeterminació de les nacions d'inconsistent, ja que si bé s'aplicava a Polònia o a Ucraïna no s'aplicava a la Baixa Alemanya (la qual, en efecte, té una llengua tan separada de l'alt alemany com ho pugui ser l'ucraïnès del rus). També l'austromarxisme hi treia profit (tot i que Engels, si una cosa tenia clara en el 1866, era la necessitat de liquidar l'imperi austríac) per defensar un estat comú per a les diverses nacionalitats de l'Imperi, i reduir el dret de les nacionalitats a una autonomia cultural exercida gairebé a títol personal. Engels també amenaçava en el 1866 que arribaria el dia que caldria esventrar Rússia, però la Unió Soviètica aplicà el "principi de les nacionalitats" d'una manera que combinava el reconeixement personal de la identitat nacional de cada ciutadà amb l'establiment de territoris (repúbliques, repúbliques autònomes, regions autònomes, circumscripcions, etc.) dedicats a cadascuna de les nacionalitats de la "nació soviètica". La constitució espanyola del 1978 podia parlar, doncs, amb tranquil·litat, de les "nacionalitats i regions" que integren la "nació espanyola", articulades unes i altres a través de "comunitats autònomes".

No hi ha fórmules màgiques ni en el "principi de les nacionalitats" ni en el "principi d'autodeterminació de les nacions" que puguin orientar la política prescindint de l'anàlisi concreta de la realitat concreta. Tampoc no s'hi valen les categoritzacions fàcils sobre el caràcter "progressiu" o "reaccionari" inconcret de tal o tal estat o de tal o tal moviment nacional. Tan sols des de la participació directa en les lluites populars i obreres d'un territori i des d'una militància internacionalista hom pot construir un posicionament sòlid i concret, i posar-lo al servei dels interessos de la classe treballadora internacional per a una societat sense classes i sense fronteres.