Al juny de 1973 l'almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern, fet que feia pensar que es convertiria en l'home fort de l'Estat feixista a la mort del dictador, però la seva execució el 20 de desembre de 1973 per part d'ETA a Madrid va avortar aquestes expectatives.
Per portar a terme l'acció que va capgirar les previsions de la història recent de l'Estat espanyol, primer els activistes d'ETA es van desplaçar fins a Madrid i van llogar un semisòtan en el número 104 del carrer Claudio Coello, a partir d'allí van fer un túnel fins al centre de la calçada on van posar prop de 100 quilograms de goma-2 que van fer fer explotar al pas del cotxe de Carrero Blanco.
Quinze minuts abans de l'inici del judici contra deu membres del llavors sindicat clandestí CCOO, conegut com “Procés 1001”, una espectacular explosió va acabar amb la vida del president del govern, Luis Carrero Blanco. L'explosió va ser tan violenta que el cotxe va volar per l'aire i va caure en el terrat d'un edifici annex a l'església en la qual Carrero Blanco havia assistit a missa moments abans. L'objectiu era intensificar les divisions existents en el si del règim, com indicava el comunicat en el qual ETA assumia l'autoria de l'atemptat.
En la següent declaració un dels militants del comando Txikía responia a la pregunta de per quina raó s'havia assassinat a Carrero: "L'execució en si tenia un abast i uns objectius claríssims. A partir de 1951 Carrero va ocupar pràcticament la prefectura del Govern en el règim. Carrero simbolitzava millor que ningú la figura del «franquisme pur». Home sense escrúpols va muntar a consciència el seu propi Estat dintre de l'Estat: va crear una xarxa d'informadors dintre dels Ministeris, de l'Exèrcit, de la Falange. La seva policia va aconseguir ficar-se en tot l'aparell franquista. Així va acabar convertint-se en l'element clau del sistema i en una peça fonamental del joc polític de l'oligarquia. D'altra banda, va arribar a ser insubstituïble per la seva experiència i capacitat de maniobra i perquè ningú assolia com ell mantenir l'equilibri intern del franquisme […]."