Més ençà i enllà de l’oficialitat
02/10/2013 Hemeroteca

La possibilitat que es creï un Estat català independent en una part del territori nacional ha obert el debat sobre quinao quines n’haurien de ser les llegües oficials. Qui l’ha obert han estat bàsicament els sectors que aposten perquè l’espanyol hi sigui també llengua oficial, juntament amb el català i se suposa[1] la variant de l’occità parlada a la Vall d’Aran. En aquest sentit s’han expressat Eduard Voltes, Jordi Pujol o Oriol Junqueres.


Marc Belzunces ha estat dels primers a reaccionar contra aquest plantejament, en considerar-lo una deriva «etnicista» del projecte independentista, a més d’electoralista i d’»ofensiu parternalista».

Sense ser tan directes i explícits com Belzunces, Carod Rovira i Carmen Pérez també han criticat el posicionament de Pujol, Voltes o Jonqueres. Carod Rovira el considera una presa de posició precipitada, mentre que Pérez no s’ha estat d’expressar «fins a quin punt m’irriten aquestes veus —com més va més nombroses i com més va amb més tribunes i altaveus mediàtics— que defensen que sense garantir l’oficialitat del castellà hi haurà una part important dels ciutadans de Catalunya, castellanoparlants o d’origen espanyol, que no votaran mai que sí en una consulta sobre la independència del país.»

D’altra banda, n’hi ha que ha plantejat que no n’hi hagi cap, de llengua oficial, i que cada institució funcioni amb les llengües que calgui segons la realitat sociolingüística (Vicent Partal). Per la seva banda, Carme Junyent també s’ha mostrat contrària a l’ús del concepte de llengua oficial, però creu que l’eventual Constitució del nou Estat ha de deixar clar que la llengua pròpia del país és el català.

Segons el nostre parer, centrar el debat en l’oficialitat o no de les llengües és posar el carro davant el bous. Declarar o no oficialuna llengua és un dels instruments de la política lingüística d’una societat, que prèviament s’ha de fixar uns objectius. Precisament aquest hauria de ser l’ordre del debat: primer, fixem les línies generals de la nostra política lingüística i sobretot els seus objectius i, a continuació, parlem dels instruments.

Evidentment, qualsevol política, la lingüística també, ha de partir d’una avaluació de la realitat. En aquest sentit cal constatar el següent:

- En primer lloc, actualment a la Catalunya estricta es parlen no pas tres llengües sinó desenes. Per tant, ens trobem davant una societat multilingüe, no pas bilingüe, com s’acostuma a creure i a difondre. De fet, els partidaris de l’oficialitat de l’espanyol ajuden a propagar aquesta representació.

- En segon lloc, malgrat els avenços en alguns àmbits el català continua sent una llengua subordinada al seu territori, com ho demostra l’ús escàs que se’n fa en determinats àmbits (cinema, àmbit judicial, activitat econòmica, lleure juvenil, etc.) o la pervivència de representacions i normes d’ús (la més coneguda és la norma de convergència cap a l’espanyol) que no fan sinó consolidar quotidianament aquesta subordinació.

- I en tercer lloc, un fet que demostra aquesta subordinació del català en aquesta societat multilingüe és que majoritàriament la llengua d’integració i de comunicació entre els i les parlants de les diferents llengües és l’espanyol. En
inserir-se en la societat catalana, les noves migracions han copsat de seguida quin és l’estatus real de l’espanyol i el català i hi han actuat en conseqüència.

Dit això, d’entrada sobta la preocupació per l’estatus de l’espanyol en una possible Catalunya (estricta) independent i, en canvi, l’absència en aquest debat d’una anàlisi de la situació precària del català, fins i tot en el territori en què està en millors condicions.

Creiem que aquest salt mortal suïcida es deu a les rèmores de l’autonomisme en el terreny de la política lingüística. Durant els darrers 30 anys, partint de la negació del conflicte lingüístic, la política lingüística autonomista ha proclamat constantment que el seu objectiu fonamental era garantir el coneixement i l'ús del català i l’espanyol (l’aranès, com sempre, no hi comptava). És a dir, en el terreny de les intencions s’apostava per la naturalització del bilingüisme social (que sempre és jeràrquic), és a dir, de l’espanyol. Alhora, una mica d’amagatotis, s’intentava que en algun àmbit (l’educatiu en la primària és el cas més reeixit) el català fos hegemònic; o dit altrament, que el català desplacés l’espanyol.

En general, però, cal dir que les actuacions no passaven de la promoció del català per tal que els catalanoparlants poguessin viure en la seva llengua en alguns àmbits (en d’altres, ni això). Tal com la va qualificar encertadament Josep Murgades al seu llibre Llengua i discriminació (1996), es tractava d’una política lingüística reservacionista en què:

[...] s’ha tendit, certament, a fomentar l’ús i la di fusió de la llengua, però sempre dins la reserva que li és pròpia, és a dir, la dels espais comunicatius —informals o formals, tant és— estrictament endogàmics; sense proposar-se d’entrar mai en concurrència, doncs, amb tots aquells on la llengua a tots el efectes és només l’espanyola.

O dit altrament: s’ha dut a terme una política ignorant del conflicte de llengües en què viu el país i del procés de substitució lingüística –i a hores d’ara galopant— a què es veu més que mai abocada la catalana. En lloc d’adoptar les mesures legals i executives adequades per a capgirar efectivament aquesta tendència, els diversos administradors catalans del poder han optat pels models político- lingüístics acumulatius —inflant així de manera postissa segons quines produccions merament culturalistes i sobrecarregant pressupostos inútilment—, però no pas per models político-lingüístics substitutoris, els únics que, sense perdre’s en duplicitats innecessàries, podrien garantir, gràcies a la integració subsegüent que se’n derivaria de la massa hispanòfona, el ple redreçamentde la llengua catalana.[3]

La possibilitat de construir un Estat català ens hauria de servir per plantejar clarament on volem arribar a partir d’ara i abandonar per sempre els discursos cofoistes i negadors del conflicte lingüístic que ha difós l’autonomisme. Si l’objectiu és normalitzar el català[4] i, per tant, que deixi de ser una llengua subordinada, és a dir, que sigui hegemònica en la pràctica totalitat d’àmbits i esdevingui la llengua de cohesió i de contacte interètnic en una societat complexa, cal aplicar models substitutoris,[5] de la qual cosa es desprèn que l’espanyol no pot ser llengua oficial[6] en el futur Estat, que només en reconeixeria dues: l’aranès a la Vall d’Aran i el català a la resta de la Catalunya estricta.

Per contra, si l’objectiu és continuar la política lingüística reservacionista i, per tant, aplicar models político-lingüístics acumulatius, cosa que a la pràctica vol dir mantenir un bilingüisme social asimètric, és a dir, la subordinació del català, aleshores no cal parlar-ne més: l’espanyol ha de ser oficial. Presa aquesta decisió, com hem dit més amunt, no ens sorprenguem, per exemple, que els nouvinguts actuïn en conseqüència.

La qüestió de fons no és tampoc garantir suposats drets lingüístics individuals que curiosament només es tenen en compte en un casos (els castellanoparlants) i no pas en d’altres (els i les parlants de l’àrab, urdú, amazic, etc.), la qual cosa demostra que no existeixen com a tals. A més, pensem- hi, en cas que es tinguessin en compte en tots els casos seria impossible garantir-los en una societat tan complexa des del punt de vista lingüístic, amb el benentès que poguéssim arribar a un acord sobre què és «garantir suposats drets lingüístics individuals».

I l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular què hi diuen?

Doncs en general hi diuen i fan ben poc,[7] entre d’altres raons perquè el nostre moviment ha deixat en un segon terme la lluita per la llengua que no sigui merament reactiva. Això vol dir que, a diferència dels anys 80, en què els Grups de Defensa de la Llengua van engegar una praxi en aquest front de lluita que els va situar a l’avantguarda d’aquest moviment,[8] ni l’Esquerra Independentista ni la Unitat Popular han estat capaços de generar actualment una praxi diferenciada, cosa que no vol dir mantenir-se al marge de mobilitzacions organitzades per plataformes àmplies.

Aquesta manca de praxi diferenciada és la que explica que l’apartat sobre política lingüística del programa presentat per la CUP-AE fos el menys agosarat, de manera que les nostres propostes es diferenciaven ben poc de les de l’autonomisme, a més de ser un conjunt de vaguetats i ambigüitats, amanides amb certs plantejaments que podríem qualificar de hippies.

Sens dubte, com s’ha dit, ens cal un debat, però no pas sobre la qüestió de l’oficialiat de les llengües, sinó sobre quina és la nostra proposta de política lingüística i sobretot sobre el moviment popular per la llengua.

[1]. Diem se suposa perquè sembla que els partidaris que l’espanyol sigui llengua oficial ho obliden sovint

[2]. Com afirma Carme Junyent, sabem que l’oficialitar no garanteix per se la normalització. Ara bé, en el context europeu en què ens movem és un instrument poderós de la política lingüística.

[3]. Llengua i discriminació, págines 32 i 33.

[4]. Amb el benentès que usem aquesta expressió amb el significat que hi atorga la sociolingüística crítica, no pas com l’entén el newspeak autonomista.

[5]. Com afirma Carme Junyent, perquè «és evident que perquè el català avanci, el castellà ha de recular», un axioma que la política lingüística reservacionista tenia prohibit no només d’expressar sinó de concebre.

[6]. En el cas que aquest Estat inclogués el País Valencià, l’espanyol seria l’única llengua oficial a determinades comarques, és a dir, el nostre criteri hauria de ser territorial.

[7]. Una de les excepcions seria l’article d’Abel Caldera «Sobre el debat de l’oficialitat única del català» publicat a L’Accent 249, amb el qual no compartim la proposta de cert reconeixement de l’espanyol, sobretot si implica posar a la pràctica els exemples que planteja a nivell teòric, o la concepció tan restrictiva de l’oficialitat que planteja.

[8]. Vegeu sobre aquesta qüestió l’interessant llibre d’Anna Porquet Botey Canviar la realitat. Els Grups de Defensa de la Llengua i l’aplicació de la teoria sociolingüística a l’activisme lingüístic (2013).