«Vull felicitar el Partit Popular valencià perquè té una imaginació magnífica per inventar històries a la vora del foc»
La declaració de la setmana passada dels filòlegs de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua assegurant que el valencià és tan català com el barceloní o com el mallorquí està tenint respostes realment curioses. Recordem que la declaració és una resposta contundent a una altra declaració, la del Partit Popular valencià, que assegurava, sense cap vergonya, que la llengua valenciana ve directament de l'iber.
Bé, doncs, com a resposta als filòlegs de l'Acadèmia, el diari La Razón del 3 de juliol, s'atreveix a dir, amb aquella tranquil·litat, que els prestigiosos lingüistes estan equivocats, que “així ho va demostrar fa dècades l'advocat Vicente Giner Boira”, quan va declarar amb arguments “molt sòlids” que no només el valencià no té res a veure amb el català, sinó que Jaume I i els seus, quan van entrar a València, no parlaven català. Que el català no existia encara. Embolica que fa fort.
El meu col·lega i corresponsal a València de Catalunya Ràdio, Ignasi Muñoz, em feia arribar l'àudio de la resposta del vicepresident del govern valencià, José Ciscar, a una pregunta seva en una roda de premsa del passat dia 5. Resulta que el mandatari explicava que havia parlat amb els governants catalans d'un tema d'esports de motor. Quan parlava per boca de l'Artur Mas, el vicepresident parlava en català-valencià. Després, l'Ignasi li demana, atenent a aquestes paraules en valencià, en quina llengua parla amb els catalans. I la resposta és que, quan escarneix els catalans, ho fa en català i que, quan parla amb ells, ho fa en valencià. #Marededéusenyor.
Vull felicitar el Partit Popular valencià perquè està demostrant que té una imaginació magnífica per inventar històries a la vora del foc. Això dels ibers és una mica com aquestes pel·lícules mig medievals-mig futuristes que estan de moda ara. No cal ni engegar la tele perquè ells hi posen molt més de suc.
No sé si jo en sabria tant com ells, però, perquè no es digui que no ho he intentat, m'he inventat una història: el català ve de l'anglès. Jaume I i els seus parlaven amb gestos i no deien altra cosa que au, au, au, perquè ja en tenien prou i s'entenien bé entre ells.. Llavors resulta que els anglesos, que eren quatre gats, es van armar de valor, van travessar el canal de la Mànega i les Gàl·lies, i van conquerir la corona d'Aragó perquè els feia gràcia això de l'au, au, au. Van implantar-hi la llengua (que va derivar en el català) i els seus costums. De l'hora del te, en va quedar el berenar (De fet, la paraula “berenar” ja es veu que ve directament de “Tea time”).
Els documents que demostren això, però, van quedar amagats, ben amagats, perquè era una vergonya dir que els catalans vam conquerir el món sense dir cap altra cosa que au, au, au. I aquests papers no s'han descobert fins ara: els he trobat jo sota les roses del meu jardí, enterrats. No sé si el senyor advocat Giner Boira voldria fer-ne alguna cosa, ell que investiga tan a fons i amb arguments tan sòlids tot el que hem fet i dit...
No sé com acabar el conte... Ah, sí! Els anglesos van tornar a casa seva perquè el sol d'aquí els cremava, i a nosaltres ens va fer mandra tornar a l'au, au, au. Va ser, doncs, una visita efímera que ens va deixar una llengua, un berenar i una altra cosa d'allò més saludable: l'humor anglès.
Bé, doncs, com a resposta als filòlegs de l'Acadèmia, el diari La Razón del 3 de juliol, s'atreveix a dir, amb aquella tranquil·litat, que els prestigiosos lingüistes estan equivocats, que “així ho va demostrar fa dècades l'advocat Vicente Giner Boira”, quan va declarar amb arguments “molt sòlids” que no només el valencià no té res a veure amb el català, sinó que Jaume I i els seus, quan van entrar a València, no parlaven català. Que el català no existia encara. Embolica que fa fort.
El meu col·lega i corresponsal a València de Catalunya Ràdio, Ignasi Muñoz, em feia arribar l'àudio de la resposta del vicepresident del govern valencià, José Ciscar, a una pregunta seva en una roda de premsa del passat dia 5. Resulta que el mandatari explicava que havia parlat amb els governants catalans d'un tema d'esports de motor. Quan parlava per boca de l'Artur Mas, el vicepresident parlava en català-valencià. Després, l'Ignasi li demana, atenent a aquestes paraules en valencià, en quina llengua parla amb els catalans. I la resposta és que, quan escarneix els catalans, ho fa en català i que, quan parla amb ells, ho fa en valencià. #Marededéusenyor.
Vull felicitar el Partit Popular valencià perquè està demostrant que té una imaginació magnífica per inventar històries a la vora del foc. Això dels ibers és una mica com aquestes pel·lícules mig medievals-mig futuristes que estan de moda ara. No cal ni engegar la tele perquè ells hi posen molt més de suc.
No sé si jo en sabria tant com ells, però, perquè no es digui que no ho he intentat, m'he inventat una història: el català ve de l'anglès. Jaume I i els seus parlaven amb gestos i no deien altra cosa que au, au, au, perquè ja en tenien prou i s'entenien bé entre ells.. Llavors resulta que els anglesos, que eren quatre gats, es van armar de valor, van travessar el canal de la Mànega i les Gàl·lies, i van conquerir la corona d'Aragó perquè els feia gràcia això de l'au, au, au. Van implantar-hi la llengua (que va derivar en el català) i els seus costums. De l'hora del te, en va quedar el berenar (De fet, la paraula “berenar” ja es veu que ve directament de “Tea time”).
Els documents que demostren això, però, van quedar amagats, ben amagats, perquè era una vergonya dir que els catalans vam conquerir el món sense dir cap altra cosa que au, au, au. I aquests papers no s'han descobert fins ara: els he trobat jo sota les roses del meu jardí, enterrats. No sé si el senyor advocat Giner Boira voldria fer-ne alguna cosa, ell que investiga tan a fons i amb arguments tan sòlids tot el que hem fet i dit...
No sé com acabar el conte... Ah, sí! Els anglesos van tornar a casa seva perquè el sol d'aquí els cremava, i a nosaltres ens va fer mandra tornar a l'au, au, au. Va ser, doncs, una visita efímera que ens va deixar una llengua, un berenar i una altra cosa d'allò més saludable: l'humor anglès.