En el decurs de la història recent, ha estat constant, i furibunda, la seua obsessió per negar —i per impedir— qualsevol mena de relació, siga històrica, lingüística o econòmica, entre els nostres diversos països. I la llengua ha estat el principal cavall de batalla. Perquè saben que si entre nosaltres hi ha comunicació fluïda, el mur anticatalanista que porten anys construint a manera de muralla xinesa, a la fi caurà. Perquè el trellat, malgrat els seus intents d'exterminar-lo, és comú entre la majoria de les persones (no totes, és clar), fins i tot entre els valencians. A Joan Lerma, expresident de la Generalitat Valenciana, espanyolista a tota ultrança, "guerrista" de pro, també li provocaven pànic els Països Catalans, i per això va crear Canal 9 contra TV3, per exemple.

Cal impedir, al preu que siga, qualsevol possibilitat d'intercomunicació entre els diversos territoris dels Països Catalans. Cal impedir, com siga, que s'adonen i assumesquen que tenen un origen i una història comuns, i sobretot una llengua pròpia que els identifica com un sol poble, com diu el tòpic, des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Aquesta és la lliçó que tenen ben apresa els espanyols. Apresa i assumida. Així, doncs, si per ajudar a mantenir unida Espanya cal mentir, menteixen més que alenen i alenen més que un ramat de porcs. No els importa si parlen i actuen contra la ciència, contra la llei o contra les normes més bàsiques de la democràcia. Impedir els Països Catalans ho justifica tot.

Tota aquesta revifalla contra el català de la Franja, de les Illes i del País Valencià, amb les banderes estrambòtiques de la Lapao, ses modalitats insulars bauzàniques i el valencià iber, té la seua causa en aqueixa por atàvica dels espanyols dels Països Catalans. Sospiten que el procés independentista de Catalunya no té aturador —tot i que ells hi han contribuït decisivament amb el seu deliri catalanofòbic dut a l'extrem—, i temen que la taca s'escampe. Així que s'escarrassen a alçar trinxeres de desgavell apel·lant a la defensa d'unes desficaciades «señas de indentidad» contra l'expansionisme català. «Señas de indentidad» que se les han inventades ells, i que, en qualsevol cas, són exclusivament del PP i les seues rodalies d'ultradreta, puix que nosaltres no ens identifiquem, ni de lluny!, amb la seua burrera delirant i la seua compulsiva corrupció. Malgrat tota la seua campanya goebbelsiana, malgrat la repressió institucional, malgrat les amenaces, l'independentisme avança i es consolida a Catalunya. I doncs, els espanyols, desbordats per aquesta realitat, incapaços de construir una alternativa intel·ligent perquè d'on no hi ha no se'n pot traure, estan que no caguen merda bona pensant si damunt la taca s'escampa ajudada per l'oli de la llengua. No caguen merda bona i la poca que caguen se'ls passa del budell a la vena i els puja fins al cervell provocant-los un lapao o un valencià iber.

El PP és un partit que representa la degeneració política més absoluta. Són incapaços de defensar les seues idees en un camp polític democràtic. Per això no dubten a mentir, a manipular la ciència i la història per tal d'aconseguir els seus objectius. No són maquiavèlics. Són espanyolistes. Cosins germans dels nazis, que també han fet servir a bastament aquestes pràctiques de manipulació i d'enveriment social massiu. Són escòria política, totalitaris de mena. I corruptes en grau superlatiu, com ho demostren els incomptables casos en què estan imputats rellevants polítics del PP.

De més a més, l'espanyolisme en el poder ha fet servir l'anticatalanisme per desviar l'atenció dels seus negocis polítics, sobretot quan aquests han estat portats a judici. Cada cas de corrupció destapat l'han intentat camuflar amb una histèrica indignació contra un mapa del temps dels Països Catalans, contra una bandera quatribarrada —com si no fóra la senyera històrica dels valencians des dels seus orígens!— i, si és menester, una solemne i enardida declaració anticatalanista per consolidar el vot de les ties maries i les valencianeros ignorantots, el seu principal «caladero de votos», que diria l'inefable José Bono, un altre tal. No els cau la cara de vergonya de tant de mentir, d'enganyar, de manipular... Forma part del seu caràcter polític.

Amb tot, em fa l'efecte que tenen por de morir de vestits. No cal que s'amoïnen tant pels Països Catalans, jo els diria, mal que em sàpia. Fins i tot si Catalunya esdevé, com sembla —si s'aclareixen per fi Na Puta i Na Ramoneta—, un estat independent. Més i tot els diré, als espanyolistes, que, tal com s'estan desenvolupant les coses, la Catalunya independent acabarà matant els Països Catalans. Fet i fet, en tot el procés "oficial" indepedentista no hi ha hagut gaires actes a favor de Països Catalans ­—llevat d'esmentar-los arreu manera en els discursos—, ni de simbòlics, que ja donaria a molts per satisfets, i esperançats. Pura retòrica de circumstàncies, doncs. Demà en parlarem, diuen alguns, si els ho retrauen. Demà m'afaitaràs. Que pregunten a Damià Pons o a Joan Francesc Mira, i a tants altres intel·lectuals "oficials", per no dir-ne "orgànics", què pensen dels Països Catalans. Que els ho pregunten als diputats del PSM o de Compromís. Una utopia prescindible, diran. Cadascú en sa casa i Espanya en la de tots. O que cadascú s'apanye com puga, si pot. Que cada terra faça sa guerra, i que salve, qui puga, la vida...

No haurien de patir gens els espanyols que la independència de Catalunya puga escampar-se per la resta dels Països Catalans. «No caerá esa breva», que diuen ells. Per a desgràcia nostra. Perquè entre "els nostres" ja n'hi ha que s'encarreguen prou d'impedir que la llavor qualle. No debades ha estat gràcies a la nostra impagable col·laboració que en trenta anys no s'haja construït un espai comunicatiu propi, que no tingam un mercat cultural fluïd i fort, i la llengua catalana en comptes de plural i unida la tingam esquarterada, feta uns vulgars "regnes de taifa".

En resum, en els Països Catalans com a futura nació política independent hi creuen ells, els espanyols, per por atàvica, i uns pocs de nosaltres, bàsicament, comptadament, els qui continuem pensant que les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen.

Però, mireu, comptat i debatut, qui dels Països Catalans fuig debades corre si els espanyolistes dissenyen la seua estratègia disgregadora esperonats per la por que tenen d'uns (encara improbables, però no pas impossibles) Països Catalans units i independents. Així que en comptes d'escatainar a cada lapao espanyolista com gallines escarotades en galliners diferents, potser la resposta adequada seria respondre i actuar en conseqüència, és a dir, com a Països Catalans. I mostrar-los i argumentar-los com l'autèntic horitzó democràtic, antagònic polític de la seua Espanya de mentides i de corrupció.

Però m'imagine que no serà així. Tampoc a nosaltres «nos caerá esa breva». Això podríem fer, pensaran els qui antany també foren "nosaltres" en un sentit ampli: respondre com a Països Catalans i donar-los combustible als espanyolistes! No, no els donaran aquests arguments als espanyolistes, ni de bon tros. Ben mirat, els Països Catalans ni els volen els uns ni els volen els altres. En això, mireu quin cas, coincideixen.