I dic expulsades perquè en realitat es tracta d’això, d’un exili, un desterrament. Malgrat que el sistema capitalista i els seus lacais ho disfressen d’emigració acadèmica o professional, emprenedoria, “noves oportunitats” que ens dona el mercat globalitzat...és una expulsió en tota regla.
Es una exportació d’homes i dones joves, ben formades i amb molta espenta, que podrien contribuir, de quedar-se a casa nostra, a millorar la qualitat de vida de les persones de les seues comarques i iniciar projectes de treball comunitari per a canviar les condicions de vida que ens imposa el capitalisme. Joves inconformistes que podrien alçar la veu contra els governants del País Valencià, com han fet altres generacions anteriors, però que es troben aclaparades per un futur incert al qual tenen por. I el que interessa ara al sistema es que tinguen por, i no ganes de posar-se a l’avantguarda de la lluita, es clar. Les han convertit en excedent.
Interessa més que abandonen la seua terra i es seus orígens per anar a ”conèixer mon”, el mon de l’explotació laboral de l’Europa capitalista, però no en forma de turistes sinó en forma de ma d’obra qualificada-barata per a l’hostaleria, la cura de xiquets, becaries...a Alemanya, França, Canada, Anglaterra...
El nou Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) que tants avantatges bolonyesos anava a aportar-los, els ha proporcionat les competències adients per a que marxen a fregar plats internacionals (amb tots els meus respectes), i els ha permès aprendre idiomes que ara perfeccionaran buscant feina i pis a milers de quilometres de sa casa. Una proba més de com s’està utilitzant la Universitat per a produir ma d’obra especialitzada en funció de les necessitats del gran capital transnacional i no al servei de les necessitats del poble treballador.
I molts direu que sempre ha hagut emigrants per necessitat i gent que ha preferit buscar nous horitzons ben lluny i provar sort. I es cert. Però ara a esta gent el sistema els ha venut la moto que cal fer una carrera, a ser possible de doble titulació, més un màster, un doctorat, més dos o tres idiomes i com no, pràctiques de formació a l’estranger...Tota una cursa d’obstacles a la qual les hem sotmès com si fora la panacea i que han pagat els pares i mares amb molt d’esforç o elles treballant en el que han pogut, per a després expulsar-les.
Quan parles amb elles i ells sobre la seua partida-fugida no la conten amb la il·lusió de l’emprenedoria, la igualtat d’oportunitats i l’apoderament de poder triar i decidir. Ho conten amb la resignació i impotència de l’engany i la manca d’esperances. La mateixa impotència que els nostres avis quan marxaven per a llevar-se la fam a punyades.
Mentre faig este article vaig camí a Barcelona per acomiadar al company Toni Lecha Berges, un gran lluitador comunista, independentista i pel dret a decidir del nostre poble, que estimava els Països Catalans i que va nàixer a l’exili forçat dels seus pares per el triomf franquista. I en pensar amb ell no he pogut evitar recordar a les meues alumnes desterrades, i sentir molta ràbia pel fet que grans persones, treballadores i imprescindibles per al nostre poble hagen d’emprendre un viatge forçat per la mort, com el Toni, o per un sistema neoliberal mortal com es el cas de les Treballadores Socials d’aquesta promoció.
Les que tenim la sort de quedar-nos de moment, tenim el deute de seguir lluitant per aconseguir que la nostra terra i la seua gent tingam el dret a decidir qué volem fer amb el nostre futur[1], quin viatge volem escollir, el de l’emigració forçada o el de quedar-nos a casa plantant cara i lluitant per contribuir al canvi social polític i econòmic.
Al Toni Lecha la biologia ens l’ha pres, ja no tornarà del seu viatge, encara que si formarà part de la nostra vida personal i política. Als joves i les joves implicades, responsables, inconformistes, lluitadores, formades i preparades per a millorar la nostra societat, les volem a casa. Que se’n vagen ells.