Just aquest cap de setmana, en què la CUP s’ha presentat públicament a ciutat de València (potser amb una fórmula poc intel·ligible per a la majoria de la població: Alternativa per València-CUP), voldria recordar unes reflexions d’en Pep Guia sobre el desplegament i la supervivència del moviment independentista al País Valencià, contingudes al seu llibre “És molt senzill: digueu-li Catalunya.”

En Pep Guia ja apuntava al pròleg de la 6a edició, amb el títol “La connexió valenciana”, 1997 (la primera edició era de 1985), que:

“Si deixem les teories nacionals per passar a les pràctiques polítiques, trobem aquella agudíssima observació que el nacionalisme polític de signe catalanista ha fracassat (electoralment) al País Valencià i la interessada conclusió que l’activitat política ha de blaveritzar-se per poder triomfar-hi.”

“La manca de rigor és palesa. Quan el catalanisme polític s’ha presentat electoralment a la Catalunya del sud? Recordem-ho: el BEAN, en les eleccions generals de 1979, Catalunya Lliure (CL) en les Europees del 1989 i el molt recent concurs electoral d’ERC, tots tres amb una precarietat de recursos esborronadora i amb una voluntat estrictament testimonial.(1) Altrament, podríem parlar pròpiament d’un fracàs si, posem per cas a la circumscripció de Castelló, s’hagués presentat CiU i no hi hagués obtingut cap bon resultat, havent esmerçat al servei de la maniobra els mateixos mitjans, financers i propagandístics, que fa servir a la de Tarragona. Després d’experiències com la del supòsit, és quan hom podria parla, amb coherència i coneixement de causa, de l’èxit o el fracàs electoral d’algun catalanisme polític entre els valencians. I dir que el baix sostre electoral de la UPV es deriva del fet, dubtós, del seu catalanisme, em sembla una broma de mal gust; o, pitjor encara, un sofisma per tal de justificar una conclusió blaverista que hom ja havia decidit d’adoptar, prèviament.”

La constatació de Guia ha estat demostrada amb el temps. Ell apuntava que els valencians han hagut de renunciar a certes dosis de catalanitat, als noms, als símbols, fins a uns espais polítics. I s’hi han viscut dècades d’inhibició com a independentistes, limitats per complexos desnacionalitzadors. Llegir “És molt senzill: digueu-li Catalunya” us mostrarà fins a quin punt la claudicació nacional s’ha tornat un ritual diari en molts moments, fins en entre els sectors més conscienciats i combatius del país-nació-pàtria.

Però per fi aquesta maledicció pot desaparèixer, tal i com indica la bona notícia que la CUP es faci present a la Ciutat de València. Després de dècades d’inhibicions i d'acomplexaments un projecte polític planteja una alternativa nacional i d’alliberament. I s’haurà de fer presentant-se amb una certa normalitat nacional, com reclamava Guia:

“Al meu entendre, el catalanisme polític només serà avaluable –tot i la mesura trucada dels processos electorals de la política convencional– quan s’hi presenti amb una certa normalitat nacional, donada pel fet que els partits nacionalistes siguin d’àmbit nacional i actuïn en tot l’àmbit nacional. És a dir, quan s’acabi l’esperpèntica situació que els únics partits d’àmbit suprautonòmic siguin els nacionalistes espanyols. Per què ha de ser normal que vinguin a fer mítings dels seus partits, a València, polítics de Valladolid, de Còrdova o de Sevilla i no ho és que hi vinguin polítics de Barcelona? Quan justament açò darrer seria més natural per història, per geografia, per economia... Per política? Efectivament, per política, espanyola, es fa d’una manera i no de l’altra.”

La irrupció de la CUP, també al País Valencià, és una molt bona notícia per a l’Esquerra independentista i per a tot el poble català, de Salses a Guardamar. Però no podem oblidar els perills i els mals endèmics que han dificultat el creixement de l’independentisme ací i allà. Cal trencar les esperpèntiques situacions que ens han barrat el pas durant tants anys. Fugir d’aquest “blaverisme polític” existent que descrivia, o de l’atracció de l’espanyolisme dissolvent.

Encara pot ser molt útil, i senzill, rellegir aquesta obra d’en Pep Guia.

NOTA: Des que va ser escrit aquest pròleg (“La connexió valenciana”, el 1997) un altre partit polític independentista d’implantació nacional s’ha fet present al País Valencià, Solidaritat Catalana per la independència (SI), candidatura que va comptar amb el suport del Josep Guia i del PSAN.