Deixem clar que si el propietari legal de l’immoble que té entrada pel carrer Amigant i dona damunt del de Na Bastardes, a Manresa, i que en aquests moments ocupa la gent de l’Ateneu Popular la Séquia, fos qualsevol entitat laica de la ciutat, i si la principal activitat que hi tingués lloc fos, per exemple, l’organització d’innocents partides de Domino tarda rera tarda, aquesta iniciativa, aquesta ocupació, seguiria mereixent aprovació i simpatia. Perquè si hi ha una actitud incívica i detestable és la de deixar edificis buits i en desús enlloc de cedir-los persones que en volen fer un ús respectuós tant amb l’immoble com amb els veïns i veïnes de l’entorn. El cas, però, és que, ara, després d’anys d’abandonament, la vella residència, l’actual Ateneu la Sèquia, és un espai freqüentat i utilitzat per una bona colla de col.lectius i persones amb moltes ganes de fer coses en benefici propi i de la ciutat. I a més, es dona el cas que l’edifici en qüestió està inscrit al registre de la propietat a nom d’una entitat integrada en una gran i poderosa organització d’abast mundial i seu a la ciutat de Roma.
I què té d’especial aquesta complexa i jeràrquica insititució? L’Església Catòlica, que és del què estem parlant, gaudeix, en virtut d’uns acords signats l’any 1953 i ratificats l’any 1979 entre dos estats, l’Espanyol i el Vaticà, d’una sèrie de beneficis fiscals i de privilegis legals que li permeten embutxacar-se milions d’éuros anuals. I quins són, concretament, aquests privilegis? El més escandalós és l’exempció de pagar l’IBI, pels milers de propietats d’ús més o menys religiós que té repartides pels municipis de l’Estat, i l’impost de transmissions, per les donacions que reben, sigui quina sigui la seva naturalesa i destí. Paral·lelament l’Estat, amb els diners de tots i totes, destina anualment més de 500 milions a pagar els professors de religió escollits directament pels diferents bisbats; diners que hem de sumar als que perceben les escoles religioses en concepte de concerts i acords diversos, tot trencant de forma evident el principi d’aconfessionalitat de l’Estat i l’administració pública. Per altra banda, l’any passat les persones que van marcar la creueta de l’Església en la declaració de la renda van fer arribar 248 milions d’éuros directament a la Conferència Episcopal Espanyola (la propietària de la COPE, sí), però és que els altres, els que van marcar la de les “entitats socials”, també van contribuir amb un de cada tres éuros a finançar associacions vinculades al catolicisme. A tot això cal afegir-hi les nombroses contribucions públiques a cel.lebracions religioses diverses o a la conservació d’edificis d’exclusiu ús litúrgic (la Seu, per exemple). I sí, ja sabem que la llibertat de culte és un valor a defensar, ningú ho posa en dubte, i que determinades entitats vinculades a l’Església (Càritas en seria el millor exemple) realitzen tasques socials de gran utilitat. Ara bé, que pensaríem d’un empresari, o d’una ONG, que fes boniques obres de caritat i al mateix temps evadís impostos i s’omplís el compte corrent de subvencions públiques? Doncs això.