Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Perquè el chavisme sí que és populista

En un article publicat el passat 9/03/2013 en aquest mateix portal, l'historiador Toni Rico analitza l'ús (en la seva opinió, mal ús) del terme populista com a recurs denigrant per desqualificar els adversaris polítics, avaluant-ne així la seva aplicabilitat a la revolució bolivariana. Desprès de definir, prenent l'obra de Vicent Flor com a referent, el populisme en base a 4 característiques (apel·lació al poble, rebuig al “cientificisme”, tensió i mobilització constants i defensa retòrica de la democràcia directa) Rico acaba concloent que el chavisme no és un moviment populista.

De manera completament oposada, en aquest article, tot i defensar una visió del populisme que inclou aquests quatre elements, s'argumenta el perquè la revolució bolivariana si que és un moviment populista, i tanmateix, com aquest fet, per si mateix, no és necessàriament una característica “bona o dolenta”.


Què hi ha darrere de l'ús denigrant del terme populista

Si coincideixo amb alguna cosa amb l'article de Rico, és amb la constatació de la constant expansió de l'ús del terme populista com adjectiu pejoratiu llançat als contrincants polítics. Com bé apunta l'autor, aquest ús tan extensiu del terme l'ha arrossegat cap a una certa indefinició conceptual, buidant-se així de significat, i per tant, esdevinguen utilitzable, sempre de forma negativa, per desacreditar projectes polítics molt variats, fins i tot oposats. En aquest sentit, les definicions que es solen donar de populisme o bé són tan amplies i difuses que qualsevol projecte polític s'hi pot encabir, o bé restringeixen el fenomen a una de les seves variants històriques.

Tanmateix, cal veure com, si una cosa tenen en comú el conjunt crítiques dirigides al populisme és la seva animadversió cap a la gestió col·lectiva dels afers polítics, és a dir, cap a la implicació de les masses en la vida política. Aquesta desconfiança generalitzada cap allò popular, amb un llarg recorregut dins el pensament conservador, sol anar acompanyada (de fet recolzant) l'entrega de la política, especialment d'aquells assumptes econòmics, a unes elits “expertes”, “neutrals” i “tècniques” que des del coneixement racional, i per tant lògic i no discutible, seran capaces de gestionar més eficientment la “cosa pública”.

Aquesta visió de la política, en paraules de Zizek, “pos-política”, té com a objectiu final restringir la política a una simple gestió tecnocràtica, reduint així les seves potencials àrees conflictives a qüestions no polítiques, i per tant no politizables. És en resum, una estratègia més de les elits dominants per convertir els seus valors en els valors universals, els naturals, fóra dels quals només hi ha lloc per a la política ideològica i sectària. Tal visió, per tant, és normal que ataqui aquelles formes de fer política que plantegen propostes d'integració dels comuns en la política, acusant-les de ser “anti-científiques”.


El populisme com a forma d'articulació política

Sobre aquesta base, entenent el fil conductor que lliga la crítica al populisme amb el projecte tecnocràtic neoliberal, el teòric argenti Ernesto Laclau, enlloc d'enfrontar-se a les caracteritzacions negatives del populisme es recolza en elles per definir aquest.

En primer lloc, Laclau argumenta que el populisme no és cap ideologia política, en tan que són inclosos dins de la categoria populista propostes polítiques molt variades, que van des de l'extrema dreta (FPÖ, BNP, UKIP, etc.) fins l'esquerra (com seria el cas del chavisme). Per contra, ell entén que el populisme més que un conjunt de postulats ideològics, representa una determinada forma d'articulació política: aquella que reconstrueix el camp polític sobre una divisió dicotòmica i antagònica, constituint d'una banda un nosaltres, un “poble”, enfrontat a un “ells”, unes elits oligàrquiques. Per tant, tal com insinua Rico, efectivament una característica de les formes populistes és la “tensió i mobilització constant” del poble en contra unes elits que l'han maltractat i espoliat històricament, però en cap cas hauríem d'entendre aquest element com quelcom negatiu; ans el contrari, el conflicte és un element inherent a la política, encara que sempre perseguit pel mite liberal del consens.
Cal afegir, a més, que el desenvolupament d'aquesta mobilització i confrontació populista es sol expressar per mitjans extra-institucionals. Així, el populisme trenca amb la política institucionalista i deixant de dirigir les seves demandes cap a les actuals institucions, per reconfigurar-les primer en una impugnació d'aquestes mateixes institucions, i desprès, en un projecte alternatiu per bastir les pròpies institucions (és el que Errejón defineix com la “auto-institució de les masses”).

Populisme, identitats populars i hegemonia

Un segon element que constitueix el populisme, és, no tan sols com apunta Rico, l'apel·lació al poble, sinó l'intent de reconstitució d'aquest mateix poble. Els populismes solen aparèixer en moments de dislocació dels sistemes socials, de trencament de les lleialtats polítiques, o en termes de Gramsci, de “crisi orgànica”. És precisament el populisme doncs, una resposta a tal fragmentació de les identitats en el sí de les classes subalternes: una proposta d'articulació d'aquesta diversitat de demandes per mitjà de lògiques alhora equivalents i diferenciades, però agrupades per la comuna oposició a l'orde existent (al “afuera constitutivo”, en paraules de Laclau).

Cal dir, però, que perquè aquest conjunt heterogeni es converteixi en quelcom més que una suma de parts, és a dir, en una entitat nova, cal l'emergència de “condensadors”, és a dir, de significants amb tendencialment buits i ambigus però alhora amb fortes connotacions positives i legitimitzants. Un dels condensadors històricament més exitosos, que guarda més potencialitat per ser capaç de representar els interessos de diferents identitats agrupades darrere seu, és el quin dóna nom al populisme, el “poble” (un altre, que també sol ser usat pels populismes, és el de “nació”).

Els populismes triomfants així, s'apoderen de la idea de poble, un actor impossible de delimitar estadísticament o definir en termes objectius, però que tanmateix és capaç d'encarnar la totalitat social. És en aquest sentit que l'articulació populista és una forma de construcció del mateix poble: un procés pel qual una part esdevé el tot, allò universal. En els populismes d'esquerres, aquesta part són els actors tradicionalment excloses dels cercles de poder, les classes subalternes, que mitjançant la reconstrucció del ordre social, passant a encarnar el conjunt del poble, i així, la nació.

En terminologia gramsciana, aquest procés rep el nom d'articulació d'una nova “voluntat col·lectiva nacional-popular”, eix central de la instauració d'un nou bloc hegemònic; en paraules d'Errejón, de l'emergència d'un grup social (per Gramsci, indefectiblement, la classe obrera) que representant primerament els seus interessos de grup, però integrant de manera subordinada els interessos de grups subalterns, esdevé capaç de ser investit com el portador dels interessos i el progrés del conjunt de la societat.


Populismes d'esquerres i populismes de dretes

Aquest procés d'articulació política s'adapta doncs perfectament a la construcció hegemònica que ha caracteritzat la revolució bolivariana. A Veneçuela, on desprès de 20 anys d'aplicació de durs programes de reforma estructural neoliberal que havien esquerdat qualsevol sentiment de pertinença comunitària, tan de classe, com de raça o territorial, el chavisme va ser capaç de rearticular les diferents identitats subalternes oposades al règim burgès-neoliberal, en una nova identitat popular, el poble bolivarià, que va passar a encarnar els interessos del conjunt de la nació, antagònicament enfrontats als interessos d'unes elits “antipatria” esclaves del imperialisme. A més, per aconseguir la sedimentació de les diferents identitats prèvies per tal de superar la fragmentació social, la revolució bolivariana, a més de la idea de “poble/nació”, es va cristal·litzar sobre un altra gran punt nodal: la figura de Chávez.

Contràriament, en territori europeu, on els populismes han aparegut en major mesura a la dreta de l'espectre polític, l'antagonisme dins l'orde polític ha estat buscat per aquests en base a fronteres racials. Per exemple, el BNP, davant del projecte cosmopolita i d'abandonament de la identitat obrera del laborisme britànic, així com de les polítiques globalitzadores i individualistes del neoliberalisme conservador, aposta per una reconstrucció de la comunitat nacional en base a la defensa d'una identitat racial, que produeix un poble blanc, propietari i treballador, que ha estat estafat i maltractat per una “casta” política corrupte, transnacional i claudicant enfront la immigració. Així doncs, ambdós projectes plantegen una dicotomització del camp polític entre “poble” i “elits”, però el contingut de cada un d'ells és radicalment oposat.

Concloent, és per aquest conjunt de raons que no sols el chavisme és un moviment populista, sinó que també ho és, per exemple, la unitat popular catalana. I és que en una conjuntura de periferització dels països del sud d'Europa, on les identitats subjectives de classe han estat molt debilitades tan per la cultura dominant com per les condicions econòmiques, la construcció de projectes populistes, especialment allà on poden créixer a recés de sentiments col·lectius nacionals forts, ofereix moltes possibilitats d'expansió hegemònica.

 

*Les idees sobre populisme exposades en aquest article han estat extretes, principalment, de tres treballs: La razón populista (2005) i Debates i combates (2008) d'Ernesto Laclau, i La lucha por la hegemonía durante el primer gobierno del MAS en Bolivia (2006-2009): un análisis discursivo, d'Iñigo Errejón.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid