Aquestes darreres setmanes hi ha un -de vegades massa- encès debat al voltant de l'actualitat política de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i de quin ha de ser el posicionament del nostre moviment respecte als següents passos a donar. Malauradament, hi ha dos aspectes del debat que no m'agraden gens; el primer és que el debat es focalitza en què ha fet, fa o farà la CUP al Parlament de la CAC. Podria advertir-se en aquest fet que la lluita dins el Parlament centra més debats tàctic-estratègics en detriment d'altres vessants i/o sectorials de la lluita com el juvenil, l'estudiantil o el laboral? Deixe en l'aire la pregunta... El segon aspecte que em resulta negatiu són el to i els termes que es poden llegir en alguns articles d'opinió reproduïts en aquest portal, i és sobre aquests dels que voldria escriure unes reflexions.

Espere que la lectura d'aquest article no siga massa densa degut a les cites d'alguns passatges que crec convé tindre ben presents alhora d'exemplificar el què em crea enuig, i que pense no s'haurien de produir. Tanmateix espere que les companyes militants interpel·lades sàpiguen veure en les meues paraules crítiques polítiques i no atacs ad hominem. Estic segur que així serà.

Per començar voldria apuntar alguns exemples del que es denomina “fal·làcia de l'home de palla”, que és un recurs retòric i argumentatiu que consisteix en el disseny in situ i ad hoc, i la posterior argumentació contra un adversari discursiu que ve a ser una versió absolutament ridiculitzada, tergiversada i degradada del que podríem anomenar “l'adversari real”, car és molt més fàcil i barat deixar sense arguments a un ninot irracional que a una persona. Un bon primer exemple d'aquest recurs el desenvolupa el company Toni Infante quan no debat posicionaments o postures defensades per algunes companyes -d'entre les que m'incloc- contràries a algunes decisions o tàctiques del MDT, sinó contra una versió degradada, esbiaixada i des-legitimada d'aquestes crítiques. El company Infante s'entesta en caricaturitzar els posicionaments d'Endavant OSAN respecte a qüestions com Nosaltres els Fusterians, simplificant fins l'absurd les crítiques que s'adrecen a aquesta iniciativa.

(...) Davant d’això, una de les virtualitats que ha tingut l’iniciativa Nosaltres els fusterians és la de qüestionar amb veu alta, que més enllà de l’espectre polític representat avui per les diverses formacions parlamentaries al PV, sí hi ha un espai d’intervenció política des de una òptica d’esquerres i independentista. Allò que objectivament molesta, doncs, no és si aquesta iniciativa forma part o no de la Unitat Popular, o si és un remember del Front Patriòtic, que ja hem contestat per activa i per passiva que ni una cosa ni l’altra. El que genera tremolor de cames és que es puga demostrar que aquest espai existeix i ens obligui a tots plegats a fer política.(...)

Toni Infante, “Entre el possibilisme i la secta” 27/12/12

Potser el company hauria de pensar que les seues paraules podrien ser enteses com insultants pels companys que participen de la lluita sindical, a les Plataformes d'Afectats per les Hipoteques o a les Assemblees d'Aturats , per posar uns exemples, amb la convicció de que hi són fent política. Si pel contrari el company pensa que participar d'aquestes assemblees o plataformes no és “fer política” pot ser caldria que explicitara la definició que per ell té “fer política”.

El company reincideix, i amb escreix, quan en el mateix article separa en dos grans tipus els crítics als posicionaments defensats per ell: possibilistes i sectaris. Assegura que per aquests tipus diferenciar entre agent i subjecte polític és un galimaties incomprensible. Malgrat tot, estic plenament convençut que mai va voler donar a entendre que les companyes de moviments que no compartim els seus posicionaments som per començar “possibilites” o “sectaris”, i per acabar, analfabets polítics incapaços de diferenciar entre agent i subjecte.

(...)Així, per a les persones possibilistes, les masses mai s'equivoquen i tiren d'enquestes i realitats fixes que aparentment semblen inamovibles. Per a les persones sectàries el poble treballador mai està encertat sinó és sota la premissa de l'acceptació sense crítica del programa revolucionari dels seus postulats/partits/assemblees/sectes. Per a aquestes persones que participen d'aquest dos extrems (moltes vegades de manera complementària), que ens dotem d'un programa d'intervenció política tàctic i estratègic, reconeguem les contradiccions inherents a la forma de vida capitalista per superar-les, i diferenciem entre agent i subjecte polític és un galimaties incomprensible. (...)

Toni Infante, “Entre el possibilisme i la secta” 27/12/12

A l'article “Al País Valencià la foto fixa no funciona” ens adreça unes preguntes retòriques per, deduïsc, evidenciar una suposada actitud poruga, autocomplaent, sectària i anti-dialèctica:

(...) Tots els elements esbossats (i molts més que per qüestió d’espai no puc ni anomenar) són elements dinàmics, interrelacionats en permanent canvi i moviment. Per què hem de pensar que en eixa situació dinàmica, la voluntat política del poble serà estàtica? Que és allò que ens empeny una i una altra vegada a negar l’evidencia del moviment constant? No serà la por al canvi o a allò desconegut el que ens paralitza la ment mentre tot gira al nostre voltant? Si tot canvia, per què ens neguem a ser subjectes de decisió? (...)

Toni Infante,”Al País Valencià la foto fixa no funciona” 11/01/13

Precisament al meu anterior article jo exposava alguns “però” al discurs que diu que la independència de la CAC portarà un avenç automàtic a la lluita nacional a la resta dels Països Catalans, i textualment deia que “supose que els 4 punts que pinzelle molt per sobre han estat meditats per qui defensa aquesta via cap a la independència de tota la nació. Si és així, m'agradaria llegir les seues conclusions” (03/01/13). Crec que és de justícia que si el company Infante clama per la dialèctica, faça alguns esments a les reaccions espanyolistes i conservadores que es poden viure al País Valencià si el procés sobiranista avança cap a la plena independència a la CAC; de lo contrari estarem obviant una part en la lluita de contraris i més que de dialèctica, estarem parlant de conte de fades.

També voldria recordar que ja a l'article “Avancem avançant” del passat Juliol jo mateix deia: ”com ja vaig dir al darrer article, no podem tindre por de les contradiccions: aquestes són l'evidència de que caminem, i avançarem si les superem mitjançant el debat crític i objectiu” (27/07/12). Potser fora bo que el company assumira que lluny de no entendre la dialèctica que les diferents etapes de les lluites socials i nacionals ens portarà, simplement, hi ha companyes de moviment que no compartim les propostes tàctiques del MDT al País Valencià. Ho entenem perfectament, diferenciem entre agent i subjecte, entre tàctica i estratègia, però no hi som d'acord. Ras i Curt.

Pocs dies desprès trobaríem un altre exemple d'exercici de tergiversació de termes i construcció d'un “home de palla” al que atacar sense embrutar-se . En aquest cas, fou a l'article “Subjectes polítics, essencialistes i culturals” del company Toni Rico, on diu:

(...) Hem arribat al punt de no entendre que els Països Catalans estan formats per un conjunt de territoris –països si se’m permet- que han estat autònoms des de la seua aparició jurídica i política en temps medievals. Contràriament, el discurs sobre els Països Catalans deixa anar una flaire de “unidad de destino en lo universal” que, precisament, xoca amb totes les formulacions que al llarg de la història s’havien fet sobre la idea política d’una nació catalana més enllà del Sènia i mar endins (...)

(...) Els Països Catalans seran diversos o no seran. I això és així, ens agrade o no. Que tot seria més fàcil amb una nació homogènia, compacta, on tothom parlara la mateixa llengua i compartira la mateixa identitat? És clar que sí. Això, però, a dia d’avui, i prenc les paraules de Fuster, és “una il·lusió de l’esperit”. O canviem la nostra concepció de la catalanitat i dels Països Catalans o ja podem seguir predicant en el desert. Els valencians i mallorquins del segle XXI no són els hereus consanguinis dels mercenaris de Jaume I. I això que és tan evident en l’àmbit biològic no sembla que ho siga quan llegeixes segons quins discursos polítics sobre la nació catalana. La nació que ha defensar un moviment revolucionari com l’esquerra independentista no pot partir, de cap de les maneres, de concepcions monolítiques i tancades més pròpies del romanticisme burgès de Rovira i Virgili que del marxisme d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar. És així de senzill i fàcil. (...)

(...) I arribats a aquí què hem de fer els que creiem en els Països Catalans davant del procés obert? Des del meu punt de vista és evident: incidir, incidir i incidir. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara bé, ho hem de fer partint d'una anàlisi que ha de reflectir un coneixement acurat iseriós de la realitat política de cadascun dels territoris, entenent la sobirania plena d'aquests no com a fracàs del projecte dels Països Catalans sinó com a característica fundacional bàsica. (...)

Toni Rico,”Subjectes polítics, essencialistes i culturals” 13/01/13

En aquest article esmentat, entenc que el company Rico titlla de “essencialistes” als qui, com jo, es declaren contraris a que l'Esquerra Independentista no marque un perfil propi molt crític al procés de segregació que sembla ja engegat a la CAC. El mot essencialista és ací utilitzat per dibuixar un posicionament intransigent, dogmàtic, nascut del nacionalisme romàntic, a-dialèctic i idealista. Per començar a rebatre-ho hauríem d'explicar que l'essencialisme consisteix, breument, en "naturalitzar" allò que és social. És una perspectiva i un discurs polític absolutament reificat, que veu "naturalesa" allà on no hi ha res més que "construcció humana". L'essencialisme nacional(ista) consistiría doncs en creure que hi ha una essència de catalanitat o de grenlanditat dins de cada català o grenlandès que fa que "realment" sigui el que és, ho sàpiga o no, i independentment de la seva voluntat. I no és això el que pensem i diem. Nosaltres creiem que és la voluntat la primera i última frontera de la construcció nacional. Per nosaltres els Països Catalans son una nació tant "artificial", "construïda", "inventada" o "imaginada" (com diria Benedict Anderson) com per algú pot ser el Principat, Espanya o Grenlàndia... simplement que a diferència de les 3 anteriors, els Països Catalans son la nostra nació, la única que hem decidit sentir com a tal. Cap nació és natural, i cap nació "existeix" més que cap altra: totes son invents, i son "reals" en tant que hi ha una comunitat humana que així ho creu (coaccionada per les forces socials) i desitja... però els Països Catalans son el nostre invent, el nostre únic projecte de país, no en tenim ni volem cap altre.

Llavors, segons el meu entendre, el company Rico deforma el nostre posicionament, utilitzant termes, que podem valorar com pejoratius, per simular una discussió en un plànol inexistent (utilitze ací el mot “inexistent” de manera certament essencialista, entengui's la broma, no voldria argumentar que hi ha debats que “existeixen” més que altres independentment de les persones que els generen). Si el company Toni Rico i les demés companyes que defensen l'actual procés “sobiranista” entenen els Països Catalans com la seua nació, el debat que ens hauria d'ocupar és el tàctic-estratègic i no pas l'ideològic i ni molt menys l'ontològic, que és el debat al que ens remet el mot “essencialisme”... per tant agrairia un ús més acurat dels termes per no desviar-nos en debats bizantins i “irreals” .

Per acabar, lamente tornar a interpel·lar al company Albert Buigues per reclamar-li que modere el seu llenguatge en els articles d'opinió, i no llance acusacions summament greus sobre d'altres companyes, doncs el seu article “La declaració de sobirania: el començament del procés” en va ple:

(...) Cal constatar també que en l'actual polarització entre partidaris d'un procés de ruptura per a una part de la nació i detractors (per tant, objectivament i voluntàriament o involuntària defensors de l'actual statu quo d'ocupació) cal combatre especialment amb tota la contundència que calgui els sectors de casa nostra que, amb plantejaments essencialistes, plantegen obertament el rebuig a un procés d'independència d'una part de la nació i per tant acaben fent el joc a l'espanyolisme i als poders de l'Estat, fins i tot quan organitzacions de caire estatal del marxisme revolucionari tenen posicionaments més avançats en aquesta qüestió (tot i que des d'un vessant segurament tàctic, i no pas estratègic (...)

Albert Buigues,”La declaració de sobirania:el començament del procés” 20/1/13

És a dir, els qui com jo, hem defensat que la CUP i tot el conjunt de l'Esquerra Independentista havia d'adoptar un paper molt crític en el procés engegat pel Parlament de la CAC (recorde que no es van incloure a la declaració final cap de les 4 exigències de l'Esquerra Independentista), som “voluntàriament o involuntària defensors de l'actual statu quo d'ocupació”...me reserve l'opinió que me mereix aquest paràgraf citat. Al mateix article, i per rematar-ho el company Buigues afirma taxativament:

(...)De fet, aquests plantejaments impliquen el rebuig als principis ideològics de l'Esquerra Independentista, que passen per una anàlisi de la impossibilitat que la gran burgesia (la que remena les cireres realment) porti la direcció del moviment nacional fins a les darreres conseqüències i, per tant, de la constatació que només les classes populars dirigides per la classe treballadora poden realitzar aquesta tasca. Segurament això es deu a una manca de visió dialèctica i a una anàlisi materialista errònia pel que fa a la composició de classe del moviment per l'autodeterminació i al paper de les diferents classes en el moviment nacional.

Albert Buigues,”La declaració de sobirania:el començament del procés” 20/1/13

Espere que el company Buigues entenga que llançant vel·lades acusacions com aquestes – l'antiga cantarella de “traidors!”-, no està afavorint al debat, ni tan sols a això que ell pomposament diu “combatre especialment amb tota la contundència que calgui”. Doncs el paràgraf que cite més amunt no xoca en res als plantejaments que des d'ací defense; la gran burgesia catalana aturarà el procés sobiranista si veu perillar els seus interessos de classe, i per això hem de perseverar en la nostra estratègia d'Unitat Popular, cercant i creant i complicitats per tal de crear una massa crítica que sí puga arrabassar-li a la burgesia encarnada en CiU i ERC el paper dirigent del procés a la plena sobirania del poble català.

Per últim només dir que o debatem -amb la contundència que vullguen- sabent exactament que volem dir amb els termes que utilitzem, sense apriorismes ni tergiversacions, o acabarem imbuïts en una lògica d'insults i retrets que poc ajudaran a clarificar els nostres posicionaments.

El debat, per dur que siga, és sa i beneficiós, però el socialisme requereix d'objectivitat i rigor.