Probablement la jornada d'ahir esdevindrà històrica no només en l'imaginari col·lectiu de molts catalans i catalanes, sinó més enllà. Un acte de sobirania, per modest i parcial que sigui, és sempre un punt de ruptura, d'evolució. Sense actes de desobediència a la legalitat establerta, la humanitat no hauria avançat, per tant, benvingut sigui aquest acte de sobirania que va fer ahir el Parlament de Catalunya.
Però res d'això hagués succeït sense les classes populars, que amb la seva mobilització permanent en defensa del dret a l'autodeterminació han aconseguit construir una majoria social per la ruptura. El moviment de les consultes per la independència iniciat a Arenys de Munt es va estendre com una taca d'oli arreu del país. Aquest va ser el vertader acte de sobirania, una insurreció popular, democràtica i innovadora. I tot aquest procés va culminar amb una massiva manifestació als carrers de Barcelona que va aplegar un milió i mig de persones. Un autèntic tsunami popular que es va estendre al conjunt dels Països Catalans, amb manifestacions massives a Mallorca i múltiples mobilitzacions i actes en defensa de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià i Catalunya Nord. Els Països Catalans estan en marxa, és ben clar.
Ahir, un grup de diputats va decidir desafiar la legalitat espanyola i en una votació històrica es va fer palesa la majoria silenciosa i democràtica a favor del dret a l'autodeterminació. Catalunya ja es "oficialment" subjecte polític i això vol dir que la legalitat espanyola ha quedat desbordada; probablement aquest desafiament tindrà conseqüències, tal i com ja va advertir i amenaçar el bloc unionista format pel tàndem monolític PP-C's, i al qual s'hi ha afegit un sector majoritari del PSC-PSOE liderat per Pere Navarro. Afortunadament hi ha qui ha posat el servei al poble per davant de la disciplina de partit.
El procés engegat a Catalunya s'ha carregat l'esquema polític heretat de la transició i alguns dels partits hegemònics de l'establishment han entrat en una profunda crisi: El PSC s'ha fracturat, i les tensions entre CDC i Unió s'agreugen; la burgesia catalana més poderosa i vinculada al poder s'ha acollonit i ha tornat a les faldilles de l'amo espanyol, renegant de tot aquest procés. El tsunami popular, democràtic i nacional ho ha fet trontollar tot. La mateixa CUP va manifestar el seu suport amb un sí crític, que es va materialitzar amb un vot afirmatiu i dues abstencions (una fórmula, val a dir, que trobo molt poc afortunada i que sens dubte obrirà un profund debat al si de la CUP i de l'esquerra independentista).
Aquesta declaració institucional és important i transcendent, però des del meu punt de vista cal fer més actes de reafirmació de la sobirania, en múltiples àmbits. El nostre dret a decidir ha estat segrestat durant segles per les estructures imperials de l'estat espanyol, i en aquest sentit és bo rebel·lar-s'hi. Cal, d'una vegada, fer passos ferms per exercir la sobirania, per desafiar la dictadura dels mercats i dels Estats. Espero que properament es vagin repetint actes d'aquest tipus, i espero també que la CUP tingui prou maduresa i valentia com per assumir-los fins les darreres conseqüències i estar a l'alçada del moment que vivim.