Bé, ja han passat dues setmanes de les eleccions al parlament de Barcelona, i les aigües comencen a tornar al seu lloc, després de l’eufòria, lògica, inicial.

Aquestes eleccions han estat un èxit, o com a mínim això sembla, tant a nivell de vots com a nivell de representació, aconseguint per primera vegada en la història que una companya i 2 companys porten la veu de l’Esquerra Independentista i de molts moviments socials de part del nostre país, a un parlament... cambra on la veu del Poble Treballador simplement no hi arribava, els “nostres representants” tenien coses millors a fer...

Però ara és quan les coses difícils comencen a posar-se realment difícils. I ara és el moment en el qual els enlluernament i les diferents seduccions poden portar a alguns dels nostres companys i companyes a pensar-se que “tot” o “gairebé” tot està ja fet.

Com? Doncs són molts els perills d’enlluernament.

Per exemple, ens podem pensar que els vots rebuts són potencials militants de l’EI o simpatitzants... no? Llavors, com a moviment revolucionari que som, no hauríem de fer un esforç bestial per organitzar eixe vot? Per donar-li cara i ulls?

Haurem de fer un esforç bestial (com s’està fent en moltes assemblees per decidir les línies d’actuació dels nostres representants) per convertir eixe vot, objecte passiu, en subjecte actiu, subjecte de canvi, per ajudar a organitzar a eixes desenes de milers de companyes i companys, que dissortadament continuen sent subjectes passius davant la situació actual, en molts casos.

Tenim també el perill de l’enlluernament davant la possibilitat d’assolir representació, visualització “mediàtica”,etc., però eixa “mediatització”, de vegades, pot fer més mal que bé... sinó, de què li serveixen tanta visualització mediàtica a tantes organitzacions “d’esquerra” o “independentistes”, o a tants “sindicats de classe”?

Tenim el perill de l’enlluernament de les “masses”, i de les “cadires” que poden donar eixes “masses”. Ni podem, ni devem, parlar de masses... Hem de treballar per reforçar l’organització, i l’autoorganització del conjunt de les persones treballadores d’arreu dels Països Catalans. Hem de fer Poble Treballador. Cada vegada més conscient, i cada vegada més i millor organitzat. Així, sí podrem avançar amb moltes i millors garanties en el camí de la construcció i l’alliberament complet, no només el “nacional”, sinó també en el social i el personal.

I amb tot plegat... una cosa se’m passa pel cap... Si em estat capaços de començar a bastir una organització amb un potencial tan enorme com és la CUP... per què no podem fer el mateix en altres àmbits, àmbits que necessiten el mateix, o més suport encara, com per exemple l’antirrepressiu o el sindical? En aquests darrers anys, al sindicat hem avançat molt... però, si hem pogut aconseguir més de 126.000 vots en una part del nostre país, no serem capaços i capaces de reforçar encara més la nostra organització sindical? No podríem fer el mateix amb la nostra organització antirrepressiva o amb l’estudiantil?

Cal més feina... molta més feina. I feina amb una perspectiva neta, clara, transparent, de classe. No ho oblidem mai. Joan Fuster ho va dir fa molts anys. El País Valencià (i amb ell, la resta dels Països Catalans) serà d’esquerres... o no serà. I què és ser “d’esquerres” sinó lluitar pels drets interessos de la pròpia classe, la classe treballadora?

Avancem-hi! Tenim un camí esperançador al nostre davant (però no ens enlluernem)