David Fernàndez, periodista i activista, es presenta com a cap de llista de la CUP per Barcelona. La formació d’esquerres i independentista comptarà en el seu acte central amb membres de l’esquerra abertzale i estan convençuts que entraran al Parlament, perquè fan política de carrer i creuen que ara el poble demana això. Afirma que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però sempre al costat del poble i no del president Mas.

Com continuaria aquesta frase “la CUP som la veu de...”?
La veu dels sense veu, que són la majoria social perquè aquesta crisi ja ens impacta a totes i tots. Ara bé, més que representar ningú nosaltres afirmem que són les lluites les que ens representen a nosaltres. Invertim la lògica. A nosaltres ens representen la plataforma d’afectats per la hipoteca, lluites com la defensa de l’ensenyament públic, denuncia com les que fan revistes com “Cafè amb llet” contra l'assalt neoliberal a la sanitat pública... Som la veu de les lluites i dels compromisos oberts en aquest país per aconseguir una societat més justa i més lliure, el teixit social que cerca la sortida més democràtica, ètica i solidària a les contradiccions i desigualtats que avui sacsegen la nostra societat.

Representen el moviment del 15M, els indignats?
Les persones que oxigenen i fan bategar la CUP comparteixen el gran lema, la gran esmena general del “No ens representen”. Massa connivència acumulada entre elit política i elit financera, els primers al servei dels segons. No ens sentim representants per cap dels partits ni l'elit política d’aquest país, sigui de dretes o esquerres, sobretot d'unes esquerres que han acabat governant com les dretes. Les retallades les va començar Zapatero i el tripartit. 

I per què han decidit finalment presentar-se ara a les eleccions?
Hi ha dos elements conjunturals. Un de cicle polític i social, i un de cicle propi, de la CUP, com a projecte popular i democràtic. Els dos de conjuntura són per una banda, l'acceleració del temps polítics cap a la llibertat i autodeterminació d'aquest poble, que l'esquerra independentista reclama fa quatre dècades i, per altra banda, la crisi social profunda que vivim des de fa cinc anys, un escenari d’emergència i injustícia social amb tres milions de pobres. 1,5 milions de persones a l'atur i 80.000 desnonats als Països Catalans.

Per tant, el context els ha convençut...
Sí. El temps urgent de l'autodeterminació política, però també de l'autodeterminació socioeconòmica. En un context de fraus i estafes, on els mercats financers tenen un paper més important cada dia, a nosaltres només se'ns deixa votar cada quatre anys. És un temps on la sobirania ja no resideix ni en el poble ni en el Parlament, sinó en els mercats. El conseller d'Economia ja està escollit avui: són els homes de negre de la troika.

I, a més, és un bon moment per la CUP...
També. A aquest escenari, cal afegir-hi que la CUP fa temps que desenvolupava un persistent debat intern, després de la irrupció municipalista del 22 de maig de 2011, amb 65.000 vots, 101 regidors i 4 alcaldies. I així ens obrim a concórrer també, per primer cop, a unes eleccions autonòmiques.

Com ho van decidir?
Doncs en més de cent assembles populars obertes, on s'ha debatut, discutit, discrepat i consensuat la decisió. I per una aclaparadora majoria, la militància -una persona, un vot- va decidir el 13 d'octubre a Molins de Rei que ara és el moment. Perquè, a més, hi ha una veu inexistent i permanentment silenciada al Parlament: les classes populars d’aquest país.

Si entren al Parlament i han de fer política parlamentària, quin serà el seu paper?
D'aire fresc per aixecar catifes. Amb un paper múltiple de tensor, de fiscal, de lupa, de no deixar passar-ne cap i també de visualitzar que hi ha alternatives democràtiques i socials als grans reptes del nostre temps: aprofundiment democràtic, economia social i cooperativisme, finances ètiques, defensa acèrrima de la gent... Posaríem sobre la taula allò que permanentment està silenciat per dir que ja està bé de rescat bancs mentre s'enfonsa les persones. El Parlament és encara avui política de les altes esferes, però nosaltres anem a la política de base i de carrer. Volem parlar d'allò que mai se'n parla.

Als Ajuntaments tenen pactes amb diversos partits, entre ells CiU, i es caracteritzen per pactar a través d'un programa concret. A nivell català farien el mateix?
A les realitats municipals, i fins i tot arribant a acords, la CUP és diferent: pot haver-hi acords sempre i quan hi hagi coincidències sobre el que necessita i reclama cada municipi. Fem acords amb un full de ruta concret, amb un programa, amb participació directa i transparència. Paraules i fets concorden. Les paraules sempre se les emporta el vent i els fets concrets és on ens realitzem i on demostrem la nostra coherència política.

I quina idea tenen de cara al Parlament...?
No tenim avui per avui una política parlamentaria d’aliança com a tal, però resta clar quin és el nostre posicionament i el nostre punt de partida: en les màximes aspiracions de llibertat política i justícia social. I diria que això és 'vox populi'. En la denúncia del tancament dels CAPs ens hi trobaran, tant com en la defensa de l'ensenyament públic.

Per què no van participar en la reunió per intentar una candidatura unitària independentista?
Hi ha qüestions de forma i de fons. De forma el cert cinisme polític, on tothom s’omple la boca d’unitat tres setmanes abans d’unes eleccions per arribar al no-res. I l’altra és que tothom confon la unitat amb la unitat electoral. Ens demanen que anem a una unitat que s'ha demostrat que no existeix i on el gran escull eren les llistes. Nosaltres no participem d'aquesta cultura. No posem la calculadora ni som una màquina electoral: som un instrument d'intervenció política democràtica i popular. El nostre parlament predilecte són els barris, les comarques, els carrers. Per nosaltres la unitat és una paraula massa important. La unitat no es fa en cap despatx sinó que és fa al carrer i a la realitat social.

Aquest va ser el principal entrebanc?
També caldria afegir la qüestió de la territorial -el nostre marc conceptual són els Països Catalans-, la defensa d'una esquerra desacomplexada i nítidament compromesa amb les classes populars. No pot ser que hi hagi opcions que afirmin que entre el país i l’esquerra trien el país: estan triant el país a la dreta en nom de l'esquerra. És greu. Nosaltres no renunciem a res. Per nosaltres és impossible el divorci entre qüestió social i qüestió nacional.

Com serà doncs la forma de fer política de la CUP?
Nosaltres fem política des de la base. Ni elits ni quadres ni despatxos. Fem política al carrer, des de l'assemblearisme i la radicalitat democràtica. Des de la repolitització del teixit civil i social. Som una part de la societat que vol fer política i que vol tornar a entendre-la, i recuperar-la com a acció de política comunitària per aconseguir una societat més justa i més lliure i aprofundir en la millora de les condicions de vida de qualsevol persona que visqui i treballi als Països Catalans. Millet deia que són 400 i sempre són els mateixos. Nosaltres afirmem que és l'hora de la gent: del 99% contra l'1%.

Expliqui als lectors. En què es diferencia la CUP i ERC? I la CUP i ICV?
Com que la memòria és antídot, cal apuntar que nosaltres no hem governat aquest país entre 2003 i 2010, quan es va governar en nom de les esquerres. Ens atrevim a fer balanç, llums i ombres. Resta clar quins són els límits reals per poder canviar les coses i si el paper de les esquerres és acabar fent de dreta, com deia el 15M, caldrà replantejar-se sota quin frau vivim. Nosaltres connectem amb el moviment obrer d’aquest país, amb les grans lluites obertes i amb els vells anhels. Nosaltres no ens hem inventat res: som els vells somnis d'aquest poble de llibertat i justícia que han tornat, i sota els quals ens hem tornat a ajuntar.

Alguna diferència més?
Reivindiquem el nostre projecte perquè creiem que conté les alternatives més sòlides i solidàries per començar a transformar les grans desigualtats -territorials, econòmiques, socials, culturals- que defineixen els Països Catalans. Nosaltres mai direm que venim a solucionar els problemes i que tenim varetes màgiques. Afirmem, fitant la història i burxant la memòria, que d'aquesta o ens en sortim entre tots o no ens en sortirem. Que tots ens hem de comprometre en defensa d'allò comú i del més mínim rigor democràtic.

Si la pregunta al referèndum finalment parla de Catalunya com a nou Estat de la Unió Europea, donarien suport al govern en la consulta?
D'entrada, sí, votaríem que sí, però no amb Mas, sinó al costat del nostre poble. Fora personalismes presidencialistes que recorden al peronisme més absurd. L'esquerra independentista no ha de demostrar res. Fa trenta quatre anys que reclama exercir el dret inalienable a l'autodeterminació. Primer que ho facin, aquest és un gran dubte.

Sembla que no hi confia gaire...
La història de les elits i la burgesia en aquest país és la que és: sempre d'esquenes al poble, sempre d'esquenes a la llibertat. La gran oposició al procés sobiranista avui es situa a la patronal catalana i les grans empreses. Joan Rosell és el president de la CEOE, que ha reivindicat que ell voldria un pacte fiscal, un autonomisme 2.0. Segona, si es fa el referèndum, que sigui vinculant. Prou aigua al vi, prou dir 'plantarem cara' per després signar el 'pactarem ara'. Volem que sigui vinculant i que el dia següent es tradueixi en fets polítics concrets. I tres, votaríem sí des de les nostres contradiccions, perquè tenim un marc cultural, social i polític que són els Països Catalans, concebuts confederalment.

Si des de Madrid diuen que no és pot fer....
Nosaltres fa molt de temps que som conscients que és l’hora de la desobediència civil massiva, pacifica. De fet per nosaltres ja estem fora. Ja vivim com si fóssim lliures. Ja estem pensant com volem que sigui aquesta independència. No volem que sigui una independència buida i buidada de contingut, sinó plena de llibertats i justícies.

Quins són aquests canvis?
Que arribi la democràcia, que és la gran desconeguda. Que arribi una transició a la democràcia de veritat. Nosaltres parlem de radicalitat democràtica. D’una democràcia que arribi a tots els àmbits, democràcia política, social i econòmica. Amb un futur mixt i combinat que combini tres tipus de democràcia; la democràcia directa, la participativa i certa democràcia representativa. S’ha acabat el temps de la obediència deguda, de la submissió i del cap cot.

En les darreres setmanes, la CUP ha triplicat el nombre d’avals exigits per a poder presentar-se a les eleccions, 27.000 en una setmana. Això és un bon indici?
És un molt bon inici que ha demostrat l’esperança i il•lusió generada. L’expectativa ha demostrat que l’espai polític existeix i que hi ha arrels molt fondes en el projecte d'unitat popular. S’ha generat un boca orella i la CUP ha fet recuperar l’esperança. Estic molt convençut que estarem al Parlament.

Quants vots calculen que necessitaran per obtenir representació?
Depenent de les circumscripcions. Barcelona segurament llindar els 80.000 però amb les perspectives que hi ha amb els comitès de campanya locals penso que fent la feina de carrer crec que arribarem tranquil•lament als resultats. El dia 25 allà estarem i el 26 allà seguirem estant. Sigui on sigui. Venim de lluny i hem arribat per quedar-nos-hi.

Bildu participarà en la seva campanya?
Bildu no farà campanya perquè és una coalició electoral i no té espai de relacions internacionals, però sí que faran campanya els regidors de polítiques que formen part de Bildu. L'esquerra abertzale ja ha confirmat que només serà a l'acte central de la CUP.

Quan es farà?
Serà el dia 18 al Barcelona Teatre Musical. Allà hi serà l’esquerra abertzale, i
sumarem.