La trajectòria de CIU en la seua segona etapa al govern de Catalunya ha estat marcada per una constant: les retallades sistemàtiques de serveis socials. Aquesta estratègia compartida amb el govern de l’estat ha vingut acompanyada de dues línies estratègiques pel que fa al discurs, les quals han tingut com a objectiu fer més digeribles aquestes mesures per als habitants del Principat.

Per una banda, de la mateixa manera que el govern estatal del PP, CIU ha articulat i repetit fins a la sacietat el discurs unidireccional pel qual no queda cap altre camí, no hi ha un altre remei ni una altra solució que les polítiques d’austeritat, unes polítiques que s’han vist forçades a implementar a causa de l’herència rebuda.

Per altra banda, la dreta regionalista catalana en el seu discurs ha esgrimit la balança fiscal com a pretext davant de cada ofensiva retalladora que ha portat a terme, de manera que al dia següent de cada paquet de mesures assistíem a una encesa soflama en favor del pacte fiscal per part del president Mas o d’algun dels seus consellers.

En molts moments, però, ha quedat clar que aquesta posada en escena era merament teatral. De fet, al principi de la legislatura la compenetració entre el govern català i l’espanyol a l’hora d’aplicar els paquets de mesures que ells anomenen ajustos o reformes ha sigut gran. Únicament quan el PP ha desplegat una estratègia de recentralització de l’estat la posició de CIU ha esdevingut més incòmoda.

La incomoditat dels regionalistes ha augmentat també, i sobretot, per l’embranzida dels diferents projectes independentistes arreu del Principat. L’estratègia basada en la denúncia de la balança fiscal i la proposta d’un nou pacte fiscal que corregisca aquest desequilibri històric s’ha vist desbordada, no tant a nivell de forces polítiques, sinó a nivell de moviments de base independentistes, i això ha obligat els convergents a adoptar una actitud ambigua pel que fa a la massiva mobilització de l’11 de setembre.

El govern català, davant la previsió d’una massiva manifestació, ha vist que no podia quedar-se al marge, però al mateix temps tampoc podia assumir les premisses independentistes d’aquesta. Aquesta difícil posició ha obligat el govern de Mas a tractar d’adaptar a les seues necessitats una mobilització que el desborda. Han sigut desesperats els intents d’introduir el pacte fiscal com a eix de la mobilització sense gaire èxit.

De fet el pacte fiscal sembla el darrer intent d’importants sectors de la burgesia catalana per intentar un encaix dintre d’Espanya, encaix que cada cop sembla més complicat en un moment històric en el qual una part important de la societat principatina veu la independència com a un projecte factible i fins i tot desitjable.

Caldrà veure el recorregut real que aquest independentisme de base té més enllà de l’11 de setembre, quina actitud adopten els partits i moviments polítics i la credibilitat d’aquests sobre els independentistes de base. Igualment caldrà veure si els diferents independentismes són capaços de resoldre les contradiccions internes existents entre les diferents forces i moviments que l’integren. Parlem de temes tan complicats com el marc territorial (Catalunya o Països Catalans) i el model socioeconòmic.

Els problemes als que haurà de fer front CIU són diferents. Per una banda el progressiu descrèdit que pateix la idea de l’encaixament en Espanya davant l’ofensiva centralitzadora del govern espanyol i, per l’altra les dissensions entre les seues pròpies bases tant a nivell de partit com a nivell de simpatitzants.

Aquests malabarismes de CIU s’han plasmat de forma quasi còmica les darreres setmanes, quan dos dels consellers del govern amb pitjor valoració social han fet declaracions en una línia sobiranista. El conseller d’interior Felip Puig, tristament famós per reprimir durament els moviments socials i el conseller d’economia Mas-Colell, la cara pública de les retallades al Principat. Que siguen precisament aquests dos consellers els qui hagen escalfat els ànims de cara a l’11 de setembre és una mostra clara dels difícils equilibris d’una coalició que es mou entre la fidelitat incondicional al grup Godó i l’alta burgesia catalana, i les exigències sobiranistes de les seues bases a la Catalunya profunda.

Aquest conflicte intern existent pel que fa al projecte nacional és menys palpable pel que fa a l’àmbit socioeconòmic en el qual l’adhesió a les polítiques d’austeritat i retallades és granítica a l’interior de la coalició.