Aquests dies hem estat difonent el documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” arreu del país. Ha estat una bona ocasió per retrobar-nos amb antics companys, per recordar temps passats i, com és lògic, per comparar la situació de l’independentisme català dels anys 80 i 90 del segle passat amb la situació actual. Hi ha diferències i similituds. Pel que fa a les primeres, és evident que avui l’independentisme ha trencat tots els límits i s’ha estès de manera imparable per tots els sectors de la societat catalana, un fet impensable per a molts que llavors érem titllats d’utòpics i il·luminats per la immensa majoria de la població. Per aquesta banda, podem estar satisfets; però no del tot, ja que en bona part es tracta d’un independentisme despolititzat, que no aprofundeix suficientment en l’anàlisi de les causes que ens han portat fins aquí ni tampoc en el model de societat que volem i defensem per a la futura nació catalana independent.

No vull que se m’entengui malament, no demano que es posin condicions a la independència. No estic d’acord en absolut amb aquells que de tant en tant pretenen alliçonar-nos dient que si la independència no és així o aixà no val la pena. Doncs no, jo crec que trencar amb l’estat –amb els estats– opressor i colonitzador és bo en qualsevol cas i en qualsevol circumstància, i seria positiu per al conjunt de la societat catalana; per tant, la independència sempre val la pena.

L’únic que dic és que convindria aprofundir en la politització de l’independentisme per fer-lo més fort, més cohesionat, més durador, que no sigui una moda conjuntural que s’esvaeixi com per art de màgia si arriba el dia que l’Estat doni un simple cop de peu a terra per espantar-nos... Ens cal, també, tenir clar quin país volem un cop deslliurats de l’enemic. Això als anys 80 i 90 del segle passat es tenia (tot i que també amb mancances) força més clar, ara em sembla que no tant; sovint sembla que ens deixem portar una mica tots plegats per la inèrcia dels esdeveniments, els quals ens porten a un creixement impressionant i cofoi del nombre de partidaris de l’estat propi. Ara, hem d’entendre que és feina de tots afegir qualitat (que ja n’hi ha) a la quantitat per acabar de desmuntar els arguments (cada vegada menys) dels unionistes, i per saber lligar l’estat propi, que una majoria cada vegada més àmplia de ciutadans volem, amb la justícia social que necessitem per ser un país fort, dinàmic i cohesionat.

I pel que fa a les similituds de la situació actual amb la de fa vint anys enrere, doncs també n’hi ha. Per exemple, que l’Estat espanyol recorrerà a la por i a la repressió sempre que es vegi amenaçat per l’independentisme. Potser avui no seria possible una operació Garzón com la de l’any 1992, però la repressió pot agafar diferents formes: detencions, retencions, seguiments, prohibicions, negacions de drets, identificacions, multes, pallisses, inhabilitacions de càrrecs públics que es rebel·lin contra el sistema, judicialització de la política... Si algú es pensa que la independència, que ara tenim més a l’abast que mai, serà fàcil, que s’ho tregui del cap. Comencem a tenir Espanya contra les cordes, però encara no hem guanyat i per acabar de rematar la feina, cal que la majoria social i política per la independència que estem construint entre tots plegats agafi múscul, el múscul de la politització, de la formació i de la cohesió dels partidaris de la sobirania.