Cada any quan s’acosta la diada de l’onze de setembre comencen a proliferar amb força intensitat opinions que demanen, i en certa manera exigeixen, la unitat independentista o dels independentistes. Una unitat que aquestes veus solen plantejar principalment sota dues fórmules: la unió orgànica de les organitzacions independentistes en una de sola o bé, quan s’acosten els processos electorals, la coordinació d’aquestes sota una única candidatura per concórrer a les eleccions.

I per denominar aquest espai unitari, suposadament tan necessari, es parla sovint de transversalitat independentista. Segons el meu punt de vista la transversalitat (plantejada en termes d’unió d’organitzacions, partits o plataformes electorals) és una proposta de dubtosa utilitat real o fins i tot oportunista per part de sectors/partits polítics que volen cobrir la seva quota d’independentisme sense anar gaire més enllà de simples proclames o discursos d’exaltació patriòtica aprofitant l’efervescència de dates com la diada o conjuntures polítiques concretes. Ara per ara, al meu parer, la transversalitat la representa únicament i exclusiva l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i les seves assemblees territorials, de la mateixa manera que en el seu moment un espai comú de treball foren les consultes sobre la independència. Compartint o no els seus plantejaments, estratègies i/o funcionament intern, i malgrat la multitud de dubtes que a alguns ens genera cal tenir present que l’ANC existeix i jugarà, molt probablement, un paper necessari en el procés de consecució de l’estat propi. Ara que ja es parla d’una majoria social favorable a la independència, almenys així ho indiquen totes les enquestes si més no pel que fa a la CAC, el paper de l’ANC serà important per continuar difonent el discurs independentista en molts àmbits de la societat catalana.

Tot i així cal tenir molt present que la tasca de l’ANC com a moviment transversal no és l'única via a seguir, ni l’únic front obert i ni de lluny l’únic repte que tenim al davant els catalans i catalanes. Sobretot ara, que sembla que la independència és possible i cada cop més a prop, crec ens hem de plantejar molt i molt seriosament què farem l’endemà de la independència. Perquè un cop aconseguim l’estat propi tindrem una molt bona ocasió de construir una societat que s’allunyi de la mala influència i de la mediocritat democràtica dels estats espanyol i francès. I tenir clar això, el què farem l’endemà, crec és tant important com la independència en si mateixa.

I aquí és on entren en joc moltes organitzacions, col·lectius, partits i persones que tenim molt clar que la independència és molt necessària (segurament tant o més com ho creuen els "independentistes tranversals’") però que no es tracta d’un simple canvi de bandera als edificis oficials. La consecució de l’estat propi ha d’anar associat necessariament a un projecte clar de país.

Cal pensar com plantegem el dia després de proclamar de la independència perquè el context social i econòmic així ho requereix. L’estat propi ens ha de servir per ser més eficients gestionant els nostres recursos per tal d’oferir millors serveis a la ciutadania, per ser més solidaris aplicant noves polítiques d’immigració i acollida, per garantir una educació i sanitat públiques i de qualitat, per repartir millor la riquesa i afavorir els que més pateixen la crisi del sistema capitalista i la dictadura dels bancs i lobbys econòmics. La independència també ens ha de permetre girar full i aprofundir en la qualitat de la nostra democràcia, tot oblidant l’actual model de democràcia espanyola contaminada de tics feixistes del passat.

És imprescindible anar construint o almenys posar els fonaments de la futura nació catalana independent. Cal fer-ho des d’ara mateix i cal fer-ho treballant amb fermesa des de tots els fronts i sempre pensant en les dues lluites: la lluita per la independència nacional i la lluita per un model social més just que garanteixi els drets socials bàsics. Aquí tenim un gran repte però també una gran oportunitat com a poble. Tenim la oportunitat d’anar molt més enllà del que ens podríem imaginar si només penséssim en un simple canvi de bandera. Per això la transversalitat entesa com a l’aglutinament de forces pro-independentistes pagant com a preu la renúncia a propostes de caire social és, en el fons, un sense sentit que no fa més que buidar de contingut la lluita independentista i ens fa perdre la oportunitat de progressar com a futur poble alliberat.  A més, cal tenir en compte que aquestes propostes de transversalitat que demanen aparcar les reivindicacions socials (pel suposat bé comú de ‘’tot’’ l’independentisme) en el fons no fan més que legitimar la continuïtat del règim polític actual en la futura nació catalana independent. I aquest també és un posicionament social, el mateix que ens ha abocat a la crisi actual.

Si no plantegem que volem fer quan assolim l’estat propi molt probablement la independència ens haurà servit de ben poca cosa.