El passat 27 de juny es van fer públics els resultats de la segona onada de 2012 del Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). La majoria de mitjans de comunicació, a l'hora d'explicar els resultats de l'enquesta, han destacat una dada de forma gairebé exclusiva: per primera vegada en la història, el nombre de ciutadans partidaris que Catalunya tingui un estat propi supera percentualment qualsevol altra opció. L'estat independent d'Espanya és la preferència del 34% dels enquestats (l'any 2006 només ho volia un 13,9%). El 28% és partidari d'un estat dins d'una Espanya federal (aquesta és, històricament, la opció que havia reunit més adeptes) i un 25% ja veuria bé l'actual autonomia. En cas que es produís un referèndum sobre la independència de Catalunya, els resultats encara són més explícits: el 51% dels ciutadans afirma que votaria a favor, mentre que tan sols un 21% ho faria en contra.

Que el 51% de catalans tingui decidit que dirà “sí” en un referèndum sobre la independència és una informació molt rellevant, i és lògic que els mitjans de comunicació hi hagin dedicat una atenció prioritària. Ara bé: a l'hora d'explicar un Baròmetre que compta amb desenes de taules estadístiques, l'anàlisi hauria d'anar una mica més enllà. Hi ha dades que s'han destacat menys, i algunes són molt significatives si el que volem és fer un retrat fidel de la societat catalana actual. Per exemple: tot i que en els últims anys l'anomenat “sobiranisme transversal” ha estat en boca de molts opinadors a l'hora d'explicar el creixement dels partidaris de l'estat propi, resulta que la gran majoria d'independentistes catalans són d'esquerres. El catedràtic de Ciència Política de la UB Jordi Matas ha fet l'exercici de creuar les dades entre ideologia i partidaris de l'estat propi, i n'esbossava algun resultat en aquest article al diari El País. El balanç és contundent: el 70% dels ciutadans que votarien “si” se situen a l'esquerra de l'arc ideològic. Mirant al detall, gairebé la meitat dels independentistes (un 46%) es considera netament d'esquerres. El centre esquerra té un 22% de partidaris, i el que a l'enquesta s'anomena “extrema esquerra”, un 2%. En canvi, els sobiranistes de dreta són una clara minoria: tan sols un 11%, xifra que inclou els qui s'adscriuen al centre dreta, la dreta i l'extrema dreta. Per últim, un gens menyspreable 17% d'independentistes es defineix”"de centre”.

S'entén, però, que la majoria de mitjans no hagin realitzat aquesta lectura. Posar el focus no només en la qüestió nacional, sinó també en la qüestió social, dibuixa un panorama gens còmode per a l'actual coalició governant. Algunes dades més que pràcticament ningú ha destacat: la principal preocupació dels catalans és l'atur (34% dels enquestats), la segona, el funcionament de l'economia (12%) i la tercera les retallades al sector públic (8%). El sistema de finançament de Catalunya, probablement el tema que ocupa més espai en les seccions de política dels nostres diaris, apareix en quart lloc (5%). Més dades: el 75% considera que la situació econòmica del país és avui pitjor que fa un any; i el que és pitjor: el 50% afirma que la seva situació personal ha empitjorat durant el mateix període. Una constatació que les “polítiques d'austeritat” de l'actual Govern no estan tenint l'efecte desitjat a l'hora de sortir de la crisi. Al mateix temps, tampoc és cert el tòpic que diu que la gent passa de la política. Al ser preguntats sobre quin hauria de ser el principal objectiu del país durant els propers deu anys (amb quatre opcions tancades) la majoria dels enquestats (un 44%) considera que caldria augmentar la participació dels ciutadans en la presa de decisions públiques, per sobre d'aturar la pujada dels preus o “garantir l'ordre en el país”. Sembla que l'“efecte indignats” ha calat a fons.

De l'anàlisi d'aquestes dades se'n desprenen com a mínim dues conclusions. Una afecta als mitjans de comunicació i l'altra al Govern de Catalunya. Pel que fa la als primers, no s'entén que, sent majoria els independentistes d'esquerres, aquests estiguin tan infrarepresentants en els espais de debat i opinió. Resulta estrany que els partidaris de l'estat propi que ostenten més altaveus siguin majoritàriament d'adscripció liberal o conservadora, de la mateixa manera que tampoc no es correspon amb la realitat social que els opinadors d'esquerres siguin majoritàriament federalistes, autonomistes o unionistes. I pel que fa al Govern, no té cap sentit que en un context en què la majoria de la població es partidària de polítiques progressistes i es decanta per l'estat propi, CiU s'entesti a pactar amb un partit de dretes i espanyolista com el PP per seguir retallant l'estat del benestar sense plantejar horitzons nacionals engrescadors. El president Mas, si vol, té la oportunitat de passar a la història: només cal que, fent cas del parer de la majoria, aturi les retallades i comenci a assentar les bases per a l'exercici del dret a l'autodeterminació. Si no s'hi veu capaç, el millor que pot fer és posar punt i final aquest Govern i convocar eleccions. A partir d'aquí, l'esquerra partidària del dret a decidir hauria d'enfrontar-se al repte de presentar una  alternativa que estigués a l'alçada del moment històric i que, vista la radiografia social del país, tindria la simpatia de gran part de la ciutadania.