Les imatges que ens estan arribant aquests últims dies d'Astúries i de Lleó impacten. Però no impacten perquè siguin especialment dures, sinó perquè reflecteixen el retorn d'un fenomen que mai no va ser, tot i que més d'un i una ens va anunciar la seva mort fa 20 anys.

Els clients que van anunciar el final de la història i van festejar abans d'hora, el definitiu triomf del capitalisme no comptaven amb tot allò l'aportat i explicat per Marx. El capitalisme té unes lògiques implacables i és que quan s'exploten tots els mercats, s'espolien tots els recursos dels pobles i no queden llocs on vendre el producte es crea un excedent que provoca inevitablement una crisi. Hi ha productes elaborats, però no hi ha a qui vendre'ls, perquè manquen diners i si no hi ha compradors, i el capitalisme esclata.

És una lògica implacable i fa 20 anys ja s'endevinava que això passaria. Hi ha molts textos a internet que així ho testifiquen, fins i tot en l'època de les vaques grasses, quan el bon viure i l'estat de benestar semblava que no tindria fi. Qualsevol obrer europeu podia tenir un pis, una casa a la muntanya o a la platja, i un parell de cotxes. La mentalitat de nous rics es va apoderar de les classes mitjanes, fins i tot de certes classes baixes, i parlar de socialisme i revolució era predicar al desert. Els comunistes érem una mena de nostàlgics d'una altra època, condemnats a viure dels contes de l'avi o de l'àvia. I hi hagut una munió de dones que han escrit pàgines de glòria pel socialisme.

Però hem despertat del somni, almenys les mentalitats que estaven adormides, i ara ens trobem amb les dues característiques fonamentals del capitalisme.

D'una banda la seva aresta més explotadora i sense entranyes i el menor humanisme. El que plantegen els gestors d'aquesta maledicció anomenada avui dia "economia de mercat" és l'explotació de l'ésser humà per l'ésser humà de la manera més descarnada. Cal treballar fins a complir els 70 anys, buscar-se la vida en drets bàsics com l'educació, sanitat, habitatge, i buscar-se la vida en una jungla implacable en la que el teu millor amic et pot devorar.

El dret al treball és una utopia i els que treballen s'han de fer a la idea de fer-ho gairebé sense drets. L'empresa és el teu Déu i l'encarregat el seu profeta, del qual has de seguir en totes les seves indicacions, fins i tot amb el risc que hi puguis perdre la vida.

L'explotació d'altres pobles creix, sense màscares, rescatant les pràctiques més atroces del segle XIX. Invasió pura i dura, així, en tot just 20 anys amb les més estrafolàries excuses l'imperi ha envaït i saquejat diversos pobles, Iraq, Afganistan, Líbia; i té en cartera més invasions, com la de Síria, Iran, Veneçuela. Pobles tots ells dignes i que han escollit camins diferents de desenvolupament al proposat per les bandes capitalistes.

En definitiva, la barbàrie que ens va dir Rosa Luxemburg, era aquesta, i això és el que tenim en l'actualitat. 20 anys després de la caiguda del bloc socialista, l'imperialisme ha desenvolupat multitud de plans, que abans no podia portar a terme per la pressió soviètica i sobretot per la pressió que exercia el seu Exèrcit Roig i el contrapès que oferia davant la banda criminal OTAN.

La segona aresta amb què ens toca enfrontar-nos i que alguns, en un somni d'un capitalisme dolç, no encertaven a veure, és el seu caràcter feixista. El feixisme no és una ideologia en si mateixa. El feixisme és una arma que utilitza el capital en el mateix moment que li cal

Per això, en aquests moments en què el capital es veu en dificultats, és quan de nou va a utilitzar formes i maneres no democràtiques. Les lleis, que ens anuncia l'estat espanyol són l'avantsala d'un estat autoritari en el qual volen que sigui impossible tant la llibertat dels pobles que ens toca patir el poder de Madrid, com la possibilitat de sortides progressistes (no parlem ja de sortides revolucionàries ..) a aquest estat, al qual ens condemna el capital.

I són possibles sortides en altres paràmetres, aquí tenim el cas d'Islàndia; però precisament per evitar més Islàndies ens plantegen aquest conglomerat de lleis. Són feixistes i punt. Ni són humans, ni tenen cap vergonya ni tarannà. Tant els fa saber que la gent comença a passar-ho realment malament, fins i tot a patir fam. Són feixistes i defensen els seus privilegis que recull la Constitució consagrant la unitat de l'estat espanyol. Espanya és una unitat de mercats i res més.

El fenomen que hem vist reviure aquests darrers dies a Lleó, Andalusia i Astúries és, clarament, la lluita de classes. No ha mort, com van dir fa 20 anys.

El problema podem ser nosaltres mateixos. Interioritzem tot això i actuarem en conseqüència? De moment, els meus "amics" de l'esquerra mema i el seu pacifisme de pandereta, segueix somiant amb un capitalisme guai en el qual "democràticament" i a cop de trena i batukada, aconseguim certes millores que ens facin dormir a gust amb la nostra consciència.

Però l'esquerra real, l'esquerra combativa, ha de començar a posar-se les piles. Tenim Astúries i Lleó com a bon exemple. O Andalusia, on no cessa la repressió contra el moviment sindical conseqüent. L'esquerra ha d'estar a l'altura del que les circumstàncies li exigeix i la conjuntura fora de mida que li planteja el capital. I si no està a l'alçada, sobra, així de clar.

Si un moviment polític d'esquerra, marxista i revolucionari deixa de banda les anàlisis en clau de classe i en clau anticapitalista pel socialisme, si es despulla de les eines mínimament necessàries per portar el poble a la victòria i que aquest poble pugui començar les tasques de construcció del socialisme, aquest moviment o partit polític ha fet desistir de la seva tasca històrica ... la presa del poder i la transformació d'aquest per un poder revolucionari que alliberi a éssers humans i poble d'aquesta pesta que és el capitalisme. Prendre el poder, però per transformar-lo i crear el socialisme. Liquidar l'explotació i el feixisme que ens planeta avui dia l'estat capitalista. Aquesta és la tasca més urgent.