Les diferents reformes laborals que s’han dut a terme en els darrers trenta anys tenen un element en comú: cada nova legislació ha suposat un retrocés en els drets i condicions laborals de la classe treballadora. Ara bé, dit això cal també analitzar cada reforma en concret i observar, per exemple, si en un cas determinat hi ha un salt qualitatiu. Sens dubte, el Reial Decret Llei 3/2012 que va entrar en vigor el passat 13 de febrer representa un d’aquests salts qualitatius i pot ser considerat sense exagerar una veritable declaració de guerra contra la classe treballadora.

En analitzar la darrera reforma laboral del PSOE al número 47 de La Veu, recordàvem les paraules que Alícia Sànchez-Camacho havia pronunciat el passat 7 de juny al Senat espanyol quan es debatia la nova legislació del govern “socialista”: “Se necesita flexibilizar la negociación colectiva para que decidan los empresarios, y eso lo vamos a hacer nosotros”. Doncs bé, aquestes paraules sintetitzen la música i la lletra de la nova normativa laboral: a partir d’ara la patronal té el poder de decidir unilateralment sobre gairebé tots els aspectes de les condicions laborals de la classe treballadora. No cal estranyar-se de l’estat d’exultació amb què els diferents representants d’aquesta patronal van rebre el nou Decret Llei 3/2012.

Si en repassem el contingut, la nova legislació referma el camí emprès pel PSOE tot agreujant-lo. A grans trets, els aspectes més significatius són els següents:

• S’abarateix l’acomiadament, de manera que es rebaixa el màxim de dies per any treballat en els casos dels improcedents (passa de 45 dies per any treballat a 33 i un màxim de 24 mensualitats, en lloc de 42) [1]. A més, en els procedents, que són els que es volen generalitzar, la indemnització és de 20 dies per any treballat i 12 mensualitats com a màxim. Es considerarà procedent un acomiadament quan hi concorrin causes econòmiques, és a dir, “quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos com ara l’existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres”. Amb aquesta normativa la patronal gaudeix de força discrecionalitat a l’hora d’extingir un contracte,si es té en compte que la nova legislació permet acomiadaments en casos en què hi hagi beneficis o que els balanços d’una empresa són fàcilment manipulables.

  També seran causa d’acomiadament procedent les absències d’un/a treballador/a quan arribin a un 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius o al 25% en quatre mesos discontinus en un període de 12 mesos. En aquests supòsits s’inclouen les absències justificades mèdicament si són inferiors a 21 dies. De fet, l’absentisme justificat ja existia com a causa d’acomiadament, però ara es deslliga de l’absentisme total de la plantilla.

• Desapareix la intervenció de l’autoritat laboral en els ERO, la decisió final dels quals dependrà en darrer terme dels empresaris. D’altra banda, s’introdueixen els ERO a l’administració pública per al personal laboral, amb l’objectiu gens amagat de retallar les plantilles dels serveis públics.

• La contractació es precaritza encara més. Així, es crea un contracte de treball “indefinit” per a empreses de menys de 51 treballador(e)s, el qual comptarà amb bonificacions a la seguretat social i avantatges fiscals i en què el treballador o treballadora estarà a prova un any, és a dir, se’l podrà acomiadar sense cap indemnització. A més, preveient uns salaris baixos en aquesta modalitat de contractació, l’assalariat/da podrà completar el sou amb un 25% de la prestació social si hi té dret. D’altra banda, es manté el fracassat contracte de formació ampliant tant l’edat màxima (de 25 a 30 anys) com la duració (tres anys), però, per si no n’hi havia prou, un cop finalitzats aquests 3 anys es pot encadenar un altre contracte de formació amb la mateixa persona si és per a una altra funció. És a dir, mà d’obra barata fins als trenta anys.

• Quant a la negociació col·lectiva, el conveni d’empresa preval sobre el del sector i es facilita que un empresari se’n desvinculi adduint causes econòmiques, de manera que se li atorga poder per modificar els salaris, els horaris, els torns, etc. De fet, i en general, els empresaris podran canviar las condicions laborals per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció relacionades amb “la competitivitat, productivitat o l’organització tècnica o del treball en l’empresa”. Aquests eren els objectius fonamentals de la patronal, que amb la nova (des)-regulació gaudeix d’un poder absolut en la negociació amb els seus treballador(e)s.

• Finalment, les ETT podran actuar com a agències de col·locació, la qual cosa significa avançar en el procés de privatització dels serveis públics d’ocupació.

Davant d’aquesta agressió a la classe treballadora, les cúpules de CCOO i UGT s’han vist forçades per les seves bases i pels sindicats alternatius a convocar una vaga genera [2]. Ara bé, en plantejar com a objectiu de la vaga reformar la nova normativa, o bé pretenen enganyar la classe treballadora, o bé no s’han adonat de la realitat: el paradís socialdemòcrata, en què somnien, ha quedat definitivament esbotzat amb la darrera crisi del capitalisme.

D’aquesta incomprensió de la realitat només se’n pot derivar una crisi profunda d’aquest model sindical. La lluita de classes s’ha aguditzat i medicina socialdemòcrata ja no serveix, entre d’altres raons perquè el capitalisme prescindeix directament d’una nosa que impedeix l’acumulació incessant de capital. El miratge del pacte entre capital i treball ha desaparegut i és estèril implorar a la patronal que negociï, com fan els dirigents de CCOO i UGT, perquè el capital se sent fort i està guanyant de moment la guerra.

En aquest context de dur enfrontament, un sindicalisme alternatiu, combatiu i nacional hi pot tenir un cert espai, amb la condició que l’Esquerra Independentista defineixi una estratègia sindical i sàpiga trobar les eines més adequades per implementar-la. Però no n’hi ha prou amb això: ara més que mai cal construir una alternativa política socialista que posi l’economia al servei del poble i no pas d’una minoria embogida.

Joana Gorina