El títol de l’article podria ser la resposta a la pregunta que tantes vegades ens fan a tots aquells que intentem lluitar contra l’homofòbia i la transfòbia: “Voleu dir que cal estar sempre amb la pancarta i el megàfon amunt i avall? Però si ara tot ha canviat molt, si fins i tot us podeu casar!”. I també per part d’algunes lesbianes i d’alguns gais amb prou sort, més autoengany i poca solidaritat: “Per què hem de fer bandera sempre de com som? Jo puc fer la meva vida i ja estic bé així”. Doncs et felicito, però no tothom és tan afortunat.

Algú pot dir que el títol és exagerat. És cert que hem anat guanyant espais de llibertat i que hem anat aconseguint el reconeixement d’alguns drets, gràcies sempre a la lluita del moviment per l’alliberament LGTI (ningú ens ha regalat res!). És cert també que molts gais i moltes lesbianes podem, després de molts cops de puny de la vida i de molts esforços personals, viure la nostra existència amb un mínim de llibertat, tot i que aquesta és sempre de menys qualitat (per dir-ho d’alguna manera) que la dels heterosexuals. Però és encara més cert que d’uns anys ençà hem deixat d’avançar, no ens hem mogut, som on érem. I encara més. Correm el risc de retrocedir. Hi ha nombrosos exemples que ho demostren.

El proper 17 de maig tornarem a commemorar el Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia, que recorda la decisió de l’OMS, presa el 17 de maig de 1990, de treure l’homosexualitat de la llista de malalties. La transsexualitat, però, segueix formant part encara d’aquesta llista (el 22 d’octubre se celebra, també, el Dia Internacional per la Despatologització Trans). És un bon moment, doncs, a les portes d’un nou 17 de maig, per fer un repàs a diversos casos recents que demostren el que estem afirmant.

El primer que cal recordar és que a 5 països del món continua vigent la pena de mort contra l’homosexualitat, i a desenes d’estats més segueixen imposant-se penes de presó a lesbianes, gais i trans pel sol fet de ser-ho. Aquesta és la més gran expressió d’homofòbia institucional. I pràcticament ningú en diu mai res.

Mentre això passa a nombrosos estats, a tota la resta del món no se’ns assassina legalment, però la majoria de vegades els assassins gaudeixen de la mateixa impunitat. El mes de març passat moria a Santiago de Xile Daniel Zamudio, gai de 24 anys xilè. La nit del 3 de març un grup de neonazis, que ja l’havia agredit anteriorment, el va atacar en plena via pública. El van agredir brutalment a cops de puny i coces, el van colpejar amb pedres, el van cremar amb cigarrets, li van tallar una orella i li van marcar esvàstiques amb un vidre a l’esquena i al pit. La tortura va durar 6 hores. Després de tres setmanes agonitzant a l’hospital, el jove va morir. A l’Uruguai, ara fa un mes, dues transsexuals van ser assassinades a trets al mig del carrer. Els crims encara no s’han esclarit, i la premsa del país va tractar el tema amb una falta de respecte insultant, definint les víctimes com a travestis i utilitzant el seu antic nom masculí. En diferents mitjans digitals es podien llegir comentaris que culpaven les víctimes del seu propi assassinat pels seus “comportaments inadequats”.

Als Estats Units d’Amèrica (i a molts altres llocs), milers d’adolescents lesbianes, gais i trans són assetjats als instituts. Molts d’ells acaben decidint treure’s la vida, en el que esdevé una altra forma d’assassinat homòfob en tota regla, sovint camuflat sota el paraigua més genèric del bullying. La xarxa està plena de vídeos d’adolescents suplicant ajuda i de campanyes que denuncien aquesta situació.

Més a prop del nostre país, el passat Divendres Sant, el bisbe d’Alcalá de Henares s’afegia al seu homòleg de Solsona i a l’arquebisbe de Tarragona fent de nou declaracions homòfobes sense cap tipus de pudor. En una missa retransmesa per la televisió pública espanyola, Juan Antonio Reig Pla va afirmar que els gais, que segons ell estem desorientats, ens “corrompem i prostituïm” anant a “clubs d’homes nocturns”. “Us asseguro que troben l’infern”, va rematar.

Pocs dies abans, les organitzacions per l’alliberament LGTI catalanes ja ens havíem mobilitzat per evitar que Sizzla, cantant jamaicà, amb lletres descaradament homòfobes, cantés al nostre país. “Boom!, boom!, els mariques han de morir”, “Disparo mariques amb la pistola”, “Sodomites i mariques, mort per a ells!”, són algunes de les seves perles. Finalment es va aconseguir que es cancel·lessin tots els seus concerts previstos a l’estat espanyol, però el mateix dia que el bisbe d’Alcalá de Henares feia les seves declaracions, Sizzla cantava el seu odi al Coliseu dos Recreios de Lisboa, amb provocacions incloses dels seus fans cap als activistes LGTI que protestàvem.

L’últim dels exemples d’aquest primer quadrimestre de 2012 ple d’homofòbia i de transfòbia, és el que va protagonitzar a finals de març Ellen Johnson Sirleaf, presidenta de Libèria i, atenció, recent Prem Nobel de la Pau, quan va defensar públicament les lleis homòfobes del seu país, que castiguen amb pena de presó a lesbianes i gais. Què passaria si qualsevol Premi Nobel de la Pau defensés lleis discriminatòries contra alguna ètnia, contra alguna religió o contra les dones, per exemple? Com a mínim hi hauria un bon rebombori. En canvi, aquesta notícia no va passar d’un breu a alguns mitjans.

És doncs imprescindible que tothom participi en la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia. No pot ser que aquesta la duguem a terme pràcticament sempre només lesbianes, gais i trans. Primer de tot, perquè la lluita contra qualsevol discriminació és cosa de tothom que pretengui un món millor. I, a més, perquè hem d’entendre d’una vegada que tothom és susceptible de patir homofòbia en algun moment de la seva vida; No cal ser gai per patir assetjament homòfob a l’escola, n’hi ha prou en tenir una manera de fer que no quadri amb la de mascle dominant, tenir un amic íntim, sentir curiositat un dia o portar una samarreta rosa, per exemple. Cal, doncs, que tothom s’hi impliqui, de la mateixa manera que ens impliquem en la lluita contra altres discriminacions.

I cal també que des de l’activisme LGTI no oblidem aquesta vessant de la lluita, perquè mai podrem portar a la pràctica la revolució sexual si ens assassinen impunement pel carrer o a la forca, si ens agredeixen a l’institut, si ens fan fora de casa quan sortim de l’armari o si ens hem d’exiliar (i amagar) entre la sordidesa de les grans ciutats per viure la nostra sexualitat.