Quan el juliol del 2011 analitzàvem les passades eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià, dèiem que hi havia uns xicotets canvis en la tendència del vot, però que això podia marcar una tendència de fons. En les darreres votacions al parlament espanyol aquesta tendència va continuar amb una pèrdua de vots mínima del PP, una davallada important de la delegació valenciana del PSOE i un augment de l’abstenció. També es va produir la consolidació dels espais aconseguits a les autonòmiques per Esquerra Unida i per Compromís. Malgrat el canvi de tendència, el poder seguia de manera aclaparadora a mans del PP. Per què, doncs, en tan sols uns mesos des de les darreres eleccions, el PP, que va guanyar amb majoria absoluta al País Valencià, ha perdut al carrer el que havia guanyat a les urnes?

Les raons són diverses:

1. Els vots del PP són molt heterogenis socialment. Té, evidentment, els votants fidels de dretes i de l’extrema dreta, però una majoria de votants donen suport a aquest partit no per una qüestió ideològica o d’identitat d’interessos, sinó pensant en el més immediat. Aproximadament un 40% dels seus vots provenen de la classe treballadora. Són vots clarament alienats, de persones que confonen el discurs populista del PP amb la solució dels seus problemes més immediats.

2. Hi ha una crisi econòmica que al País Valencià té uns efectes molt durs, a causa de l’aposta per l'especulació i l’economia de serveis de poc valor afegit. La construcció sense mesura d’apartaments a les ciutats i zones turístiques de la costa ha destruït la natura i l’agricultura tradicional i ha descapitalitzat la indústria més arrelada. Aquesta aposta per la construcció i l’especulació financera ha creat uns llocs de treball de caire temporal i poc productius, que, amb la crisi, han desaparegut. Sense perspectives de millorar, l’atur està afectant totes les capes populars (més de mig milió de persones) però especialment la gent jove.

3. La Generalitat valenciana fa temps que va entrar en fallida econòmica, però des de les darreres eleccions estatals la intervenció i control del govern espanyol és total. Les caixes d’estalvi valencianes (Bancaixa i la CAM) i el banc de València han estat destruïts i absorbits per entitats espanyoles amb seu a fora del territori. La responsabilitat recau en la política de la Generalitat basada en grans esdeveniments i grans negocis per als amics, amb l’objectiu declarat de portar un turisme de luxe que no ha fet cas del reclam, i en el manteniment, per mitjà de préstecs, d’una administració i d’uns serveis públics a què la Generalitat no ha pogut fer front amb els seus propis recursos, malbaratats prèviament en eixes obres faraòniques.

Sense els resultats econòmics esperats, creient com la lletera que podrien tornar els diners a les caixes, a hores d’ara, la Generalitat està intervinguda de facto i només pot gastar el que autoritza el govern de l’Estat espanyol. La conseqüència més visible d'aquesta situació és que no hi ha fons ni capacitat creditícia per mantindre els serveis públics essencials: sanitat, educació i serveis socials.

4. La corrupció dels polítics del PP (i també del PSOE) ha fet que en aquests moments l’administració pública es trobe sense capacitat per respondre a l’emergència social creada per la crisi. Els escàndols es succeeixen uns darrere els altres i afecten empresaris, càrrecs públics i alts funcionaris, posats a dit pel PP, la qual cosa crea la imatge que la corrupció és generalitzada i sense fi.

5. Les mesures polítiques per frenar aquesta situació de fallida de la Generalitat no són altres que fer pagar la crisi a les classes populars. En això coincideix amb les decisions de la dreta espanyola, europea i mundial d’aprofitar la crisi per assaltar els espais de “benestar” i drets que encara manteníem. El decretàs del govern de la Generalitat de gener d’enguany implica mesures com la privatització encoberta de la sanitat i de l’educació, la destrucció de llocs de treball públics (els privats fa anys que es destrueixen) i la disminució dels salaris dels i les treballador(e)s públics i privats. En definitiva, mesures neoliberals que fan que la crisi la pague el poble tant pel que fa als aspectes econòmics com també quant als aspectes realcionats amb les llibertats públiques i les cobertures socials.

Les conseqüències han estat les imatges que han donat la volta al món: estudiants sense professors/es o sense calefacció, ja que no hi ha diners ni per al manteniment bàsic dels centres educatius ni per contractar el personal i el professorat adient. Per altra banda, la disminució dels treballadors/es de la sanitat pública i del material necessari per mantindre un funcionament acceptable ha provocat que augmenti el temps d'espera per a rebre l’atenció sanitària. També s’han acabat les subvencions per a despeses socials, atenció a la població gran i malalts crònics i dependents, etc. Els deutes a les farmàcies, a les cooperatives socials, a proveïdors de tota mena, etc. no fan sinó créixer.

Aquest ha estat el rerefons que ha fet després de molts anys amplis sectors de la societat es mobilitzen. Les grans manifestacions en defensa dels serveis públics, especialment a favor de l’educació pública en català i de qualitat, en la mesura que afecta la població més feble (els nens i les nenes), han augmentat el nivell de consciència de les capes populars, que cada vegada més veuen en la lluita la forma de demostrar la seva indignació.

La brutal intervenció de la policia contra els i les estudiants ha generat un moviment de solidaritat que feia anys que no es veia al País Valencià. Els governants del PP s’han equivocat, pensant que la solidaritat davant la intervenció policial amb els estudiants seria com fins fa poc, molt localitzada i protagonitzada per sectors anomenats radicals i fàcilment criminalitzables.

Però aquestes raons no expliquen per si mateix el grau de contagi, l’extensió i la profunditat de la solidaritat i lluita expressada als carres del País Valencià. Si fos així estaríem donant la raó a qui diu que el malestar social, l’acció de protesta i la repressió són suficients per a encadenar un procés revolucionari i hi ha milers d’exemples que demostren el contrari.

Les lluites d’aquests dies connecten mitjançant el subconscient col·lectiu amb tota una història d’agressions espanyoles, patriarcals i capitalistes i també amb l’orgull i la resistència d’un poble que una vegada rere altra s’aixeca amb dignitat per continuar lluitant. Les guerres d’extermini contra el nostre poble, tant al 1707 com al 1936/39, la terrible repressió de la postguerra i la política colonial d’impostos mantinguda des del decret de Nova Planta fins als 6.000 milions d’euros que mitjançant l'espoli fiscal ens furten en l’actualitat any rere any, així com la sistemàtica política desnacionalitzadora per anticatalana, no són sinó fites simbòliques de més de 300 anys de dominació aliena, d’explotació i opressió, però també de lluita i resistència.

Però a més del subconscient col·lectiu també hi ha la memòria recent i històrica, mantinguda per xicotetes organitzacions i per persones que en aquest anys de davallada de la consciencia col·lectiva han estat malgrat tot fidels als interessos històrics del nostre poble treballador. Així, i a tall d’exemple, podem afirmar que les mobilitzacions actuals connecten amb la victòria del Parc Alcosa o amb la defensa aferrissada de Salvem el Cabanyal, de Salvem el Botànic o de Salvem la Model.

També enllacen amb les resistències desesperades de la gent de la Punta contra l’especulació portuària, que al seu torn connectaven directament amb la lluita dels anys 80 per mantenir verd i públic el llit del riu Túria al seu pas per València o amb la defensa del Saler a les acaballes del franquisme, o també amb la lluita del moviment veïnal per exigir uns equipament mínims als barris i pobles.

Malgrat la intermitència, al País Valencià s’ha lluitat molt i bé. Fins i tot s'han guanyat batalles duríssimes que semblaven perdudes, com les lluites reeixides als 80 per aconseguir que les 50.000 dones que treballaven com a eventuals als magatzems de fruites i verdures passaren a tenir categoria de fixes discontínues, cosa que els garantia un mínim de jubilació; o les que dugueren a terme els 80.000 collidors de taronja per a aconseguir un conveni digne. Cal recordar que aquestes vagues eren combatudes per dispositius de la Guàrdia Civil amb la metralleta a la mà, amb incendis de magatzems, amb la detenció de sindicalistes, amb la crema de cotxes dels piquets... I què n'hem de dir, de les impressionants vagues dels treballadors de l’EMT de València, que van aconseguir convenis molt per sobre de la mitjana i van marcar un camí?

Cal que no oblidem tampoc que la primera gran lluita contra el mal anomenat procés de reconversió industrial engegat pels governs de Felipe Gonzalez i Miguel Boyer i pactat amb l’oligarquia alemanya i francesa, va ser la del poble de Sagunt en defensa del manteniment de la siderúrgia. Van ser 14 mesos de lluites intensíssimes, amb diverses vagues generals a la comarca del Camp de Morvedre, amb jornades de lluita solidaria a l’Horta i altres indrets del territori, amb talls de carreteres i vies ferroviàries... Sí, aquesta lluita, com moltes altres, es va perdre finalment però amb molta dignitat, i va deixar un pòsit de consciencia de lluita obrera i popular que només necessita d’una espurneta per tornar a flamejar i fer viva la memòria.

Les lluites estudiantils presents també connecten amb les lluites en defensa de la llengua i cultura catalanes i amb les universitàries dels anys 70 i 80: lluites per la llibertat i pel dret a estudiar del jovent de famílies treballadores, lluites per instal·lacions dignes i per beques suficients...

No és aquí el lloc per fer la història combativa del nostre poble, però valguen aquests pocs exemples per a negar de soca-rel el suposat meninfotisme del poble valencià, del poble català. La primavera valenciana emergeix de la terra treballada, plantada i regada per lluites que ens neguen a quedar soterrades per les traïcions de la Transició, els tòpics interessats o les batalles perdudes o guanyades però mal explicades. Hem de respectar la memòria històrica ni que siga per respectar el record dels caiguts en aquestes lluites.

Però cal també que situem avui amb perspectiva política les mobilitzacions dels estudiants i l’àmplia solidaritat mostrada des de diversos sectors socials. Les dimensions de les actuals mobilitzacions no seran suficients per a fer que els governs i l’oligarquia local i forània canvien de política. Hem d’afavorir i garantir un procés racional i creixent d’autoorganització popular i no pensar que amb les manifestacions i ocupacions n'hi ha prou. No hem de confondre pas políticament quin és el moment i la correlació reals de forces i desatendre l’urgent necessitat de construir la Unitat Popular, que és cada vegada més necessària perquè aquests moviments populars no tinguen una falsa eixida socialdemòcrata i, per tant, dins del sistema, sinó que es dirigisca a la necessària ruptura democràtica i al dret a decidir per nosaltres mateixa.