El passat 25 d'Abril, a la secció «debat» del periòdic ARA, un dels seus columnistes habituals, el «filòsof» (així es presenta ell mateix) Ferran Sáez Mateu escometia contra les manifestacions –i els manifestants– que darrerament han sovintejat Barcelona. Sáez Mateu comparava aquestes manifestacions, els eslògans i algunes idees genèriques, amb l'ascens dels moviments feixistes a Europa en la primera meitat del segle XX. No debades l'article porta per títol «Marcia su Barcellona», en referència, a bastament reiterada al llarg de tot el text, al 90è aniversari de la marxa dels squadristi de Mussolini sobre la ciutat de Roma, preludi de la instauració del règim feixista per antonomàsia. Així rematava Sáez Mateu el seu article: «De vegades, la banalitat insubstancial i efímera de la moda ens pot confondre i ocultar la veritable continuïtat de determinades idees i actituds. Cap al 1920 el jovent seguia unes modes i ara en segueix unes altres. Els recomano que en la propera marcia su Barcellona–aquí en tenim una cada tres mesos– deixin de banda l'estètica i l'embolcall terminològic dels participants i es fixin en el rerefons de les idees que esgrimeixen, 90 anys després de les originals».

Saéz Mateu acusa obertament els actuals moviments d'oposició popular de mantenir notables coincidències ideològiques amb aquells altres moviments totalitaris, i en conseqüència de pretendre soscavar el sistema democràtic. Diu: «La URSS i la Itàlia feixista tenien en comú el fet de rebutjar la democràcia parlamentària i el capitalisme, és a dir, el sistema. Apostaven per democràcies reals en què, com també demanava Falange Española, es nacionalitzés la banca i es produís un procés de semicol·lectivització dels mitjans de producció. Els sona d'alguna cosa, tot això? Jo diria que sí. En tot cas continuem, perquè les coincidències no acaben aquí.».

No dic jo que entre aquesta multitud de persones que s'han manifestat –i es manifestaran– a Barcelona, i per moltes altres ciutats, hi haja alguns elements de signe feixista, siguen confusos o emboscats. No sóc tan ingenu per a no ser conscient que quan baixa el riu rebolicat s'hi apunten tot de pescadors a fer-hi pesquera. Tanmateix, confeccionar-se un sac a mida com ha fet Saéz Mateu per a embotir-ho tot a dins em sembla més propi d'un opinador en nòmina de l'esquadrisme hispànic representat per ABC-La Razón-La Gaceta i tutti quanti. De fet, un article com el seu li l'haurien publicat i aplaudit en aquests mitjans addictes de l'España Imperial.

Però continuem amb les coincidències que ha establit el filòsof entre l'avui i l'ahir, entre aquestes protestes ciutadanes i aquelles desfilades paramilitars. En aquest altre paràgraf, contraposa la defensa de l'estat –ell en diu «l'adoració»– a la democràcia parlamentària. Vegem amb quins arguments: «Per descomptat, aquelles idees no s'havien d'ubicar en un àmbit privat o empresarial, com pretenien els pèrfids liberals. Mussolini ho va resumir molt bé: "Tot dins l'estat, res fora de l'estat, res contra l'estat". El feixisme fou una forma d'adoració de l'estat, perquè és considerava una conquesta moderna. La democràcia parlamentària, en canvi, es veia com una andròmina inoperant, pròpia de burgesos conservadors. L'ideari falangista es refereix a "un modelo de economía tendente a la socialización y la sindicalización en las grandes estructuras dominadas por el capital anónimo ", així com a una "socialización de los instrumentos de crédito ". Els sona?»

Sospesada aquesta declaració, podem dir que si Sáez Mateu fóra economista seria, sens dubte, de la idea dels de Xicago: no dels gàngsters sinó dels economistes; tot i que no se'n van gaire, els gànsters anteriors i posteriors a la solsida econòmica del Crack del 29 dels economistes seguidors de Milton Friedman, gurú d'insignes demòcrates com Augusto Pinochet, Margaret Thatcher o Ronald Reagan. Sáez Mateu, en la línia de l'Escola de Xicago, critica els qui defensen l'existència de l'estat, o més aviat, la finalitat social i democratitzadora de l'estat. Puix que cal dir que tenir estat per tenir estat no paga la pena. L'estat necessari és aquell que és útil a les persones que viuen sota la seua administració, útil a la ciutadania que li paga els seus impostos i contribucions perquè els gestione en benefici de tots. L'estat si té raó d'existir, doncs, és com a institució d'utilitat social, redistribuïdora de riquesa i garantia de la igualdat d'oportunitats i de drets públics: sanitat universal, ensenyament públic, assistència en la vellesa, habitatge digne, etcètera... Només els ultraliberals de Friedman veuen l'existència d'un estat social com un perill per a la «llibertat». Però ja sabem que l'única llibertat de què són «admiradors» els seguidors de Friedman és de la lliberat de mercat, no pas de la llibertat de les persones per a viure amb dignitat, o només per a viure.

L'existència d'un estat socialment fort, del Benestar que en déiem, no es contraposa en absolut a cap democràcia parlamentària, com pretèn fer-nos empassar Sáez Mateu amb aquest grosser paral·lelisme ideològic entre feixisme i moviments de protesta ciutadana. Contràriament al que intenta demostrar, deshonestament –goebbelsianament–, els enemics de la democràcia parlamentària no són els qui s'asseuen a les places públiques per protestar contra la retallada de drets socials, a favor de més participació democràtica, i per denunciar la corrupció política, la violència policial, els privilegis dels polítics i dels banquers, la incomprensible impunitat per als qui roben i malbaraten diners públics... Els pitjors enemics de la democràcia parlamentària, per la salut de la qual tant es preocupa Sáez Mateu, són els mateixos que la representen: els polítics elegits per sufragi universal i directe –ai, las!–. La majoria d'aquests representants polítics han convertit la democràcia parlamentària en un sistema social absolutament inútil per a les persones, i ells, els polítics, en una classe social gandula, incompetent, cortesana, corporativa, currupta, servil amb el poder econòmic... Ningú no ha fet més pel descrèdit de la democràcia parlamentària, per pervertir-la i desprestigiar-la, que els seus propis polítics; ningú no ha fet més gran malversació dels valors democràtics que la majoria dels polítics de les democràcies parlamentàries europees.

L'actual crisi econòmica ens ha demostrat que vivim sotmesos a una dictadura sense pal·liatius. Tant se val el color dels partits que governen en aquestes «democràcies parlamentàries»: tots ho fan al dictat de les institucions financeres mundials, dels «mercats». Si algú es declara contrari a aquestes lleis, contrari al «sistema», és bandejat, perseguit i denunciat, fins i tot acusat de ser enemic de la «democràcia». L'aprovació de lleis que intenten contenir per la via repressiva la protesta creixent de la població, lleis que limiten els drets de manifestació i d'expressió o l'enaltiment de la delació del veí «desafecto», mesures habituals en els règims totalitaris, posen de manifest –ací sí!– el paral·lelisme existent entre aquestes democràcies «de carcassa» i els règims totalitaris que, temps arrere, s'ensenyoriren d'Europa.

Quan els parlamentaris elegits pel poble abandonen les seues responsabilitats democràtiques per a convertir-se en simples titelles o majordoms o escolans d'amèn o gossos d'amo d'un poder que no ha estat elegit democràticament, que de més a més soscava els drets socials adquirits, llavors són ells els qui estan enfonsant en un tarquim totalitari el sistema polític que representen: la democràcia parlamentària. No existeix el debat ideològic, tots conformen una taula rasa d'idees, s'expressen segons el dictat d'un poder polític superior que, tanmateix, no s'ha presentat a cap elecció democràtica. Una democràcia parlamentària no hauria de ser un espectacle de xarlataneria, com ho són actualment la majoria de parlaments europeus. I caldrà afegir-hi: per desgràcia.

Sáez Mateu s'estima la democràcia parlamentària (i sense gaire «estat»). Potser es pensa que amb el seu article la defensa. Ni de bon tros. Cap geperut no es veu la gepa. I Sáez Mateu no es veu la seua. Evidentment, tota democràcia ha de ser «parlamentària», representativa en un cert nivell de decisió, i tan «assambleària» o directa com siga possible; encara que m'imagine que Sáez Mateu s'estimarà prou més la representativa que no la participativa. Però la democràcia, al meu entendre, ha de ser sempre participativa. Com menys «xecs en blanc» donem a ningú, millor; com més participem en la presa directa de decisions, més implicats estarem en la defensa del sistema democràtic, i menys possibilitats donarem perquè el sistema polític no siga, com ara, una forma sobrevinguda d'aristocràcia, amb polítics sobrepagats, blindats de privilegis, al servei dels interessos de bancs i grans empreses i completament allunyats de la realitat social que els envolta, mesells al dolor de la majoria. A la fi, el que els importa és viure com a senyorets mentre estan en l'exercici polític, i després, «por los servicios prestados», aconseguir un seient ben remunerat de conseller en una de tantes empreses que han afavorir des del seu escó: Telefónica, Endesa, Iberdrola...

Així doncs, per damunt de tot, cal entendre la democràcia com una sistema social que és garantia de drets i d'oportunitats, exigent de les obligacions de tothom sense execepció i redistribuïdor de la riquesa que creem col·lectivament. No hi ha estat democràtic si no és social en la seua finalitat. Un sistema democràtic és molt més que una urna i un grapat de parlamentaris elegits per sufragi universal i directe: és un sistema de garanties socials i d'igualdat d'oportunitats. Si aquestes garanties són revocades i desmantellades, com actualment estant fent sense contemplacions les democràcies parlamentàries europees, llavors desapareix el sistema democràtic. No hi ha squadristi fent sotsobrar la democràcia parlamentària, com acusa Sáez Mateu. Perquè no hi ha democràcia parlamentària: ha estat substituïda pel «sistema» i pels interessos dels «mercats».

Sáez Mateu amaga l'ou. No solament és intel·lectualment deshonest, també és democràticament perillós. Perquè si l'amaga, el cova.