La campanya del Novullpagar té dues grans virtuts. La primera, posar sobre la taula dos problemes de fons que tenim plantejats com a societat, com a país. El de l’espoli fiscal i, concretament, l’escandalosa diferència entre les inversions públiques que rebem i els impostos que paguem a la hisenda espanyola, i el de la propietat privada de determinats sectors i infraestructures que en lloc de ser un servei públic s’han convertit en lucratius negocis en mans sempre dels mateixos. L’altra gran virtut d’aquesta iniciativa és l’autoorganització popular i la desobediència; no cal esperar a que canviïn les lleis o a que els polítitics de torn es decideixin a fer allò que diuen que voldrien fer, la gent tira pel dret i exigeix per la via dels fets allò que creuen que és just. En el procés cap a la Independència les organitzacions polítiques hi tindran, com no podria ser d’altra manera, un paper determinant, però l’empenta de la gent serà imprescindible alhora de trencar les barreres legals que pretenen impedir-nos decidir per nosaltres mateixos.

Una altre debat, em temo, és el de la mobilitat en general i del finançament de la xarxa viària en concret. En el país que imaginem hi hauria una xarxa de ferrocarril i transport públic molt més útil i extensa que l’actual i les carreteres serien de titularitat pública però, en alguns casos, de pagament (amb vinyeta, segurament, millor que amb peatges). Per moltes raons, per repercutir una part del preu de la construcció i el manteniment sobre l’usuari, per disminuir la contaminació i els accidents o, també, per assegurar-nos que en un territori de pas com el nostre no som només els que paguem impostos aquí els que financem les carreteres que utilitzen camions i turistes de tot Europa, tal com passarà molt aviat, per exemple, a l’eix transversal-diagonal.

En el cas del Bages a tot aquest debat s’hi afegeix una altra variable, la d’una carretera, la C55, que provoca un nombre clarament excessiu de víctimes, al costat d’un servei ferroviari que reclama des de fa anys les inversions que li permetin atreure viatgers que ara es juguen la vida amb automòbil i d’una alternativa, la C-16, l’Autopista de Terrassa a Manresa, que té un preu absolutament desproporcionat. Aquí, eliminar o abaratir peatge, no és només una qüestió de justícia sinó, també, de morts al cap de l’any.