Afrontar la declarció de guerra de CiU
11/05/2012 Hemeroteca

Definint les coses amb objectivitat, la política desplegada al llarg dels darrers mesos per CiU al capdavant del govern de la Generalitat de Catalunya expressa sense ambigüitats una veritable declaració de guerra al poble català. Com es pot definir, si no, el conjunt de retallades i polítiques antisocials que ha anat perpetrant aquesta federació, amb la col·laboració del PP, contra amplis sectors de les classes populars, tot imposant aquesta agressivitat econòmica amb una actuació policial expeditiva?En primer lloc, cal posar en evidència els elements objectius de la seva política. Què vol dir realment el resultat de la “Santa Aliança” PP-CiU que dirigeix aquesta ofensiva? Deixant de banda l’escàndol del “perjuri [1] contra el poble català, les raons de fons de la seva política econòmica les podem trobar en el marc ideològic i econòmic dominant.

Després dels posicionaments i manifestacions dels governs i de les autoritats financeres internacionals, sabem que el marc general europeu, que serveix de denominador comú al PP i a CiU, no serà cap paradís per al nostre país si tenim en compte l’assignació que els poders financers que governen l’Europa actual tenen prevista per als Països Catalans en la nova recomposició capitalista. L’“espai del benestar” es restringirà més encara i deixarà el sud d’Europa en una situació subalterna amb desregulació laboral, desprotecció social, economia de serveis adreçada al turisme etc. La política de les retallades a la qual s’apliquen d’una manera tan entusiasta els membres d’aquesta Santa Aliança PP-CiU no és altra cosa que un primer tast d’un escenari sinistre que ja s’ha anunciat que es vol mantenir de manera definitiva, si no hi posem remei aconseguint el nostre marc polític propi amb la independència.

I per a entendre les raons de la política econòmica desplegada per CiU cal partir de la constatació que tot pacte comporta contrapartides. Allò que poden oferir els regionalistes catalans al poder de l’Estat espanyol és, en la pràctica política quotidiana, un servei en un triple sentit: aguantar, escanyar i desprotegir. Això vol dir, aguantar la revolta del poble català, esforçant-se per contenir les protestes socials per mitjà d’una acció policial expeditiva; i aguantar, d’altra banda, l’avanç de l’independentisme per mitjà de promeses cap a un hortitzó ambigu (una nebulosa nova transició) o un objectiu imprecís (un pacte fiscal indefinit). Vol dir també “escanyar per delegació”, fer la feina bruta escanyant la població per mitjà de retallades i privatitzacions salvatges i sense contemplacions, estalviant així part de la tasca al govern espanyol. I, a més, vol dir (tàcitament) no oposar resistència real (com a partit i com a govern) a les polítiques de desnacionalització: legislacions lingüístiques, simbòliques, d’immigració...; descapitalització dels mitjans de comunicació catalans etc..

L’estament dominant regional que hi ha darrere aquest pacte PP-CiU a Catalunya ofereix doncs, en síntesi, bescanviar un finançament estatal per als seus negocis (sota l’eufemisme de pacte fiscal) per una actitud de no presentar batalla institucionalment a les disposicions espanyolitzadores de l’Estat. I tots units en un acord fonamental per a mantenir el gruix de l’espoliació econòmica del poble català i de les polítiques de desmantellament del tímid Estat del Benestar que s’havia aconseguit.

Dins el marc d’aquesta política, es pot veure ben clar que les proclames sobiranistes no són elements polítics determinants sinó que tenen una funció eminentment progagandística (davant els poders centrals de l’Estat espanyol. a tall d’espantall; i davant els seus possibles electors, a la manera d’un reclam enganyós).

L’obediència submisa als grans capitalistes autòctons-espanyols i internacionals ha portat CiU a declarar la guerra al seu propi poble. En aquestes condicions la independència política nacional pren força com un objectiu a assolir, no sols com un marc idoni per a la defensa del dret d’autodeterminació sinó també com la manera de construir un entorn democràtic en què els drets socials de les classes populars catalanes puguin ser garantits.

Però per a avançar cap a la independència haurem de poder treure del mig aquest pes mort que és CiU, una organització que té segrestada la voluntat d’una part del poble català per mitjà dels seus enganys i falsedats. La declaració de guerra actual ha de tenir un final feliç amb l’arraconament de CiU de l’escena política per mitjà de la substitució progressiva dels seus agents operatius per les instàncies polítiques de la Unitat Popular i del seu entorn. Malgrat el que puguin pensar els analistes burgesos, encantats en les lloances a aquesta nefasta federació política, les possibilitats reals d’independència només es poden trobar amb la derrota final de les polítiques enganyoses i antisocials promogudes avui per aquesta congregació de botiflers i escanyapobres que integren la direcció de Convergència i Unió .

[1] Ens referim al famós Contracte amb els catalans signat davant notari el mes d’octubre de l’any 2006 per CiU, un document que recull el compromís de no pactar amb el Partido Popular, un compromís publicitat per tal de poder guanyar vots i que aquesta federació polóitica ha violat sense haver donat mai la més mínima explicació del seu incompliment flagrant.